Durant tot el cap de setmana del 3 al 5 de febrer, la Televisió de Catalunya, Catalunya Ràdio i la resta de mitjans importants del nostre país, públics i privats, han dedicat pràcticament tot el gruix de les seva programació informativa al congrés que el PSOE ha celebrat a Sevilla, i que ha decidit qui seria el successor de José Luis Rodríguez Zapatero al capdavant del socialisme espanyol.

Especialment, els mitjans públics catalans han dedicat temps i recursos a aquest acte, en el qual i en contrapartida, s'ha oblidat absolutament Catalunya i dels seus interessos generals.

En acabat aquest congrés, i després de les àmplies dades aportades per TV3 i Catalunya Ràdio, i reiteradament i repetitiva pel Canal 3/24 i Catalunya Informació, si ho analitzem en clau política i de resultats, resulta que es constata que no hi ha hagut cap debat d'idees, que han quedat ocultes i apartades en el que sembla que ha estat la primera intenció dels organitzadors i ideòlegs polítics d'aquest acte. Ara doncs, el socialisme espanyol ja té un nou líder, que a jutjar per la seva edat, la seva trajectòria i la seva idiosincràsia, de renovador i de sang fresca, res de res; més aviat tot el contrari. Qui lidera el PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, els darrers anys ha destacat per actuar amb un jacobinisme centralista molt poc dissimulat, amb molt poca cura i menys consideració per als interessos de Catalunya.

I si avui aquest exministre de González i de Zapatero, que ha estat el perdedor espanyol per golejada davant un PP que s'ha fet fort a causa de l'enfonsament socialista, i a causa de la mala gestió d'ell i dels seus companys de govern, és el responsable del PSOE, segurament aquest partit encara estarà més prop d'aquest PP que avui comanda el govern de l'Estat, i que ja s'està demostrant uniformista, retrògrad i ultracentralista. I quan les dretes i les esquerres espanyoles s'uneixen o es mimetitzen -res tan igual els uns i els altres, ja ho deia en Pla- ja se sap que la que hi perd inexorablement és Catalunya.

Què ens aporta als catalans el debat que el PSOE ha tingut en el seu congrés? Què aporta als catalans, un congrés d'un partit al qual molts catalans voten, i que no ha parlat dels interessos de Catalunya, ni de Catalunya, encara que fos per passiva? On era el PSC? El que és cert en tota regla és que el congrés socialista espanyol ha tancat les portes a l'acció catalanista. I ho ha fet davant les barbes del PSC, que si tenia una candidata com Carme Chacón, molts socialistes encara no entenen per què, ja que de fet, Chacón es va mostrar apartada de Catalunya, es va presentar a Sevilla com a quasi no catalana, i va dir que abjurava del pacte fiscal pel nostre país, del qual va explicar al Diario de Sevilla que havia combatut amb "uñas y dientes", mentre aclaria que es deia Carmen. Vergonyantment i de rebaixa a tots els efectes, s'estava fent perdonar el fet de ser -o semblar- catalana.

Se suposa que l'electorat socialista català ja s'ho esperava, perquè no calia ser gaire llarg per saber que les velles estructures socialistes espanyoles, encara que el PSC aportés una candidata amb sang andalusa, no tolerarien de cap manera que guanyés "una aspirant d'un altre partit", tal com va remarcar Alfonso Guerra no fa gaire, a banda que, ben analitzat, quina alternativa representava "la catalana Chacón", jove i amb la xacra del PSC darrere, davant el jacobí Rubalcaba, representant indiscutible d'aquells nacionalistes espanyols que van formar govern al voltant del vell líder Felipe González, que tampoc no ha fet confiança a qui en principi anomenaven "la niña de Felipe", o sigui, la candidata del PSC.  Miquel Àngel Ros, alcalde de Lleida i derrotat al Congrés del PSC davant l'actual secretari general, Pere Navarro, assegurava innocentment que "si hagués guanyat Chacón, el PSC hagués tingut interlocució directa amb el PSOE", i això no s'ho creu ni ell, vistes les credencials amb les quals es presentava Chacón. Alhora, en Pere Navarro, afirmava que el PSC "en surt reforçat" (segurament perquè pensa que ara no haurà de carregar amb les tesis anticatalanistes de la finalment perdedora). Però el cert, i tal com afirma un col·lega de professió en un rotatiu barceloní, és que el PSC ni tan sols surt derrotat d'aquest congrés, "perquè per sortir-ne derrotat, primer cal entrar-hi", i allà el PSC no va existir.

Si el PSC i el PSOE se separessin, segurament molts socialistes catalans votarien PSC, contents de poder votar les seves conviccions i no haver de votar el PSOE per força. I el mateix passaria amb els socialistes del PSOE que viuen a Catalunya, aquells que ja podrien votar massivament Carmen Chacón o similars, perquè els representaria unilateralment i absoluta. Esclar que segurament i ateses les circumstàncies, tots ja votarien directament Rubalcaba o similars, i de Catalunya, com ha passat a Sevilla, tampoc ni en parlarien ni vetllarien pels seus necessaris interessos, encara que, tal com ha fet l'ara ja secretari general durant la campanya, tampoc no necessitarien fer-se perdonar la mica de catalanitat que se li pot suposar a la senyora Chacón, ni per intentar guanyar haurien de deixar Catalunya a l'alçada de les sabates, com ha fet ella. I als fets em remeto.