Jo pertanyo a la petita minoria que, el 16 d’octubre de 1986, no va sortir pas al carrer a celebrar la decisió del Comitè Olímpic Internacional (COI) de concedir a Barcelona l’organització dels Jocs Olímpics de 1992.

Per tant, a mi, la imatge de l’alcalde Pasqual Maragall fent saltironets a Lausana, per expressar així la seva alegria per la nominació olímpica, no m’evoca pas la idea d’un somni fet realitat.

Es comprèn, doncs, que mai no em posés cap samarreta ni dugués enlloc cap adhesiu amb l’efígie d’en Cobi, la mascota de Barcelona’92. Vint anys després dels Jocs de Barcelona, celebrats des del 25 de juliol fins al 9 d’agost de 1992, i ara que s’ha posat de moda fer-ne una mena de record nostàlgic, trobo que no tinc cap motiu per penedir-me de la meva actitud antiolímpica d’aleshores.   

Durant els sis anys que transcorregueren entre la nominació de Barcelona i la celebració dels Jocs, es va crear un sentiment d’eufòria com si el 1992 hagués de ser una data màgica, després de la qual arribaríem a una mena de plenitud total, en què esdevindríem el centre del món, i, com podem recordar, no va ser pas així.   

D’altra banda, al llarg d’aquest sexenni olímpic, es va marginar i silenciar tots aquells que dissentien del discurs oficial que les olimpíades eren una cosa magnífica, el millor que podria haver passat a Barcelona i a Catalunya.   

Som molts els qui ens recordem que, ara fa trenta o quaranta anys, cada divendres a la tarda el trànsit al centre de Barcelona es col·lapsava a causa dels embussos a la sortida de la ciutat; si avui dia això ja no passa, és, lògicament, perquè es van construir les rondes.

Doncs bé, si se’ns presenten les actuals Ronda de Dalt i Ronda Litoral com un regal d’en Cobi, llavors ens estan dient que, sense les olimpíades, aquestes infraestructures no s’haurien construït pas, malgrat que la seva necessitat fos del tot evident.

Ja en deu ser de trist viure en una ciutat que, per poder resoldre els seus problemes, ha de dedicar-se a organitzar grans esdeveniments.
Que potser Pasqual Maragall va haver d’anar a pidolar al COI, plorant i de genolls, que li concedissin els Jocs perquè, si no, el trànsit al centre de Barcelona continuaria sent un caos?

D’altra banda, la celebració de les proves esportives dels Jocs va exigir la construcció de grans instal·lacions com ara l’Estadi Olímpic, el Palau de Sant Jordi, etc; segur que l’ús que se n’ha fet des de 1992 ha servit per amortitzar-ne els costos de construcció i de manteniment?

Com que el 1997, el RCD Espanyol va haver de vendre’s el camp de Sarrià, llavors va passar a jugar a l’Estadi Olímpic fins que, el 2009, va instal·lar-se al nou estadi de Cornellà-El Prat; evidentment, durant aquests dotze anys, el club deuria de pagar lloguer per l’ús de l’estadi olímpic.

Si critiquem el PP valencià per haver malbaratat diners amb la seva política de grandiositat, visible en la Ciutat de les Arts i de les Ciències, i d’altres de semblants, a mi em sembla que la construcció de les instal·lacions olímpiques del 92 està tallada pel mateix patró.

Just després de la concessió dels Jocs Olímpics, els preus dels pisos a Barcelona va començar a créixer d’una manera desbocada; per tant, ací tenim un dels orígens de la bombolla immobiliària, el recent esclat de la qual ens fa anar ara a tots de corcoll.

Olimpíades també se n’han organitzat a Mèxic, Moscou i Atenes; les del 2016, s’han de celebrar a Rio de Janeiro i, per a les del 2020, una de les candidates és Istanbul.

Per tant, haver estat seu olímpica no és pas garantia de la solvència d’una ciutat i, malament, doncs, si Barcelona se la coneix només pel Jocs del 1992.

El 1986, la principal rival de Barcelona era París i, per això, en les celebracions al carrer es va sentir molt el crit “París, t’hem guanyat”; ara bé, algú s’ho creu que Barcelona sigui, de debò, una ciutat comparable a París?

Roma va retirar la seva candidatura per als jocs del 2020, cosa inconcebible segons la lògica creada a Barcelona que unes olimpíades són, per definició, una benedicció del Cel; a més, segons diuen algunes males llengües, la crisi grega no seria potser tan greu si no hi hagués hagut les despeses de les olimpíades d’Atenes del 2004.

Finalment, els Jocs del 92 van servir per rentar la imatge d’un sinistre personatge anomenat Joan Antoni Samaranch (1920-2010) qui, obtenint la nominació de Barcelona, va aconseguir fer-se perdonar el seu passat franquista, fins al punt que, a la seva mort, se li va muntar una capella ardent al Palau de la Generalitat i, a sobre, s’ha proposat donar el seu nom a l’Estadi Olímpic o, si més no, a un carrer de Barcelona.

I a mi em sembla que aquest ha estat un dels aspectes més negatius de tot el muntatge olímpic barceloní.