El congrés a la búlgara que els populars a Sevilla acaben de fer ha contrastat amb les grans mobilitzacions contra les retallades que apliquen tots els governs. Aquest fet em recorda la ferma postura del president José María Aznar en la guerra d´Iraq, quan una bona part d´Espanya sortia al carrer rebel·lant-se contra aquesta postura. Hi havia un divorci entre el poder i la ciutadania.

L´actual crisi no es culpa del PP, però sí que és seva la responsabilitat de gestionar-la i la manera que ho fa -a l'igual que ho està fent el govern de CiU i abans ho feia el PSOE- és fortament contestada per la societat. Les veus que s´aixequen -des de les més ingènues fins les de sòlids experts- evidencien que els camins per sortir de la crisi no són clars, fins i tot són presoners de les decisions que es prenen a Brusel·les (on el pes d'Espanya en aquests moments, és mínim).

Dit això, tornem al congrés de Sevilla. Allà pràcticament tothom ha tancat files amb la política que està aplicant el govern de Mariano Rajoy, ningú no l'ha qüestionat, ningú no ha parlat que potser hi poden haver altres alternatives per superar l'actual situació. Quan el vent bufa de cara tot són aplaudiments i reverències al líder, i els mateixos que ho fan són els que l'oblidaran i el criticaran si les coses se li torcen. L'exemple és el radical canvi que han fet els socialistes amb Rodríguez Zapatero a Espanya o amb José Montilla a Catalunya.

Convertir els congressos dels partits en un panegíric dels seus dirigents, amb una foto d'unitat on tot va com la seda envers un projecte comú pot ser molt rendible mediàticament, però a la llarga és practicar la política de l'estruç d'amagar el cap per no plantejar els problemes existents. I en tots els partits hi ha diferents sensibilitats, fórmules diferents d'afrontar els problemes i possibles solucions per resoldre'ls . Però els organitzadors dels congressos, sobretot quan estan en el poder, pretenen que tothom tanqui files a un lideratge concret en nom de la unitat. Fins i tot quan les coses no van bé en el partit -com s´ha demostrat a can socialista- la pugna és per qui assumeix el nou lideratge, i en nom d'una unitat inexistent es lamina el debat de les idees.

Els temes de fons no sembla que es tractin en els congressos dels partits. I això fa que els polítics vagin per una banda i la societat -començant sovint pels propis militants- per un altra.  

P.D. La llengua dels Mossos.- Interior va muntar un ampli desplegament policial davant la manifestació contra les retallades. Hi va haver-hi una curiosa coincidència entre els grupets de Mossos que feien petar la xerrada mentre esperaven ordres: tots parlaven en castellà.