Veiem les retallades a sanitat, veiem les retallades en educació i veiem l’endeutament que el nostre Estat ha perpetrat i que ara amb retallades tots hem de pagar. Doncs bé, jo, com a simple ciutadà, no puc entendre la següent paradoxa. Per una banda, i per poder pagar el deute contret, l’Estat ha rebaixat el sou als docents, ha ordenat que treballin més temps reduint la seva plantilla i ha augmentat el nombre d’alumnes a l’aula per damunt del que marca la pròpia llei, però per l’altra banda l’Estat es va gastar monstruoses quantitats de diners nostres en un projecte d’aules digitals que per ara cap altre país, repeteixo, cap altre país, va demostrar gloriós ni ha volgut aplicar a les seves escoles.

En fi, per una banda l’Estat retalla en detriment de les escoles i per l’altre se’ls va gastar en regalar joguines informàtiques als nostres escolars. En certa manera s’ha primat els regals a la majoria, ordinadors per a les famílies votants, que mantenir la qualitat de la minoria professional, els docents que ja poc voten. I jo em pregunto, malbaratar així els nostres impostos, ¿no fou un delicte? A Islàndia estan processant un ministre, Geir Haarde, i als seus banquers per negligència en la crisi econòmica. En una companyia privada si un alt càrrec provoca una fallida fraudulenta primer se’l fa fora i després se’l porta a tribunals. Aquí se’ls dona un sou vitalici com a expresidents o se’ls fa senadors. Que injust que resulta aquest món entre una classe política d’intocables i un poble que els paga el sou, els errors i els regals quan deixen el càrrec.