Escric aquest article a Madrid, mentre Espanya juga el primer partit de l’Eurocopa contra Itàlia. Prop de la finestra, uns quants no-nacionalistes entonen ben fort la melodia –que no la lletra, és clar-, les rojigualdes envaeixen els carrers i les campanes repiquen de joia.

El país de les meravelles està en plena caiguda a l’abisme però encara no ho sap. És com als dibuixos animats, en què el personatge porta corrents una bona estona i de cop palpa el terra... Per descobrir que està suspès en l’aire. El trist paper del macarra De Guindos i de Rajoy l’invisible els darrers dies en donen fe.

El dia 28 de maig, Mariano Rajoy va dignar-se a sortir de la seva bat-cova i, amb pompa i circumstància, va anunciar un rescat nacional però no-nacionalista a Bankia per la mòdica xifra de 20.000 milions. Milió amunt milió avall, que no ve d’aquí. L’intrèpid president es va oblidar de mencionar d’on sortirien aquests milions, suposo que pensant que els mercats, impressionats per la seva oratòria, li regalarien els diners. Quan dilluns la borsa va obrir i la prima de risc es va enfilar a l’estratosfera; algú potser es va adonar del seu error.

Qui sí que ja s’ha adonat que Espanya no és de fiar és l’FMI, que va entrar de ple a l’arena la setmana passada amb un informe suau en les formes però duríssim en el contingut, i que ha acabat de convèncer Merkel i Hollande que calia una solució definitiva per al “problema espanyol” abans de les eleccions gregues. Atenció, Merkel volia un rescat complet i portar els homes de negre, el govern espanyol s’hi va negar i amenaçà amb una crisi a la grega. Al final es va pactar un rescat light, com tot el que fa Espanya darrerament.

Com que Mariano Rajoy s’havia tornat a recloure en la seva bat-cova per a pintar-se la cara de rojigualda, el macarra De Guindos va ser l’escollit per a la lapidació pública de dissabte. Al cap i a la fi, ningú no hagués pogut respondre-li millor al periodista de la CNN que li demanava una declaració en anglès. “Yo hablo español por cortesía”, va dir, més o menys. Una versió edulcorada del “en España se habla español” que tan bé coneixem els catalans. Segur que els inversors de Wall Street en van prendre bona nota.

I De Guindos ens va informar que estem en el millor dels mons: la Unió Europea ha decidit concedir a Espanya un préstec “en condiciones inmejorables” per a que rescati els seus bancs. No sabem quines són aquestes condicions, perquè el document és secret –de moment-, però intuïm que el tipus d’interès vorejarà el 3%. En una cosa té raó De Guindos: les condicions són immillorables perquè cap inversor del món no concediria 100.000 milions a Espanya; ni al 3 ni al 30%.

Al país de les meravelles tornarà a haver-hi diners per algun temps. Però alerta, que ningú no es pensi que això servirà per a que els bancs donin crèdit, i ara! Si Europa dóna crèdit al sector financer espanyol és per a que els bancs sanegin els seus balanços, i això implica que els bancs donaran encara menys crèdits i compraran encara més deute públic espanyol. I en caldrà molt, perquè si Espanya utilitza els 100.000 milions, el deute púbic s’enfilarà ja fins al 100% del PIB. Senyores i senyors, això s’acaba...

Sense crèdit, sense creixement, amb un atur galopant i amb un govern incapaç de dur a terme la reforma territorial que demana el sentit comú, però obsessionat amb acabar l’AVE Madrid-Galícia i marginar el Corredor Mediterrani, només cal esperar. Esperar a que aquest any el dèficit torni a ser del 8%. Aleshores Espanya descobrirà que porta tres anys corrent sobre res més que aire sota els peus.

Adrià Alsina
www.twitter.com/adriaalsina