Quan Cristóbal Montoro  assegura que "és materialment impossible la possibilitat d´un corralito" no fa altra cosa que disparar totes les alarmes i que molta gent s´ho prengui como un avís a navegants. Al cap i a la fi són molts els qui estan escamats de les promeses del PP que no tarden a convertir-se en el contrari del que havien dit... només cal repassar les seves promeses electorals.

Jo no hi entenc d'economia, però sospito que els que remenen les cireres, tampoc i van donant pals de cec per veure si sona la flauta. Els efectes de les seves mesures per superar l'actual situació no fan si no abocar-se cada cop en un pou més fons. Les promeses que fan sobre la recuperació se les emporta el vent mentre els seus efectes els patim cada dia. Ja se sap, "ase magre, ple de mosques" i els mercats són cruels davant de qualsevol símptoma de feblesa.

Tinc la sensació que vivim en una gran mentida. La situació real dels bancs és un misteri gelosament guardat, la situació financera del Gobierno central també és una gran incògnita, el paper dels organismes reguladors com el Banco de España fa la sensació que fa temps que estan de vacances. Si vivíem en un gran engany en l'època de les vaques grasses, ara que estan magres l'enredada arriba a graus superlatius. Si diuen que en les guerres la primera víctima és la veritat, en aquesta crisi fa temps que l'han assassinada mentre a les seves víctimes no els queda altre remei que el paper de tristos espectadors.

La fe que la societat té en els polítics és mínima i la confiança de la gent en el futur és pràcticament nul·la. En canvi els actuals dirigents estatals, molts dels quals s´han fet notar pel seu "patrioterisme barat", ara sembla que estan disposats a vendre bous i esquelles a qui els doni un cop de mà.

Potser el silenci del capità del vaixell, en Mariano Rajoy, no té altra interpretació que el crit desesperat de "campi qui pugui".