La classe política surt massa sovint indemne de les seves arriscades empreses mentre qui paga el desastre és qui els vota. Sembla que el senyor Montilla i el seu tripartit van pecar de massa optimistes durant l’últim mandat. Mentre la crisi econòmica sorgia i mancaven fons per pagar obres i càrrecs, el Govern d’aquests havia subvencionat sense grans garanties a Spanair i d’altres companyies. Al final, i sense esdevenir competitiva aquesta empresa ara ens diuen que plega, que un expedient de regulació, és a dir, acomiadaments a dojo.

No puc entendre que després d’aquesta nefasta gestió dels nostres impostos el senyor Montilla gaudeixi d’un doble regal, un despatx com expresident i després un càrrec de senador. En una companyia privada si un alt càrrec provoca una fallida fraudulenta primer se’l fa fora i després se’l porta a tribunals, no pas se li regala un nou càrrec amb un bon sou com senador. Si això no servís per a un fiscal, resta el delicte d’errors de forma en la tramitació de lleis i el seu conseqüent traspàs de diners la qual cosa el senyor Montilla va fer sabent l’estat d’Spanair.

No podem fer favors a les empreses amb els diners que no són nostres, amb les arques públiques, no és legal a primer cop d’ull. I si això no fos prou per processar al senyor Montilla i els socis de negoci, sempre podem estirar de la jurisprudència ja que a Islàndia estant processant a un alt càrrec del govern, al senyor Geir Haarde, i als seus banquers per negligència en el col·lapse econòmic d’aquell país. Però, i si les raons exposades no fossin suficients, sempre ens queda el que sempre roman molt allunyat de les lleis, el nostre sentit comú, que ens diu que injust que resulta aquest món entre una classe política d'intocables i un poble que els paga el sou, els errors i els regals quan deixen el seu càrrec.