Sembla mentida que un llibre com el d'Stéphane Hessel hagi esdevingut un best-seller. Ho dic amb tot el respecte per algú que és capaç de sobreviure a Buchenwald i escriure un llibre als 93 anys encara que només sigui de seixanta planes. Al capdavall, aquí hi ha companyies que volen prejubilar als 48.

Però l'obra està plena d'errors del propi autor, de la traductora o de l'editorial. Per exemple, a la plana 28 afirma: "pel que fa a Stalin, tots vam aplaudir la victòria de l'Exèrcit roig contra els nazis, el 1943", però la II Guerra Mundial no es va acabar fins dos anys després: el 1945. Una possibilitat és que l'autor es refereixi a la Batalla de Kursk, decisiva al front de l'Est, però no ho aclara pas. En tot cas, encara quedava molta guerra.

Hi ha més pífies, en aquest cas de la traductora, perquè en una nota a peu de plana situa "la invasió alemanya de França a l'abril del 1940" (pàg. 56) quan, en realitat, va ser un mes després: el 10 de maig del mateix any. Malament rai si no podem consultar ni un manual d'història a l'hora de fer la traducció. En això no s'equivoca ni la Viquipèdia.

Finalment no se salva ni l'editor, Destino -si Pla aixequés el cap-, quan esmenta a l'epíleg els "bombarders alemanys, els Junker 52" (pàg. 57). Però aquest era bàsicament un avió de transport -es van estrenar a la Guerra Civil- que només de tant en tant van ser utilitzats com a bombarders. Potser els confon amb el Ju-87, més conegut per Stuka.

Tanmateix, el pitjor no són aquesta mena d'errors -malgrat que siguin greus-, sinó el tarannà que traspua tota l'obra. Com el fet que justifiqui el terrorisme, encara que sigui a Gaza -"una presó a l'aire lliure per a un milió i mig de palestins" (pàg. 38)- tot i que després faci comunicats condemnant els aldarulls al Parlament.

"El terrorisme -afirma- és inacceptable, però cal reconèixer que quan un poble està ocupat amb uns mitjans militars infinitament superiors, la reacció popular no pot ser només no violenta" (pàg. 39). O "el terrorisme -continua- és una forma d'exasperació. I aquesta exasperació és un terme negatiu. No ens hauríem d'exasperar, hauríem de tenir esperança" (pàg. 41).

En el fons, Hessel és un excomunista d'aquells que en la seva època devia justificar les purgues d'Stalin -parla de "processos" no de purgues- perquè "calia mantenir un ull obert cap al comunisme per contrarestar el capitalisme americà" (pàg. 28). En aquella època, fins i tot el PSUC es devia empassar el pacte Molotov-Ribbentrop (1939), que va servir per esquarterar Polònia.

Sort que l'editorial me'l va enviar de franc perquè si no m'hagués penedit de pagar els cinc euros que val PVP. No deixa de ser contradictori, en tot cas, que un home d'esquerres com ell -malament rai si l'esquerra del segle XXI només és això- citi tot jus començar un home d'ordre com Charles de Gaulle (pàg. 21).

En fi, un indignat com ell vol aprofitar ara un dels mecanismes típics del capitalisme -el màrqueting- per treure un segon llibre Comprometeu-vos després de l'èxit de vendes del primer. Però aquest ni tan sols l'ha escrit ell, sinó que és un recull de converses. Beneït capitalisme malgrat tot.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Desmontando a Hessel

Parece mentira que un libro como el de Stéphane Hessel se haya convertido en un best-seller. Lo digo con todo el respeto por alguien que es capaz de sobrevivir a Buchenwald y escribir un libro a los 93 años aunque apenas sea sólo de sesenta páginas. Después de todo, aquí hay compañías que quieren prejubilarse a los 48.

Pero la obra está llena de errores del propio autor, de la traductora o de la editorial. Por ejemplo, en la página 28 afirma: "en cuanto a Stalin, todos aplaudimos la victoria del Ejército rojo contra los nazis, en 1943", pero la II Guerra Mundial no se terminó hasta dos años después: en 1945 . Una posibilidad es que el autor se refiera a la Batalla de Kursk, decisiva en el frente del Este, pero no lo aclara. En todo caso, aún quedaba mucha guerra.

Hay más pifias, en este caso de la traductora, porque en una nota a pie de página sitúa "la invasión alemana de Francia en abril de 1940" (pág. 56) cuando, en realidad, fue un mes después: el 10 de mayo del mismo año. Mal asunto si no podemos consultar ni un manual de historia a la hora de hacer la traducción. En esto no se equivoca ni la Wikipedia.

Finalmente no se salva ni el editor, Destino -si Pla levantara la cabeza-, cuando menciona en el epílogo los "bombarderos alemanes, los Junker 52" (pág. 57). Pero éste era básicamente un avión de transporte -se estrenó en la Guerra Civil- que sólo de vez en cuando fueron utilizados como bombarderos. Quizás los confunde con el Ju-87, más conocido por Stuka.

Sin embargo, lo peor no son este tipo de errores -aunque sean graves-, sino el talante que rezuma toda la obra. Como el hecho que justifique el terrorismo, aunque sea en Gaza -"una cárcel al aire libre para un millón y medio de palestinos" (pág. 38)- aunque luego haga comunicados condenando los altercados en el Parlament.

"El terrorismo -afirma- es inaceptable, pero hay que reconocer que cuando un pueblo está ocupado con unos medios militares infinitamente superiores, la reacción popular no puede ser sólo no violenta" (pág. 39). O "el terrorismo -continúa- es una forma de exasperación. Y esta exasperación es un término negativo. No deberíamos exasperar, deberíamos tener esperanza" (pág. 41).

En el fondo, Hessel es un ex comunista de aquellos que en su época debía justificar las purgas de Stalin -habla de "procesos" no de purgas- porque "había que mantener un ojo abierto hacia el comunismo para contrarrestar el capitalismo americano" ( pág. 28). En aquella época, incluso el PSUC se debía tragar el pacto Molotov-Ribbentrop (1939), que sirvió para descuartizar Polonia.

Menos mal que la editorial me lo envió gratis porque si no me hubiera arrepentido de pagar los cinco euros que vale PVP. No deja de ser contradictorio, en todo caso, que un hombre de izquierdas como él -mal asunto si la izquierda del siglo XXI sólo es eso- cite todo justo comenzar a un hombre de orden como Charles de Gaulle (pág. 21).

En fin, un indignado como él quiere aprovechar ahora uno de los mecanismos típicos del capitalismo -el marketing- para sacar un segundo libro Comprometeos después del éxito de ventas del primero. Pero este ni siquiera lo ha escrito él, sino que es una recopilación de conversaciones. Bendecido capitalismo a pesar de todo.

http://www.contralabarcelonaprogre.cat/

Facebook Xavier Rius

Twitter @xriusenoticies