La Punteta · 11 d'Abril de 2017. 20:36h.

XAVIER RIUS

Director d'e-notícies

Balanç del procés

Cinc anys després de l’inici del procés som on érem. I això si agafem, com a línia de sortida, les eleccions del 2012. Entre el nou Estatut, el finançament, la sentència del Constitucional, la reivindicació del pacte fiscal i el 27-F fa temps que la ballem.

Ara el nou partit de Colau ha aparcat l’esmena a favor d’”un país independent” i han optat per la fórmula d’un Estat “plenament” plurinacional. Amb franquesa, és el que deia Joan Herrera el 2010. Hi han afegit l’adverbi.

Com el PSC. Tots els que el critiquen -tertulians de Convergència, articulistes de l’Ara, professors de la Blanquerna- no han estat mai en una Festa de la Rosa, la celebració a la Pineda de Gavà que cada any marca l’inici del curs polític per als socialistes.

Jo, per feina, hi he anat diversos cops. Una vegada, en ple apogeu del procés vaig estar buscant un socialista a favor de la independència. Després de preguntar una trentena de persones en vaig trobar un. Nascut a Extremadura i tot. Però la resta res de res. Ni tan sols els de la JSC, que es van definir com a "internacionalistes".

És el que passa: a Catalunya hi ha indepes i no indepes, federalistes i unionistes, culés i pericos, fins i tot gent de l’Europa o del Nàstic. La gran frustració del sobiranisme -o almenys d’una part- és que no tothom pensa com ells. Hi ha gent que pensa diferent.

Sospito que la Catalunya ideal que imaginen no existia ni a la Catalunya medieval. Alfons IV (1396- 1458), conegut com el Mangnànim, ja va rebre crítiques per haver importat el castellà a la Cort. Però que volien? Va néixer a Medina del Campo (Valladolid). És el segon rei de la dinastia dels Trastàmara.

Un dia haurem de parlar de la desnacionalització de Catalunya, però no és el lloc ni el moment. El naixament de la Corona d’Aragó, la batalla de Muret, la mort sense descendència de Martí l’Humà, el compromís de Casp, la decadència medieval, la Guerra dels Segadors, la del 1714. Per mi el pitjor rei va ser, paradoxament, Jaume I el Conqueridor; que divideix el regne entre els seus fills.

Quan Pujol feia 80 anys i no havia caigut en desgràcia, Miquel Calçada li va fer una pregunta per a un programa de TV3: “Quin és el moment en el que ens hauríem hagut de consolidar?”. L’expresident se’l va quedar mirant per uns instants i va respondre que “probablement al segle XV, al segle XVI; però en fi, al segle XV ja havíem perdut”.

Habitualment els historiadors atribueixen la nostra decadència -a més d’alguns dels esdeveniments esmentats- a les plagues, les males collites, la pesta i fins i tot els terratrèmols. Per mi que tenim a menystenir la nostra pròpia responsabilitat com a poble. Anglaterra no va patir la pesta negra? Això no li va impedir consolidar-se com a estat-nació. Fins i tot després com a imperi.

El periodista Guillem Martínez, al que li acabo de fer una entrevista que donarem un dia d’aquests, m'ha dit una frase que m'ha deixat glaçat: “Catalunya és malastruga”. Crec que no és ben bé qüestió de bona o mala sort, però sí que els catalans tenim tendència a centrifugar les responsabilitats, mai tenim la culpa de res, sempre és el món que està contra nosaltres.

Personalment sempre penso en la Guerra Civil catalana. Si la Guerra de Secessió nord-americana va durar quatre anys (1861-1865) i la Guerra Civil espanyola tres (1936-1939), però van deixar els respectius països trinxats no vull ni pensar els efectes d’un conflicte que va durar deu anys en plena Edat Mitjana (1462-1472) quan el Principat crec que amb prou feines tenia 400.000 habitants. Sense oblidar que va enfrontar en una lluita fratricida les dues grans institucions del país: la Corona i la Generalitat.

D'altra banda, al compromís de Casp també hi van participar catalans tot i que Ferran Sodevila ja va posar de manifest les maniobres del Papa Benet XIII. I quan Macià bescanvia la República Catalana per la Generalitat ho fa també -a més de per decisió pròpia- convençut per dos catalans: Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d’Olwer. El tercer, el malagueny Fernando de los Ríos, sembla que era un catxondu. Cosa que segurament també devia ajudar.

Per això, mentre el sobiranisme jugava amb l’ambiguitat del dret a decidir s’hi apuntava més o menys tothom. És el cas de Gerard Piqué el dia que el va entrevistar Jordi Basté al Fora de Sèrie de TV3. "Em vaig posicionar amb el dret a decidir i ho segueixo pensant fermament", va dir aleshores.

A la campanya electoral de Junts pel Sí per al 27-S vaig presenciar una anècdota curiosa. Feien un acte amb empresaris al 22@. Presentava el periodista Daniel Domenjó, al que ja havien fet fora de BTV i va fer pujar dos empresaris -un home i una dona- per fer-los-hi una entrevista.

L’home va dir que ell estava pel dret a decidir: que votéssim i que llavors tothom votés el que vulgués. Tothom aplaudint. A primera fila, ho recordo, hi havia la crème de la crème: Mas, Mas-Colell, Felip Puig, Josep Rull, Meritxell Borràs, Josep Huguet, fins i tot Pere Aragonès, ara un alt càrrec a Economia i Finances. Però no vaig entendre res: Què aplaudeixen? vaig pensar. Què no havíem passat pantalla?.

Perquè una cosa és el dret a decidir i l’altra la independència amb totes les incògnites: què passarà amb l’euro? i amb les pensions? esterem a dins o fora de la Unió Europea? Mas anava predicant allò del win-win. Però no hi ha cap estat que hagi acceptat, de bon grat, la separació d’una part del seu territori.

Per això tots els intents d’eixamplar la base social des del 9N, les Diades multitudinàries o el 27-S han estat infructuosos. El nombre de sobiranistes es manté al voltant de, en números rodons, dos milions de persones en un cens de 5,5. No n’hi ha prou. Els partidaris de l'Estat propi no guanyen ni a les enquestes del CEO.

Hauríem d’haver posat objectius més a l’abast, més assequibles. Perqué aquí molt menystenir l’Estat, però és un Estat que acaba de derrotar a ETA. L’Estat és lent, però és Estat com ho demostren les sentències del 9N.

Per això han retornat ara a la pantalla del referèndum, busquen suports internacionals inexistens o fan viatges llampec per fer-se una foto que ni tan sols hem vist publicada. És el que va dir Mas en aquell dinar cambra el 28 de novembre de l’any passat: quan va admetre per primer cop que faltava gent. Jo, que estava entre el públic, em van venir ganes d’escanyar-lo -en el sentit metafòric del terme: ho dius ara Artur? Per què no ho deies la nit electoral com el Baños?. Molt senzill: perquè llavors volia ser president i ara ja no ho és.

En fi, el procés ha estat com una partida de pòquer. Com que el contrincant (Rajoy) no reaccionava hem anat apujant l’aposta. A més anàvem de farol. Ara estem al final i a Palau es busquen desperadament voluntaris per signar la convocatòria del referèndum. A veure qui és el valent. L’Estat ja no perdona. Els estats no tenen sentiments.

Però el veritable problema és que aquest país porta massa anys amb el procés. El socialista Miquel Iceta ja va dir un dia en una conferència a les Drassanes que “la dedicació de tanta energia col·lectiva, política i mediàtica al procés independentista” no pot ser bona. Perquè en plena revolució tecnològica la resta de països no esperaran a que els catalans es posin les piles o esdevinguin independents. En plena revolució tecnològica estem badant.

Des de l’ultima legislatura del Pujol -i han passat gairebé dues dècades- que sento parlar del canvi de model productiu, la Catalunya trilingüe, el Sincrotró o el Segarra-Garrigues. Assignatures pendents que s’arrosseguen durant anys i panys. Amb l’agreujant que ara, en l’època de les noves tecnologies, el temps passa més de pressa. Fa uns anys no havia facebook ni twitter ni Amazon.

Honestament, el procés ha estat un bluff. Segons el full de ruta de Junts pel Sí el passat 27 de març, com a molt tard, havíem de ser independents. Ara encara estan amb el referèndum. I si hem de ser independents com és que els consellers Rull i Baiget van a Madrid a demanar el Corredor Mediterrani?

No sé que és pitjor: que no s’hagin cregut el procés des d’un començament o que hagin enganyat la gent deliberadament.

 

 PD/ Si t'ha agradat aquest article potser t'agradarà aquest llibre:  https://www.amazon.es/dp/B01N9TAZXB?ref_=cm_sw_r_kb_dp_-fFGybRE91WSQ&tag=kp0a0-21&linkCode=kpe

57 Comentaris

Publicitat
#32 Banau, bcn, 17/04/2017 - 14:06

La convivència a Espanya va començar a erosionar-se quan varen arribar el sr Aznar i els seus. Avui hi ha un article a La Vanguardia de l'Antoni Puigverd (gens independentista) a on ho explica prou bé. Amb el PP no és gens estrany que molts hagin optat per l'independentisme.

#32.1 A., Barcelona, 17/04/2017 - 22:35

Sí, les quixotades del bigotis de Valladolid van fer augmentar l independentisme, però aquí hi ha hagut cents de mils q es van passar a l independentisme pq odien als espanyols.

#31 Banau, bcn, 17/04/2017 - 14:06

La convivència a Espanya va començar a erosionar-se quan varen arribar el sr Aznar i els seus. Avui hi ha un article a La Vanguardia de l'Antoni Puigverd (gens independentista) a on ho explica prou bé. Amb el PP no és gens estrany que molts hagin optat per l'independentisme.

#30 Pere, Girona,Spain, 17/04/2017 - 12:44

Balanç del prusés = + Infantilisme + cursileria + horterades estelades + ruralisme + incultura

#29 CAT Rural Espolia BCN, Barcelona , 15/04/2017 - 09:16

Another day at "South Denmark". Encara sento les rialles dels polítics nord-americans després de la visita per part dels nostres nacionalistes més internacionals: Mortadel.lo i Puigdemont ("que vuelvan esos 2 españoles que nos hacen reir tanto...ja ja ja")

#28 Pa amb tomàquet i pernil ibèric, Descargolant barretines, 14/04/2017 - 12:00

Quan els agents d'en Mortadelo es porten de gresca uns congressistes del Tea party, perquè en plena ressaca donin suport al "procés" l'assumpte arriba a ser penós i ha tocat fons.