La Punteta · 9 d'Abril de 2014. 17:57h.

XAVIER RIUS

Director d'e-notícies

Com acabarà el procés?

Ara que sortim eufòrics després de la derrota del Congrés és l'hora de tocar de peus a terra. Catalunya, en efecte, és un país curiós en què hi ha més partidaris de la independència que independentistes.

En vaig ser conscient el dia que, a Palau, van presentar la pregunta de la consulta. De fet no era una pregunta, n'eren dues: “Vol que Catalunya esdevingui un Estat?”.  I si dius que sí llavors: “vol que aquest Estat sigui independent?”. Quin embolic.

El líder d'ICV, Joan Herrera, va recuperar llavors el llenguatge federal que havia dissimulat durant setmanes. Fins i tot va afirmar que el nou estat podia ser "federal, confederal o independent”. Mentre que el seu col·lega d'EUiA, Josep Nuet, ja havia advertit setmanes abans que volien un estat "lliure per federar-se".  Amb Espanya suposo, no serà pas amb el Qatar.

A Unió s'estan rumiant encara què contesten. No a la segona pregunta, sinó també a la primera. Aquella que diu que Catalunya pot ser un estat. Com Baviera o Guanajuato, posem per cas.

Ja ho va dir Duran el dia que el va punxar Ariadna Oltra aquell 15 de gener als Matins de TV3: "no és l'hora de dir què votaré, és l'hora de dir que vull votar". Que sona a tirar pilotes fora. I ahir al Congrés feia mans i mànigues, sense èxit, per reobrir el diàleg.

Personalment, no he vist mai un referèndum d'autodeterminació amb dues preguntes. Bé, sí el de Puerto Rico: i el van perdre. Aquí l'única pregunta que valia era Catalunya ha de ser un estat independent? Sí o no. La resta són ganes de fer bullir l'olla.

A més, no sé pas com comptaran els vots. Una pregunta així no és homologable enlloc. A banda que els que vulguin votar no queden automàticament exclosos. Correm el risc que l'abstenció sigui com la de l'Estatut on va haver-hi més abstencionistes que votants encara que, després, a Palau ho van celebrar amb cava.

Però llavors? Si ni ICV ni EUiA ni Unió no estan de debò per la independència com han arribat fins aquí? Crec que uns i altres han fet servir la consulta per tapar els seus propis problemes o per fer-se la guitza mútuament. Ha estat una mica una fugida endavant.

Mas es va fer sobiranista després de tres successius plans de retallades. Es va equivocar, les retallades s'han de fer els primers quinze dies i tort i a dret. Els d'ICV es van fer sobiranistes, a veure quant els dura, per fer la punyeta al PSC. I els d'EUiA perquè sempre fan de crossa d'Iniciativa. Joan Coscubiela va esmentar ahir més l'expressió "proposta federal" que la d'independència.

Unió és un cas diferent perquè si pensen el que pensen què hi pinten els tres consellers (Governació, Interior i Agricultura) al Govern? Es nota que Duran s'hi ha apuntat a contracor, però llavors per què cridava Visca Catalunya lliure a les eleccions? A les reunions del Consell Executiu o del comitè nacional de la federació de què parlen? Del temps?

Mas va mesurar malament, és clar. Després que la Via Catalana -siguem francs: l'èxit de convocatòria també va ser de TV3 i de Convergència- omplís els carrers de Catalunya va pensar que la majoria absoluta era a tocar. I si no tens ni un euro a la caixa, però tens majoria absoluta tires pel dret. Però si no tens majoria absoluta, no tens ni un euro a la caixa i a més depens d'ERC la teva legislatura serà un calvari. Que és el que està passant. Només cal comptar el nombre de lleis aprovades.

Crec, sincerament, que algunes coses tampoc no hi ajuden. L'altre dia vaig ensopegar a twitter amb un paio que, als diputats de Ciutadans, els hi deia "descerebrats". Amb la llei a la mà un diputat de Ciutadans no representa el seu electorat, sinó tot el poble de Catalunya. Ens agradi o no.

Quan vaig clicar per veure qui era vaig descobrir, astorat, que era el cap del servei d'estudis del Cercle Català de Negocis. Ja imagino que el servei d'estudis del CCN no deu ser tan seriós com el de la Caixa, però cal arribar fins aquí?

Perquè ara que sortosament Joel Joan mostra un perfil més discret, el sobiranisme dels Toni Albà o de la historiadora Anna Sallés tampoc ens beneficia. Sí, ja sé que els altres -13tv o José Antonio Monago- són iguals o pitjors, però posar-nos a la seva alçada no ens farà més lliures. Ni tampoc més dignes.

N'hi ha que han confós la fermesa amb marcar paquet, amb l'estirabot, amb la barroeria. Fins i tot la paraula seny ha agafat ara mala fama. I això que, segons Ferrater Mora, és una de les virtuts dels catalans juntament amb la continuïtat, la mesura o la ironia.

Com acabarà, doncs, tot plegat? Amb franquesa, ni puta idea. I perdonin l'expressió. Mas voldria aguantar fins al final per veure si la recuperació econòmica el salva el 2016. Com Rajoy. Però serà tan feble, si arriba, que no sé si influirà en els resultats electorals a Catalunya.

El president també es queixa de la manca de diàleg, però un dels errors que va cometre va ser sortir de la Moncloa aquell 20 de setembre del 2010 amb un cop de porta i fer la roda de premsa a la Blanquerna. El que dèiem: es pensava que trauria majoria absoluta. Error de càlcul. A més, des del punt de vista de Madrid, Mas predica el diàleg, però practica la política de fets consumats amb la declaració de sobirania, la pregunta o la data de la consulta. Negociar, què?.

Mas és sobiranista? Jo crec que no, però s'hi ha tornat. Com molta gent de Convergència. I crec que és sincer. Però la pregunta és perquè s'hi va fer? Quan va veure que no hi havia ni un euro a la caixa. Ha de ser frustrant per a un polític no poder inaugurar ni un fanal. A mi m'ho ha admès, soto vocce, més d'un dirigent de CiU als passadissos del Parlament.

Probablement també té una mica de la síndrome Companys. Diuen que Lluís Companys, després de proclamar l'estat català aquell 6 d'octubre, va dir que ara ja no li podrien retreure que no fos catalanista. Però és que Mas no ha trencat mai cap plat, és el gendre ideal. A la universitat estudiava i tot.

Vaig arribar a aquesta conclusió després de llegir Servir Catalunya, el llibre entrevista que li ha fet Teresa Pous. És bastant fluix -passa de puntetes sobre el cas Palau o la corrupció- però confirma el que tots sabíem: Mas no ha fet mai cap atzagaiada

La principal malifeta que ha fet aquest home, i que encara li provoca remordiments de consciència, no és haver deixat la seva primera xicota per l'Helena Rakosnik, sinó no dir-li que la deixava per una altra dona. Ho han llegit bé: no és que li posés banyes -almenys això no ho diu-, sinó que no l'hi va dir. La frase és textual: "no haver tingut el coratge de dir-li la veritat" (pàg. 132).

Per descomptat, el PP no hi ajuda. Jo sempre he criticat a Rajoy la manca de lideratge, el qui dia passa any empeny. Però en el tema sobiranista sembla que el temps corri al seu favor. El PP ja no salvarà Mas malgrat que el successor de Mas pugui ser Junqueras.

Llavors? Hi haurà consulta? Mas va dir un dia al Parlament que la consulta es faria si o sí. No ho ha tornat a dir mai més i, a Madrid, ens acaben de donar un cop de porta. És el gran avantatge: si mai som independents serà més pels errors de l'altre bàndol que pels encerts propis. Com Irlanda.

Els irlandesos van aconseguir la independència perquè, després de l'Easter Rising, els anglesos van afusellar setze capitostos. Tots llevat Eamon de Valera, que tenia nacionalitat nord-americana i no s'hi van atrevir. Els van convertir en herois. Aquí començo a pensar que l'única opció que tenim és que inhabilitin Mas, suspenguin l'autonomia o enviïn els tancs. Tant de bo, llavors seria imparable perquè els tancs per la Diagonal seria com Hongria el 1956.

I si no hi ha consulta, eleccions anticipades? Ja veuen el que acaba de passar al Quebec. Personalment, sempre he pensat que unes eleccions anticipades -sobretot si són plebiscitàries- poden ser el suïcidi de CiU. Això ho sap fins i tot en Duran: entre la còpia i l'original més val votar l'original.

S'imaginen Mas per darrera de Junqueras? Acabarà com Montilla? Ni idea, però si queda segon -no infravalorin Mas: ja ho va dir al Liceu en un àpat amb empresaris: no hi ha res perdut- no estem acostumats a veure de conseller en cap algú que ha estat president.

Però llavors el procés com acabarà? Acabarà bé? No ho sé. Si ho sabés em dedicaria a les travesses i seria milionari. Però sóc dels que toquen de peus a terra i, malgrat la capacitat de mobilització de l'Assemblea, sempre he dit que en democràcia la força es mesura en vots.

I el mapa polític català pot sofrir una veritable sotragada a les properes eleccions: la CUP sis i Ciutadans, quinze o més. Amb CiU, el PPC i el PSC en franca davallada. El pitjor serà si CiU i ERC no sumen perquè llavors no sé pas qui ho governarà això.
 
Fins i tot en el cas que el famós procés acabi bé -amb la independència, vull dir- no sé si acabaria bé del tot. Irlanda, en certa manera, és un estat fallit: van aconseguir la independència el 1921, però mirin l'Ulster. I això que la bandera nacional inclou el taronja en honor als protestants i que Belfast està a només tres hores de cotxe de Dublín.

Jordi Pujol va dir un dia que "quan has d'iniciar una jugada arriscada, com ara una guerra, has de saber quants soldats tens i quantes escopetes, tancs, avions i saber fins quan la teva gent pot aguantar el cop". Pujol ho deia pel debat de l'Estatut, però em temo que es pot aplicar també al procés sobiranista.

I aquí s'ha creat la sensació que tot serà bufar i fer ampolles. Que la independència és a tocar. Mas s'ha deixat embalar per l'ANC, per Òmnium, pel CATN. Fins i tot per La Vanguardia: si a les eleccions CiU va caure de 62 a 50 escons amb el suport de La Vanguardia quina influència té ja la premsa de paper?

El passat 2 de març, el dia que el conseller Homs va plantar el Roure del Tricentenari a Montserrat; el presentador de l'acte, el Jordi Códol, un periodista d'Igualada que ara treballa a ETV, va dir que allà hi havia "la complicitat d'un país sencer".

Però allà només hi havia els alcaldes de Prats del Rei, de la Seu d'Urgell, de Santa Eulàlia de Riuprimer, de Talamanca. Bé, també els de Sabadell i de Sant Boi, però Catalunya tampoc no és tan homogènia com ens pensem. Ni políticament ni sociològica. No hi havia ni la Catalunya del Baix Llobregat ni la del milió de nouvinguts en els últims deu anys.
 
I un altre gat vell de la política com Quim Nadal ho deia també en l'entrevista que li vaig fer, ja em perdonaran l'autocita, el passat mes de març: "La pilota és a la teulada del dret a decidir i de donar la veu al poble de Catalunya. Però no es poden aixecar falses expectatives. S’ha de triar i mesurar molt bé el full de ruta".

Crec que històricament, als catalans, ens ha faltat massa crítica, fins i tot per consolidar-nos com a Estat nació quan ho feien la resta de països europeus. Un dia Miquel Calçada va preguntar a Jordi Pujol el dia que l'expresident feia 80 anys en una entrevista emesa per TV3:


- "Quin és el moment en què ens hauríem hagut de consolidar?"

I el president, després de rumiar-s'ho uns instants, va contestar:

"Probablement al segle XV, als segles XV i XVI, però en fi al XVI ja havíem perdut. És un moment important perquè es consoliden els estats, els grans estats: Castella com a futura Espanya, França, la Gran Bretanya. Els que no es consolidin aleshores ja aniran coixos durant molt de temps".

Val a dir que, per als que són més optimistes que jo -cosa d'altra banda gens difícil-, hi ha hagut un munt de països que han aconseguit la independència al segle XX. Fins i tot sense disparar un tret.

Sense haver d'esmentar l'antic bloc soviètic -perquè allò potser no va ser una explosió, sinó una implosió-, tenim Noruega (1905), Finlàndia (1917), la mateixa Irlanda (1921) o Islàndia (1941), entre d'altres.

Només una reflexió final: si el procés acaba malament què fem? No descarto que tot plegat acabi en una depressió col·lectiva, una nova frustració nacional. Però llavors la culpa no només serà d'Espanya, sinó també de tots aquests que han marcat paquet, han tret pit sense mesurar les pròpies forces.

Els catalans, en tot cas, no podem anar de derrota en derrota fins a la victòria final. Estic fart de moments èpics que, des d'un punt de vista pràctic, no duen enlloc. Se'ns està acabant el temps.

A més, portem més de quinze anys perduts: la darrera legislatura de Pujol només va servir per preparar l'aterratge de Mas, Maragall es va embolicar amb l'Estatut, Mas amb la consulta. Amb independència o sense no podem supeditar l'agenda econòmica a la política. En plena revolució tecnològica, la resta de països no esperen. I, Catalunya, segueix sent bàsicament totxo i turisme com confirma BCN World.

Sobretot en una època en què el temps passa més ràpid. Els anglesos van necessitar quaranta anys per crear la seva xarxa ferroviària. Ara, en deu anys, el món pot canviar de dalt a baix. Fa deu anys no hi havia, per exemple, ni facebook ni twitter. I en això ens hem adormit. L'Estatut -i la consulta- han consumit una extraordinària quantitat d'energia. Amb consulta o sense, no anem bé.

 

 

Web personal

Darrers articles

Elogis

Insults

Twitter



55 Comentaris

Publicitat
#36 Papaluna, Barcelona, 13/04/2014 - 22:30

A hosties! Rius, a hosties!. I amb la ciutadania catalana arruïnada i amb uns enfrontats contra els altres per qüestions de secessionisme traïdor o lleialtat a la legalitat vigent (que empara la Generalitat i el Parlament català). Estem a un pas de un conflicte armat. CiU/ERC/CUP/SI ho exciten.

#35 Josep Baldomà, Badalona, 13/04/2014 - 18:41

T'has deixat un altre contratemps que pot aparèixer en el procés sobiranista i que és típic de molts catalans: la desconfiança en nosaltres mateixos i que tu reflecteixes clarament en el teu escrit.

#34 Jordi, ,, 13/04/2014 - 12:39

¿acabará?

#34.1 osonenc, vic, 13/04/2014 - 14:22

Exacte. Els processos messiànics no acaben mai. Van evolucionant i adaptant-se a les circumstàncies al llarg de la història.

Per entendre realment el "procés" crec que és interessant estudiar una mica les característiques del "cargo cults" melanèsics.

#33 LLCR59, Banyoles, 13/04/2014 - 10:45

A veure Rius: A tu què t'interessa realment?: La Independència i Llibertat del teu païs, o salvar CiU?.

#32 charlie gordon, País de la Piruleta (rectificatòria), 12/04/2014 - 17:12

El títol correcte és "To serve Man":

http://en.wikipedia.org/wiki/To_Serve_Man_The_Twilight_Zone_(1985)

It's a cookbook!