La Punteta · 16 de Febrer de 2017. 09:44h.

RUBÈN NOVOA

Analista

A qui voleu acollir? (I)

Aquest és el primer d’una sèrie de tres articles que sota el títol A qui voleu acollir? pretén deixar de manifest la nul·la consistència del xou mediàtic que viu aquests dies Catalunya amb la campanya Casa Nostra és Casa Vostra:


Deixeu els avis tranquils !
La Catalunya que sempre bada
Acollim-los!: un framework de treball sensat

 

Primera Part

Deixeu els avis tranquils


Abans de res vull deixar dit que que sóc plenament conscient del risc que suposa iniciar públicament un debat com aquest. I més concretament en un moment com l’actual, on el pensament únic ha segrestat l’opinió pública catalana en defensa de «certs» refugiats. Per tant, i abans d’entrar en matèria: ja haureu intuït que no penso acceptar cap lliçoneta moral dels de la cantarella messiànica del «Refugees Welcome».

El discurs d’aquesta gent ?pretès moralment superior? ha acabat derivant en un aquelarre d’intolerància i extremisme, marcadament totalitari, que considero del tot preocupant i que he dividit en 3 grans blocs per fer-ho entenedor.

M’ha fet alçar la veu el fet de sentir-me insultat pel diputat a Corts d’ERC, el sr. Gabriel Rufián, que ha tingut la desvergonya de comparar l’exili del molts dels nostres avis l’any 1939 amb la crisi dels refugiats que està patint Europa a dia d’avui. Quina poca-soltada!

Resulta que alguns hem viscut el drama de l’esdevenir refugiat en un altre país, a nivell familiar, fins i tot en primera persona.

El meu oncle-avi, en Gabriel Arranz i Sastre, n’és un clar exemple. Les malvestats de la guerra el conduïren de la derrota a l’exili. Això també inclou Argelers, aquell terrible camp de concentració instal·lat al bell mig de les boniques maresmes de la Marenda. La derrota humana vital més dolorosa que pot patir una persona.

Però en Gabriel Arranz optà per no deixar-se vèncer. Va integrar-se totalment en aquella França que s’havia vist «obligada» a acollir-lo per la via d’urgència (i, tanmateix, d’aquella forma tan indigna per a un ésser humà).

Què hi tenia alternativa? No. Si gosava tornar a Barcelona era ben conscient que seria afusellat pel règim feixista del general Franco. Només podia mirar endavant, i, ell, era un home d’acció i força espavilat.

Ho demostrà servint-se d’una martingala per aconseguir fugir del Camp d’Argelers.

M’omple d’orgull poder dir que comparteixo ADN amb aquell oncle Gabriel que, enlloc d’optar per la queixa continuada, el parar la mà i l’exigència de l’altri va redimir-se de la derrota vital que l’acompanyava fent servei a la Résistance. Tenia l’oportunitat de revenjar-se de tot el què li havia tocat viure en la seva joventut vencent un totalitarisme encara pitjor què aquell que l’havia forçat a l’exili i convertit en un refugiat: l’Alemanya nazi de Hitler. Ho va poder compaginar fent d’operari en una petita indústria local metal·lúrgica. I se’n sortí prou bé.

Un cop alliberada França, l’oncle conegué una noia, la Manuela, i tots dos formaren una família a Castellnou d’Arri (Montpeller). Fou llavors que decidí no mirar mai més enrere i reviure el drama de veure’s amb, vint-i-pocs anys acabats de fer, creuant a peu els Pirineus fugint d’uns i d’altres: dels feixistes espanyols d’extrema-dreta (l’Exèrcit Nacional) i dels feixistes espanyols d’extrema-esquerra (la FAI).

Fou tan dissortada aquella generació!

Personalment vaig tenir la sort de conèixer l’oncle Gabriel l’any 1990, amb 11 anys ?era Pasqua, ho recordo perfectament. Fou la seva segona estada a Barcelona des de la derrota de 1939. S’havia jurat a si mateix que no trepitjaria mai més aquella Espanya ?primer feixista, després monàrquica? que tant dolor essencial li havia provocat (i que interiorment ja havia anihilat, molt meritòriament al meu entendre).

Crec que abans d’entrar en matèria, era necessari expressar al Sr. Rufián que el dolor del refugiat és un dolor que encara es manifesta en terceres generacions com la meva. Li ho dic perquè la meva cosina Délphine és encara a dia d’avui una gran desconeguda per a mi. Només ens vam conèixer en aquella ocasió, ara farà més de 25 anys! No existia el Facebook, com comprendrà.

Ha d’entendre, Sr. Rufián, que introduir al debat polític actual (i vostè sap millor que ningú que aquest «business» seu ?l’alta política?, pel què fa a substància, és totalment tòxic i ridículament reduccionista ?i en moments com l’actual encara més: vostè s’hi troba a diari, no m’ho negarà!?) el drama de l’exili de 1939 és insultar de forma totalment gratuïta aquella generació. La generació de l’oncle Gabriel i la de tants d’altres.

Com el tinc per una persona intel·ligent, confio que no hagi d’esperar el següent capítol d’aquest serial (A qui volem acollir? : La Catalunya que sempre bada) per comprendre la magnitud de la tragèdia i entendre per què no puede confundir la gimnasia con la magnesia. És a dir, la necessitat de demanar disculpes. Tingui present que tampoc l’hi obligo.

Rubèn Novoa i Arranz
Barcelona, 16 de febrer de 2017


[ Continuarà... (demà, amb La Catalunya que sempre bada) ]

4 Comentaris

#2 Qui bada és l'esquerra, Bcn, 16/02/2017 - 18:56

Aquella esquerra que volía defensar els treballadors actualment sols pensa amb la gent que vol entrar de fora. Segurament creient que son futurs votants d'aquests partits que els volen protegir, pero el seu error és tan gros que quan s'en adonin serà massa tard,

#2.1 Capit@n España, Berlangagrado, 17/02/2017 - 11:14

El mateix que va passar a França.El resultat: Pujada espectacular del Front Nacional.Aquí es pensen que no passarà pero ja tenim un populisme de tipus independentista per tant podem tenir perfectamente un altre populisme.

#1 Vallesana, Aragón shore, 16/02/2017 - 10:00

Bravo! ..el meu pare era una criatura de 4 anyets quan van haver de travessar la frontera cames-ajudeume. Varen treballar, parlaven francès.. i als anys 60 van retornar. Ara amb la gresca dl prusés, i sense jo preguntar-li, em va confessar q s'ha sentit més menyspreat a Cat com a 'xarnego', q a Fra

#1.1 Vallesana, (continua), 16/02/2017 - 10:35

..q a França com a exiliats. I com a jubilat q cobra una m... , no veu (o millor dit, sí q veu com minva la pensió) d'on sortiran els quartos per mantenir tota aquesta colla amb tan poca esma de treballar ni d'integrar-se.
Rufián: la ignorància és molt atrevida, tu n'ets l'exemple.