El fracàs del partit de futbol entre les seleccions de Catalunya i l'Argentina confirma un fet que ja es coneixia: el model que consisteix en organitzar un o dos partits a l'any de la selecció catalana de futbol ja no serveix.

Potser, a l'inici de tot aquest procés l'organització periòdica d'aquests partits era un model adequat per començar a despertar sensibilitats, però la situació ha canviat, i aquest sistema ja està esgotat.

De fet, un dels aspectes fonamentals del problema és que els polítics i les institucions no poden delegar aquesta reivindicació exclusivament en mans dels esportistes o dels clubs.

És cert que, des d'un punt de vista mediàtic, alguns esportistes i clubs famosos i molt coneguts a tot el món poden servir d'ajuda, de suport, com en el cas del fitxatge de Johan Cruyff, però estem davant d'una reivindicació política.

I les reivindicacions polítiques han de ser gestionades per mètodes polítics. El reconeixement de les seleccions nacionals esportives de Catalunya només s'aconseguirà si Catalunya té prou força política i social per aconseguir-ho.

Per tant, les institucions i els partits catalans han de buscar nous mètodes, noves idees i noves formes de pressió per aconseguir el reconeixement de les seleccions catalanes.

Ara per ara, sembla que els polítics catalans tenen poques idees sobre aquesta qüestió, i que, a més, prefereixen que la feina que han de fer ells la facin els esportistes o els clubs.

Si els polítics i les institucions de Catalunya consideren que no es pot aconseguir el reconeixement de les seleccions catalanes, haurien de dir-ho amb claredat. I si creuen que és possible, haurien d'actuar i, sobretot, tenir idees. Perquè insistir amb un model que està esgotat des de fa temps no serveix de res.