L’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau ha iniciat fa uns dies un procés rocambolesc anomenat ERE pel què 1397 treballadors restaran a casa seva després d’engreixar les llistes de l’atur durant 15 dies en el decurs d’aquest any. En el context de crisi econòmica no resultaria estrany, si no fos perquè l’Hospital o la fundació privada que el precedeix, és ric en propietats; herències que molts usuaris han llegat en agraïment a les cures dispensades per tan noble institució i que podrien sufragar els possibles problemes econòmics que patiria el centre . Però no és el cas. L’ERE no té un motiu econòmic, sembla ser, es deu a instàncies judicials a una disminució de la demanda assistencial. Es tanquen sales i quiròfans i cada cop hi ha menys personal capaç de garantir la seguretat en les seves tasques assistencials.

Dies abans d’anar a l’atur i el mateix dia que s’entrega la carta d’acomiadament temporal, s’insta als treballadors a ocupar llocs de treball com suplents dins el mateix hospital perquè sense personal, no rutlla. No té sentit.

Seria bo que les persones que s’esperen a urgències i no poden ser ateses correctament perquè no hi ha prou llits a causa del tancament de sales d’hospitalització , poguessin parlar de la disminució de la demanda assistencial. També ho farien els pacients que triguen mesos i mesos per ser intervinguts. Es molt greu tot plegat perquè parlem de la vida i la mort.

A l’Hospital li interessa molt la productivitat no tant la qualitat assistencial, és per això que parla d’introduir sistemes de treball, com el que usen empreses de treball en cadena, com ara la Toyota amb l’objectiu de ser més eficients. Però un hospital no és equiparable a una fàbrica de cotxes. Els pacients no mereixen ser tractats com bugies.

Cal fer un reorganització de la sanitat perquè no sigui tan deficitària però seria més just començar eliminant càrrecs per amiguismes i restant comandaments inútils. .

Reflexió d’un treballador assenyat