La Punteta · 16 de Gener de 2013. 13:01h.

TONI GALLARDO

Democràcia a cops de bastó

Hi ha coses que són conceptualment impecables, però que fan un mal horrorós a la vista. Els cops de porra pertanyen a  aquesta categoria. A ningú no li agrada veure la policia antiavalots en plena acció, però pot donar-se el cas que les garrotades estiguin d’allò més justificades. Que estem en democràcia, diuen? És veritat. Als països que tenen experiències contemporànies de dictadures repressives, això de la porra indueix unes sensacions diferents a les de les democràcies amb molt recorregut.

Però no oblidem que si en algun règim polític és legítim l’ús de la força és precisament en una democràcia. I això és així perquè l’ús de la força requereix uns mínims requisits per considerar-lo legítim. Bàsicament, que sigui l’últim recurs i estigui proporcionat. Hem inventat una acrobàcia semàntica, dir-ne força en comptes de violència, aplicable si es compleixen aquests mínims. Si no es compleixen, estem davant d’un simple repartiment de garrotades.

Acabo d’escriure que la força ha de ser l’últim recurs i que ha de ser proporcionada. Però em deixava que ha d’estar justificada. Sembla el que en espanyol en diuen “perogrullo”. Però quan es veuen determinats excessos de la policia no és sobrer recordar-ho. Una pedrada que no toca ningú, tot i el risc evident, o un contenidor en flames no hauria d’acabar amb desenes de persones a l’hospital o a comissaria.

No deixa de ser un dels costos (menors) d’una democràcia on, afortunadament, es pot protestar. I que hauríem de pagar gustosos, perquè menys rendibles en tots els ordres són les situacions contràries.

I no justifico, no, els excessos que cometen certs manifestants i que estan a la vista de tothom. És que quan l’Estat ha de vulnerar un dret (la integritat física de les persones) ha de ser per protegir un altre dret com a mínim igual d’important, o possiblement més. Però precisament per això cal afinar molt i recordar que la majestat de la llei només ha de cedir quan el seu exercici pot provocar mals majors que els que pretén evitar.

Un cop dit això, voldria fer alguns comentaris antipàtics, dels que no em faran fer amics, però molt pertinents.  Perquè aquí tenim molt equivocades algunes coses. Per exemple, ni la policia és tan perversament repressiva, ni tots els manifestants són inofensius ciutadans que reivindiquen causes justes, pensant-se que viuen en una democràcia moderna, on hom pot expressar-se lliurement, sense por que li obrin el cap. No, les coses no són així ni per un costat ni per l’altre.

Hi ha actituds de la policia del tot incomprensibles, i amagar informes i deixar els comandaments amb el cul a l’aire això rai. I hi ha gent (dir-los persones potser és un oxímoron) que a les manifestacions van a fer-la grossa. Sé que l’equilibri entre totes les qüestions implicades no és senzill. Però podem continuar enganyant-nos amb pel·lícules de bons i dolents.

I sí, l’actuació de la policia és manifestament millorable. I als demòcrates que pensem que la força és legítima precisament en democràcia ens deixa de vegades fora de lloc. Però tindrien la bondat d’explicar-me què s’ha de fer quan una tropa de brètols comença a cremar ja no contenidors, sinó locals comercials? Esperar que hi hagi morts?

Discutirem els mètodes, faltaria més, sobretot els que són tan “indiscriminats” i amb conseqüències tan lesives com les pilotes de goma. Però què es pensaven què volia dir aquell bonic aforisme que un signe de progrés i civilització és que el monopoli de la violència el tingui de l’Estat? Doncs vol dir ni més ni menys que, quan toca, s’han de clavar cops de porra. I posar multes. I tancar gent a la presó. L’ordre i la seguretat no són un fi per ells mateixos. Però resulten imprescindibles per viure amb llibertat. Se’n diu autoritat.

En les dues darreres grans protestes de controladors aeris i personal d’aeroports tothom va aplaudir la intervenció de la força pública, fins i tot mesures tan excepcionals com la declaració de l’estat d’emergència, la militarització del personal i les acusacions de sedició. Estem segurs que aplaudíem únicament perquè els que protestaven ens cauen grossos i ens han fastiguejat algunes vacances? No tenim també un problema de coherència?


Toni Gallardo i Favà
Antic periodista. Consultor de comunicació

0 Comentaris