La Punteta · 30 de Juliol de 2013. 17:51h.

XAVIER RIUS

Director d'e-notícies

Conversos

Nadal, en un acte del PSC al 2010

Benvingut Quim Nadal al sobiranisme ara que ha decidit encapçalar el pacte de Girona pel dret a decidir en aquesta ciutat a petició de l'alcalde, el convergent Carles Puigdemont.

Fins i tot ha deixat clar que "participar en aquesta plataforma és una decisió estrictament personal i no li he consultat a ningú". Les desavinences entre Quim Nadal i el PSC, en efecte, vénen de lluny. O més ben dit: entre Quim Nadal i el PSC de Pere Navarro.

Per això, en aquests casos, sempre em pregunto el mateix: per què Quim Nadal no es va fer sobiranista quan va tenir responsabilitats al Govern o al partit? Al capdavall va ser conseller de Política Territorial del 2003 al 2010. Fins i tot portaveu del Govern al primer tripartit, amb Pasqual Maragall de president.

És humà, però tampoc no sé si l'exconseller s'hagués fet sobiranista si Pere Navarro no hagués prescindit d'ell com a portaveu del grup parlamentari el setembre de l'any passat.

Segur que si busquéssim a les hemeroteques trobaríem alguna moció a favor de l'autodeterminació tombada quan ell era alcalde, amb majoria absoluta, de Girona. Potser l'alcaldable d'ERC, Maria Mercè Roca; o el de la CUP, Jordi Navarro, en recorden alguna. Em tenen a la seva disposició.

Val a dir que, en un partit en plena desbandada, tampoc no és un cas aïllat. Amb franquesa, n'hi ha que acostumen a veure la llum quan ja no tenen càrrecs oficials o de partit. Sí, ja sé que encara és president del PSC de Girona, però no està ni a la direcció.

Un altre cas similar és el del conseller de Cultura amb CiU Ferran Mascarell, que també ho va ser amb el PSC. Tot plegat amb referma la idea que, al cap i a la fi, no hi ha tantes diferències entre dretes i esquerres quan en un camp tan sensible com el de la cultura es pot saltar d'una banda a l'altra sense remordiments.

Val a dir que l'acostament de Mascarell va ser gradual a través d'articles a l'Avui, però el primer disgust va arribar quan va deixar de ser conseller amb el segon tripartit. Després de només uns mesos al càrrec, ERC va recuperar la conselleria i va decidir posar-hi Joan Manuel Tresserras.

Gregorio Morán, al seu llibre La decadència de Catalunya explica, que el 2010 estava preparant les primàries del PSC de Barcelona quan el van trucar de Convergència: "Olvidaos de todo esto. Acaba de llamarme el president Mas y soy el nuevo conseller de Cultura de la Generalitat”.

I si volen saber més sobre el perfil de Mascarell, Ramón de España explica també al seu llibre El manicomio catalán que un dia, quan encara era socialista, li va dir: "és que jo, amb els convergents, no puc anar ni a la cantonada". Dos periodistes tan il·lustres no poden estar equivocats encara que no siguin sobiranistes.

Mascarell, en efecte, va acabar acceptant l'oferta de Mas el desembre del 2010 per ser conseller -la jugada era de Mas, no de Mascarell- pocs dies abans que, el 31 de desembre, se li acabés el contracte amb RBA Audiovisual. No he aconseguit mai esbrinar què hi feia.

Finalment, el tercer exemple -amb totes les distàncies- és el d'Ernest Maragall, ara líder d'un partit gairebé fantasma, Nova Esquerra Catalana. Maragall era secretari del Govern amb el seu germà i Montilla no només no va prescindir d'ell, sinó que el va ascendir a conseller d'Ensenyament.

A la llarga li va pagar el favor publicant un article a La Vanguardia el 14 de febrer del 2010 en què admetia que el tripartit no tenia cap "projecte integral de país". Tenia raó, però ni Montilla el va cessar ni ell va tenir la dignitat de dimitir.

Quan el PSC va fer les llistes per a les eleccions del 2010, la Federació de Barcelona el va deixar fora i el propi Montilla va repescar-lo. Ho va agrair, tot plegat, marxant amb un cop de porta i fundant un nou partit.

Que consti que no vull posar al mateix sac Ernest Maragall que Quim Nadal o Ferran Mascarell, però sí voldria subratllar que, en política, no tot és el que sembla. Sovint el factor químic -de vegades fins i tot el ressentiment o el despit- té una influència molt superior al factor ideològic en la presa de decisions.

 

 

 

Si em busques em trobaràs:

 

Web personal: http://www.xavierrius.cat/

Twitter: https://twitter.com/xriusenoticies



Facebook: http://www.facebook.com/xriusenoticies



13 Comentaris

Publicitat
#10 Santsenc, Vila de Sants, 01/08/2013 - 19:59

Despres de lo de l'estatut, hi han molts federalistes que han passat a ser independentistes. Si aixo paasa amb la gent, es logic que passi amb els politics. Per altra banda, els que dius son independentistes resentits i d'interes com tu dius, o potser van ser arraconats pq es tornaven massa indepes?

#9 Pere, Olot, 01/08/2013 - 12:01

En Nadal és un paio àvid de poder i com que ara no era ningú, s'ha apropat cap allà on bufa el vent. Res més. De tota manera, m'alegro que estigui fotent el PSOE català.

#8 Oriol, Barcelona, 31/07/2013 - 16:38

El que no em quadra de l'article és que l'autor vengui com a impossible que dos elements com el De España i el Morán no puguin estar equivocats simultàniament. Perquè no?

#7 Innocència, ., 31/07/2013 - 15:19

Quant les fonts fallen, tot falla. Pensar que en Moran i en Ramon de España són periodistes ilustres, quan en realitat formen part de l'oligarquia de menjadora, és descobrir, amb innocència, que l'article està bastit sobre sorra i no sobre roca.

#6 Xipolleig, Barcelona, 31/07/2013 - 13:02

La política, i no només la política, és plena de gent que s'aproxima sempre al sol que més l'escalfa.
El problema és que generalitzant, sempre es pot trobar alguna excepció.