La Punteta · 13 de Setembre de 2016. 21:27h.

XAVIER RIUS

Director d'e-notícies

Atzagaiades històriques (2)

Puigdemont, amb els Miquelets durant la Diada. Foto: Rubèn Moreno

Pujol deia que, per dedicar-se a la política, cal saber història. “Saber història, com saber geografia i demografia, és important per fer política i per entendre-la" afirma en sel seu segon volum de memòries (1). I en el tercer insisteix: "Fer política comporta tres requisits: saber història, saber geografia i saber demografia” (pàg. 245) (2).

Pujol no parla per parlar. L’excanceller alemany Helmut Kohl (1930) és doctor en història per la Universitat d’Heidelberg. I un altre dels meus ídols, Manuel Valls, també va estudiar història. En aquest cas a la universitat de París I-Tolbiac. Encara que sospito que va deixar la carrera per dedicar-se a la política. Si no pots preveure el futur almenys aprèn del passat.
 
Per mi que Mas ha llegit pocs llibres d'història. De fet la seva biografia oficial recull que “té especial predilecció per la literatura i la poesia franceses” i ja està. Deu ser herència del Liceu Francès. A l'expresident li ha faltat background. Perspectiva històrica.

Per això, si vols fer un pols a l’Estat com el 1640, el 1714 o el 1934 has de saber quina força tens a darrera. Ara que ja no està de moda tornaré a citar Jordi Pujol: “Quan has d’iniciar una jugada arriscada, com ara una guerra, has de saber quants soldats tens i quantes escopetes, tancs, avions, i saber fins quan la teva gent pot aguantar el cop” (3). La frase és del 2007 durant un debat amb Heribert Barrera.

El primer desafiament a l’Estat va ser la Guerra dels Segadors (1640-1652), que va acabar com va acabar: amb l’escapçament de la Catalunya Nord. Sempre hem culpat a Espanya d’aquesta pèrdua territorial, però oblidem sovint que el rei Joan II ja va cedir el Rosselló i la Cerdanya a França per fer la guerra a la Generalitat (1462-1472). Com no volien que els tornessin a reclamar?.

I encara sort perquè Felip IV -en contra del criteri de la Cort- ens va perdonar després de dotze anys de rebel·lió. Però llavors tampoc és d’estranyar que, menys d’un segle després, el rei Felip V entrés a sang i fetge. En aquell època, quan es feien les guerres i es guanyaven, no hi havia convenció de Ginebra ni romanços.

Ara una doctora en història per la Universitat de Valladolid, Raquel Camarero, acaba de publicar un llibre sobre els fets que pot estar a l’alçada o superar el clàssic de “La revolta catalana (1598-1640)” de l'historiador britànic John Elliot (4). Jo tot just l’he començat -i sembla interessant veure la visió de l’altra banda-, però fa una aportació cabdal: si Portugal és independent i nosaltres no és per culpa nostra.

Si havia de fer una guerra en dos fronts, Madrid va decidir que més valia centrar-se en Catalunya que no pas en Portugal. Els catalans, en efecte, no només havien proclamat la república -fet i fet va durar una setmana-, sinó que s’havien encomanat al rei de França. I no és el mateix un estat independent en un extrem de la península que tenir la principal potència enemiga a Barcelona. Al capdavall els dos països eren enemics aferrissats.

El 1714 va ser un suïcidi. D’entrada cal aclarir que no va ser una guerra d’Espanya contra Catalunya malgrat el Tricentenari, sinó una guerra sobre el model d’Espanya: el centralista de Felip V o el descentralitzat de l’arxiduc Carles. Probablement la darrera ocasió que vam tenir de catalanitzar Espanya. Miquel Roca ho va tornar a intentar amb el Partit Reformista al segle XX, però amb el resultat ja conegut.

Em fa gràcia perquè el dolent de la pel·lícula és Felip V, però l’esmentat arxiduc Carles no va tenir cap inconvenient en deixar-nos tirats com una burilla. És comprensible: entre un imperi i un principat no hi ha color. També els anglesos, que ja havien posat en marxa aquella frase que posteriorment faria famosa lord Palmerston: Anglaterra no té aliats, té interessos en traducció lliure.

Catalunya, com se sap, no té or ni diamants ni petroli -en aquella època encara no s’havia descobert- ni coltan. El conseller Romeva hauria de tenir-ho en compte quan vagi per aquestes mons de déu.

Em fa gràcia perquè Vicens Vives, un altre que tampoc està de moda, recorda al seu Notícia de Catalunya que nosaltres haguéssim fet amb els castellans el mateix que van fer ells amb nosaltres: construir una ciutadella a Madrid “des de la qual una guarnició comandada per un governador català tindria dominada la capital” (5). Però vam perdre.

El passat dia 4, en el marc d’escalfament de la Diada, el Telenotícies va fer una crònica sobre la Festa dels Miquelets a Olesa de Montserrat i explicava que van intentar trencar el setge de Barcelona el 1714. Fins i tot sortia algun dels figurants que explicava, amb to patriòtic, que “jo represento això perquè m’hi identifico com a català”. Però al final el mateix periodista que feia la connexió va explicar que no havien pogut passar de Pallejà.

M’estalvio altres atzagaiades històriques com el 6 d’octubre. Ara que ens ha agafat per reescriure la història -fins i tot la més recent, d’això ja en parlarem al proper article- és impossible canviar els fets en aquest cas: Companys no va declarar un estat independent, sinó un estat català dins de “la República Federal Espanyola”. Allò no era ni confederal.

Com se sap va durar 24 hores i el cervell de l'operació, Josep Dencàs, va haver de fugir per les clavagueres. El 1935, per intentar rentar la seva imatge, va publicar un llibre amb la seva versió dels fets. No nega, tanmateix, que fugís per on va fugir però ho justifica així: “no hi ha motiu plausible que obligui ni que justifiqui que els caps d’un moviment revolucionari no reeixit hagin de lliurar-se voluntàriament a l’enemic” (6).

O la invasió de Prats de Molló per Francesc Macià. Tan idealitzada per la historiografia, sobretot la més romàntica. Val a dir que, quan la va dur a terme -66 anys-, Macià ja tenia més edat de jugar a la petanca que a batalletes. Però em temo que diu molt també sobre la capacitat militar. En fi, deixem-ho córrer: l’Avi no era de l'arma d'artilleria com Napoleó, sinó d’enginyers. Especialitzat en cartografia.

El poblema és que jo pensava fins ara que les atzagaiades en la història de Catalunya eren excepcionals. Però no, resulta que són habituals. És el nostre destí històric. Ensopegar més d’un cop en la mateix pedra. Per això em demano si el procés no serà un altra ensopegada. Reuneix tots els ingredients: excés d’eufòria, “tot a punt”, menysteniment del rival, sobrevaloració de les pròpies forces.

L’endemà de la Diada un diari com El Punt-Avui posava com a frase del dia la paraula “Independència!” i ho atribuïa a “El poble de Catalunya” com si a la manifestació hi haguessin anat tots els catalans. Almenys a l’Ara es van mostrar més honestos: “La mobilització perd força però la Diada continua com un clam independentista multitudinari”.

Sospito que, quan hagi passat tot, el primer que caldrà fer serà recuperar l’autoestima dels catalans. I tornar a dir allò de "Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i tornarem a vèncer." Però anem amb compte: no podem anar de derrota en derrota fins a la derrota final. Se’ns està acabant el temps.

 

 

(1) Jordi Pujol: "Temps de construir", Proa, Barcelona 2009, pàg. 165

(2) Jordi Pujol: "De la bonança a un repte nou (1993-2011). Barcelona, 2012, pàg. 245.

(3) Salvador Cot: “Toc d’alerta. Els presidents Pujol i Barrera conversen amb Salvador Cot”, Dèria Editors, Barcelona 2008, pàg 20


(4) Raquel Carmarero: “La guerra de recuperación de Cataluña (1640-1652). Actas, Madrid 2015

(5) Jaume Vicens Vives: “Notícia de Catalunya”, Edicions Destino, Barcelona 1975, cinquena edició pàg 158

(6) Josep Dencàs: “El 6 d’octubre des del Palau de Governació”. Ed Curial, Barcelona 1979, segona edició, pàg 81

 

PD / Aquest article és continuació de l'anterior

 

Web personal

Twitter

Facebook

Més articles

Elogis

 

31 Comentaris

#20 Ganxet, Reus, 16/09/2016 - 11:02

Si ho he entès bé, el que diu el Sr. Rius és que per la vida només hem d'actuar quan tenim unes probabilitats properes al 100% d'aconseguir allò que volem o que creiem just. Si tothom hagués pensat igual al llarg de la història segurament encara seríem a l'edat mitjana.

#19 Gracias Sr. Rius por intentar poner un poco d orde, en la "disbauxa" q tenemos , 16/09/2016 - 11:00

En la cabeza!
Por cierto en mi familia cuatro votaron a Roca...
Anda q Pujol lo ayudó mucho!
Es de agradecer q una vez más sea Vd. consecuente y nos explique la verdad. Muchas gracias.
Aquí somos muy " bocamolls"

#18 Oriol2, BCN, 15/09/2016 - 22:02

Segons l'Antoni Puigvert -que tampoc està de moda- el Rajoy està esperant que la Generalitat intenti proclamar la independencia, perquè sap que fracassarà, i precisament busca aquest fracàs. (Ho deia en un article, d'altra banda, molt anti-Rajoy.) No sé si és veritat, però no em sorprendria gaire.

#17 Fran, Vilassar de dalt, 15/09/2016 - 12:59

El Círculo de Empresarios asegura que la actividad industrial en la región catalana se ha reducido en 14.000 millones € entre 1995 y 2015, más de 9 puntos porcentuales sobre su PIB. Su caída es la mayor de las grandes autonomías: 2 puntos mas que Madrid y duplica la de País Vasco

Anem jugant

#15 Miquel 1714, Badalona, 14/09/2016 - 17:37

Molt bon article ! Espanya s'enfonsa !! Visca la terra !!!