Durant aquests dies s’ha aixecat la polèmica que l’ Ajuntament de Vic no empadronarà estrangers que no estiguin de manera legal al país. Una mica encuriosida, que en sóc de mena, per la demagògia barata que confon els drets humans  universals de l’individu amb la llei i un procediment administratiu, he cercat a la font del conflicte, que és l’articulat de la mateixa i com a resultat ha donat aquesta interpretació jurídica que exposo com opinió personal i com jurista.

Primer de tot cal dir, que encara que és cert que la Llei 7/1985, reguladora de Bases del Règim Local (LBRL) en el seu art. 15 diu que tota persona resident ha de inscriure’s per ser considerat veí, per obligació, en el padró del municipi on resideix, i en el seu article 16.2 assenyala que com a part de la documentació necessària en cas d’estrangers és el número de la targeta de residencia (NIE) en vigor, expedit per  les autoritats  o, en el seu defecte, el número del document acreditatiu de la identitat o del passaport en vigor expedit pel país de procedència, malgrat aquesta redacció això no és base jurídica suficient per determinar que els estrangers que arribin de manera il·legal tenen lliure accés a l’empadronament.

L’ argumentació és bàsica i de primer de carrera de dret, les lleis estan relacionades i conviuen, es complementen i cada una té el seus diferents àmbits d’aplicació,competència,  temporal, territorial…  En aquest cas, no és competència de la ja mencionada LBRL definir el concepte d’estranger i  les condicions d’entrada al país, així com tampoc regula aquesta matèria. Per tant ens hem de remetre a la Llei  4/2000, d’11 de gener, sobre els drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social, amb totes les seves modificacions, per poder completar els articles anteriorment mencionats i poder  interpretar jurídicament els drets,  deures  i  la documentació  esmentada.

L’article 1 de la Llei d’ Estrangeria (anomenada popularment) en fa la delimitació de l’àmbit d’aplicació i ens dona la definició bàsica  d’estranger com aquella persona que no té nacionalitat espanyola. Aquesta definició  i els termes emprats és merament semàntica i de sentit comú, seria  com dir que la gent que visita un altre país per plaer és anomenat turista.  El més important és que la definició es va  concretant per mitjà de l’articulat de la pròpia llei.  És molt interessant que a l’article 4 ja ens trobem el dret i deure de l’estranger  de conservar la seva documentació ja sigui l’ expedida per les autoritats  o  d’origen i remarca in fine del propi apartat  que és condició imprescindible tenir la que acrediti la seva situació a Espanya.

Aquí tenim el gran debat ¿que acredita aquesta situació? Només hi ha un punt que acredita la mateixa, és l’entrada al país en base a l’article 25 que determina els requisits, que són:

Artículo 25. Requisitos para la entrada en territorio español.

1. El extranjero que pretenda entrar en España deberá hacerlo por los puestos habilitados al efecto hallarse provisto del pasaporte o/¡ documento dé viaje que acredite su identidad, que se considere válido para tal fin en virtud de convenios internacionales suscritos por España y no estar sujeto a prohibiciones expresas. Asimismo, deberá presentar los documentos que se determinen reglamentariamente que justifiquen el objeto y condiciones de estancia, y acreditar medios de vida suficientes para el tiempo que pretenda permanecer en España, o estar en condiciones de obtener legalmente dichos medios.

2. Salvo en los casos en que se establezca lo contrario en los convenios internacionales suscritos por España o en la normativa de la Unión Europea, será preciso, además, un visado. No será exigible el visado cuando el extranjero se encuentre provisto de la tarjeta de identidad de extranjero o, excepcionalmente, de una autorización de regreso.

3. Lo dispuesto en los párrafos anteriores no será de aplicación a los extranjeros que soliciten acogerse al derecho de asilo en el momento de su entrada en España, cuya concesión se regirá por lo dispuesto en su normativa específica.

4. Se podrá autorizar la entrada en España de los extranjeros que no reúnan los requisitos establecidos en los párrafos anteriores cuando existan razones excepcionales de índole humanitaria, interés público o cumplimiento de compromisos adquiridos por España. En estos casos, se procederá a hacer entrega al extranjero de la documentación que se establezca reglamentariamente.

Cal fer unió d’idees, un estranger és aquell que no té nacionalitat, però que ha entrat per els llocs habilitats al territori, que té el seu passaport en vigor, que no hi ha prohibició expressa i que necessita un VISAT a no ser que un conveni internacional o la UE diguin el contrari, o per raons d’ refugi, per raons humanitàries, d’interès públic o compromisos estatals.

Per tant la condició d’estranger  s’adquireix amb el compliment d’aquestes condicions, i en les excepcions de les mateixes per raons extraordinàries, i que no s’han d’utilitzar com via habitual de sol·licitud, i que cal demostrar de manera fefaent. Tota persona que no hagi efectuat els tràmits reflectits en aquesta explicació i  a la llei, no és poden considerar estrangers en termes legals per tenir drets i obligacions a tot el que s’exposa a la mateixa, a la Constitució, i per derivació a l’ inscripció de l’empadronament.

És més, el propi article 6 de la Llei d’estrangeria determina que l’estranger resident és el que té dret a la participació pública, tornem a dir: ESTRANGER RESIDENT. ¿Que vol dir estranger resident? És aquell que compleix els requisits necessaris explicats i que a més els mateixos li donin dret a residència en el territori, com determinen les diferents autoritzacions administratives i els visats.

Per deducció, aquell estranger que ha entrat de manera il·legal al país, que no té visat en el seu passaport i que a més no és cap de  les excepcions o no té resolució estimatòria de la seva petició, no és estranger, ni estranger resident, és il·legal i no està en els supòsits  establerts a les normes bàsiques, que no poden ser contrariades per normes o reglaments de rang inferior. És a dir, no es poden empadronar i no hi ha obligació per part de l’administració de fer el tràmit administratiu.

Per acabar d’arrodonir el tema i fer uns apunts més, a la LBRL diu que l’empadronament no dona prova de residència legal al territori, aquesta modificació va ser motivada per l’abús i el buit legal que existia, que va provocar les regularitzacions massives per  permanència, és a dir, com a símil legal seria un estil d’usucapió civil. En canvi,  encara que no directament,  quan es permet un empadronament, que segons aquesta interpretació, no és obligatori ni un dret per l’il·legal,  el que s’afavoreix és que pugui accedir a obtenir contractes de subministres, receptes, informes mèdics, i diferent documentació que demostraria que té una residencia al territori,  encara que hagi entrat per la porta de darrera, i que haguem de suportar una regularització que no seria necessària, a més d’alimentar altres lacres socials com les màfies, problemes  d’integració, econòmics i un llarg etcètera. Per tant, encara que no es prova si que és instrument per arribar a provar uns drets derivatius
adquirits per la força.

Finalment, en el moment que la pròpia LBRL diu que és necessari  el número d’identificació o de passaport  per l’empadronament, com ja hem comentat, és obligatori  com a documentació que s’ha d’incloure i completar a aquesta, és la que acrediti la situació al territori amb el visat o per les resolucions estimatòries. Per tant, això implica que només tenen obligació d’empadronar els Ajuntaments a aquells que siguin estrangers que puguin demostrar aquesta condició.

Això vol dir que si només llegim una part de l’articulat sense veure el seu conjunt, estem pecant de no aplicar la llei de manera estricte  i deixant que el costum, que és dret subsidiari, ordeni la nostre vida. En conclusió, cal mirar més enllà de la LBRL i aplicar la normativa que es d’obligat compliment i  que a la vegada complementa, defineix i justifica l’ Estat de Dret, i no confondre els drets, els deures o una negativa justificada d’una administració com prevaricació administrativa.