Aquest cap de setmana un munt de ciutats del planeta acollien el clam i les manifestacions de milers d’indignats i anti retalladors. Aliè a la moguda, a la ciutat de Sitges, l’inefable Josep Antoni Duran i Lleida, matisava amb vehemència el grau de sobiranisme del vell partit. El líder socialcristià deia als seus coreligionaris que Unió és diferent que Convergència; que el menú que ofereix a la ciutadania no contempla la independència; que la secessió és un precuinat introduït a la carta del restaurant dels socis, no al seu...

Per cert, tot sigui dit de passada, un restaurant sense solera ni història, fet a l’entorn d’un gran cuiner que ja no exerceix i que, quan ho fa, es passa amb el paprika i la mostassa.
I és que, amics lectors, a mi en Duran Lleida em recorda sovint aquella clàssica imatge dels acudits -i les pel·lícules còmiques- on un home amb un peu al moll i un altre a la barca es va obrint de cames, lentament, fins caure al mar. Si. A Duran els talibanets de CDC l’han fet encastar un peu a la barca itaquiana. Ell dubta i dubta sense adonar-se que suaument, quasi imperceptiblement, s’allunya de la vora.

De sobte, atemorit pel moviment i la por a la profunditat, Duran Lleida salta de nou al moll. Maleeix el barquer grenyut d’Osona i s’encomana als deus de les coses terrenes i a la verge dels Dolors.  Refet de l’ensurt parla als seus i els diu que cal esperar a que baixi la marea, que l’atmosfera esdevingui nítida i els vents favorables. Llavors, amb l’ajut de Déu, serà hora d’emprendre el camí fins la terra promesa. Ara –com deia el vell patriarca- “no toca”.