Més enllà dels sentiments, inclinacions o aficions politicoliteràries tant sorprenents com insòlites de Joan Daniel Bezsonoff expressades sense cap reserva a e-notícies el 26 d’abril desitgem, per la nostra banda, exposar algunes causes que poden explicar aquestes mateixes posicions que, segons la nostra opinió, no són gens anecdòtiques ans més aviat significatives dels temps perillosos de crisi que estem vivint, i en els quals val més conèixer els errors i l’horror del passat si no volem tornar-hi a caure.

Notem primer que a molts països sobretot del nord d’Europa la crisi econòmica i política està provocant i accelerant una tendència marcadament populista i nacionalista. A tot arreu els temes són idèntics: reforçament del sentiment xenòfob, nacionalista i identitari, amb una oposició radical a l’euro, a Europa i als partits tradicionals de govern tant de dretes com d’esquerres. A terme, aquesta tendència pot conduir a una total recomposició del panorama polític d’aquests països.

Quan la ultradreta populista arriba a uns nivells que la fa imprescindible als governs de dreta per mantenir-se al poder, obliga aquesta a radicalitzar-se i a fer aliança amb ella, creant així un bloc neoconservador. És el que està passant. En conseqüència, i sortosament el centredreta es pot trobar molest i marginat, i pot voler apropar-se al bloc progressista. És exactament el que ha passat a Itàlia on l’aliança Berlusconi-Liga Norte va obligar els cristians-demòcrates a aliar-se a l’esquerra del Partit Demòcrata.

Per contra, la tradició política francesa, basada en el predomini del fet presidencial i en un escrutini majoritari a les eleccions fa més difícil aquesta aliança contra natura. En aquestes circumstàncies no sembla gaire possible que la ultradreta pugui arribar al govern a França. Però la gran diferència amb els altres països és que Nicolas Sarkozy, inspirat precisament per un home, citat per JD. Bezsonoff, Patrick Buisson (provinent de l’ultradreta i adepte de l’Action Française de Charles Mauras) ho pot fer possible perquè en aquest cas la recomposició electoral no és iniciada per la ultradreta, sinó per la dreta sarkosiana, ella mateixa. En efecte, d’ençà del 2007, Nicolas Sarkozy ha trencat la tradició social gaullista i ha radicalitzat el seu propi camp.

Podem pensar que el sarkozysme és doncs una mena d’antihumanisme perquè fa una recerca sistemàtica de culpables, per a entregar-los a la vindicta popular. Per a ell sempre hi ha bons ciutadans que cal protegir, i dolents que cal eliminar i posar fora de joc o del país (els immigrants, els musulmans, les segones generacions dels barris perifèrics, els delinqüents, els beneficiaris de subsidis socials (les assistés), els funcionaris privilegiats… Aquest antihumanisme s’ha manifestat en el debat surrealista sobre la identitat nacional que presentava una visió regressiva, ahistòrica i fantasmada d’una identitat ètnica francesa, blanca amb arrels cristianes excloents. Aquesta política s’il·lustra també amb un tractament brutal de la immigració: persecució policial dels migrants il•legals i expulsió d’uns 30 mil cada any, fins i tot els infants a les escoles; expulsió dels refugiats polítics afganesos; caça i expulsió dels Roms (gitanos) originaris de Romania… No se sap si encara es pot caure més baix.

Un fet significatiu són les relliscades verbals, que abans només provenien de Jean-Marie Le Pen, i que ara són cosa natural dels responsables d’una dreta UMP totalment desacomplexada. “França se l’estima o se la deixa”; “Els musulmans quan n’hi ha un va bé, el problema és quan n’hi ha molts”; “França ja no és França”; Els musulmans haurien de ser més discrets o sinó els haurem d’embarcar amb vaixells”… Es veu molt clarament que la diferència entre el discurs de la dreta i el de l’extrema dreta s’esborra progressivament, a tal punt que el setmanari newyorquès Newsweek, d’octubre de 2011, publica la foto de Nicolas Sarkozy a la seva portada per a il·lustrar la pujada de l’extremadreta a Europa.

No hi ha cap dubte que la radicalització progressiva de la UMP obeeix a la voluntat d’absorbir els electors del FN. Això va reeixir a Sarkozy el 2007, però ara, després de la primera volta de les eleccions presidencials d’abril de 2012, sembla molt més difícil perquè Marine Le Pen ha pres consciència de la força del FN, i ara és ella qui vol fer esclatar i absorbir la UMP. La relació de forces s’ha invertit, contràriament al 2007, avui Sarkozy ja no és creïble, i Marine Le Pen ha dinamitzat el vell aparell polític FN. La segona etapa que persegueix el sarkozisme és la banalització d’un Front National modernitzat que abandonaria els mites antisemites i neonazis del pare. El FN pretén esdevenir un partit honorable que aspira governar, com l’Aliança Nacional a Itàlia. La tercera etapa perseguida pel sarkozysme és la constitució d’un bloc neoconservador entre una UMP dretanitzada i un FN normalitzat. Una unificació que no serà immediata, però que certs indicis reveladors ho semblen anunciar, com per exemple, l’abandó del front republicà entre dreta i esquerra; que l’esquerra ha respectat votant Jacques Chirac el 2002 contra JM. Le Pen amb un resultat final de 80% dels vots.