La Punteta · 10 de Maig de 2012. 17:14h.

XAVIER RIUS

Director d'e-notícies

El cansament del catalanisme

Mai no hagués imaginat que li acabaria donant la raó a Pere Esteve. El llavors secretari general de CDC va publicar el 2001 un llibre ("Estratègia per a Catalunya", Plaza y Janés) en què afirmava que "cal dotar-nos d'una estratègia nacional" perquè "el món polític està massa sovint mancat de l'estratègia, mancat de plantejaments a mig i llarg termini".

La veritat és que Pere Esteve i jo mai no vam tenir un bon feeling personal. En el benentès que jo procuro no tenir-ne mai amb cap polític: cadascú al seu lloc. Com que llavors treballava a l'edicició catalana de El Mundo i havia aixecat algun cas de corrupció del Govern de CiU -com el cas Treball o el cas Tenba- em devia veure com un botifler o com un infiltrat.

Però, en això de l'estratègia tenia més raó que un sant: algú a Palau de debò creu que, amb majoria absoluta del PP, es pot negociar un bon pacte fiscal? A més en temps de crisi? Es deuen pensar que Catalunya és com Bankia. Una altra cosa és que facin volar coloms o treguin pit. Això també ho criticava: "la política catalana viu massa pendent de l'actualitat" (pàg 17).

Potser Convergència somia definitivament amb el xoc de trens. Sembla instal·lada en allò que com pitjor, millor. En política, és també més vell que l'anar a peu: l'enemic exterior sempre cohesiona.

Però quin és el full de ruta? Fer una consulta sobre el pacte fiscal? Per a què? Per fer el ridícul? Algú li hauria de recordar a Francesc Homs -no sé si és l'estratega de tot plegat- que amb l'Estatut l'abstenció ja va ser de més del 51%.

L'altra opció quina és? eleccions anticipades? per aconseguir què? majoria absoluta? I si CiU aconsegueix la majoria absoluta -convergents: recordeu el que li va passar a Chirac- per a què? Per crear una Agència Tributària pròpia? Els votants de PSC, PPC i Ciutadans crec que farien insubmissió fiscal i continuarien pagant a l'espanyola. Poca broma perquè, si fa no fa, en escons són la meitat del Parlament.

O per declarar la independència? Em costa d'imaginar Mas sortint al balcó del Palau de la Generalitat i proclamant l'Estat català com va fer Companys el 6 d'octubre. En el benentès que Companys no volia la independència, només enderrocar la República de dretes. El president màrtir va parlar de "l'Estat Català de la República Federal Espanyola" encara que, a efectes sentimentals, s'oblidi sovint. Ho he dit sempre: serem independents el dia que Convergència, la Caixa i La Vanguardia es facin independentistes, però ha de caure pel seu propi pes. Com la poma de Newton.

Tot plegat vol dir que estic en contra del pacte fiscal? No, al contrari. A canvi del concert econòmic a mi com si ens volen dir Región del Nordeste, que era com sortia Catalunya als llibres d'EGB durant el franquisme. I encara escapçaven Lleida. Però com deia Cruyff: la pela és la pela. Al cap i a la fi, allo de "nació catalana" només sortia al preàmbul i també s'ho van carregar.

Per això hauríem d'haver començat pel finançament en comptes de per l'Estatut que és, per exemple, el que proposava Josep Piqué. Mentre la resta de partits embolicaven la troca amb l'Estatut, el llavors president del PP ja va presentar una proposta de finançament -més basada en les inversions en infraestructures que en una hisenda pròpia, tot s'ha de dir- en una conferència l'abril del 2005.

Però llavors per què Maragall va reclamar un nou Estatut? Perquè volia ser president i per això necessitava -a més dels vots d'Esquerra- desplaçar CiU de l'eix catalanista. I Mas perquè en plena successió de Pujol no podia quedar enrere. De fet, va ser com la cursa d'armaments de la guerra freda però en versió Parc de la Ciutadella: Maragall va parlar inicialment d'una carta autonòmica, després de reforma i més tard ja d'un nou Estatut. Mas, per descomptat, va apuntar per elevació.

Els resultats són prou coneguts. Tant que actualment ningú no en parla de l'Estatut. L'eina que havia de servir per tota una generació ha estat enterrada en vida -amb la inestimable col·laboració del Constitucional- i ara només està de moda el pacte fiscal. La qüestió és fer bullir l'olla. A casa nostra no només ha absorbit una immensa quantitat d'energia sinó que va servir per carregar-se tota una generació política: Maragall, Montilla, Piqué, Saura, Carod, Puigcercós, etc.

La veritat és que CiU ha estat hàbil amb el tema: en primer lloc perquè pacte fiscal és un eufemisme de concert econòmic -impossible d'assolir- i en segon lloc perquè ho ha convertit en l'eix de la política catalana. Tant que PSC i PPC no gosen quedar-se al marge.

Però si poguéssim fer anar la manovella com a les pel·lícules segur que faríem marxa enrere. Els catalans hauríem de ser més putes que les gallines. I no ho dic en el sentit sexual del terme. Tanmateix, anem sempre de cara. I així no es pot guanyar la guerra. Ni tan sols una batalla. Ens fan servir per a rebre les hòsties -l'Estatut va ser la segona part del café para todos- a canvi de les escorrialles.

Per això a Mas l'aposta pel pacte fiscal li pot sortir bé, però li pot costar també la carrera política perquè s'està ficant en un carreró sense sortida. Des que Kennedy va enviar un home a la lluna, tot els polítics es fixen grans metes. I com que els catalans, d'economia més modesta que els nord-americans, no podem enlairar cap coet ens hem fixat l'objectiu del pacte fiscal.

Però ens hem ficat en un embolic. Pitjor encara: podem prendre mal. Els que trempen amb el xoc de trens -ara n'hi ha fins i tot a Convergència- farien bé de llegir-se l'article de Pilar Rahola aquest dijous a La Vanguardia. No sé si Espanya és un AVE o un tren de càrrega, però el que és segur és que nosaltres som un tramvia. Semblarà una boutade, però Espanya fa molts anys que és Espanya.

El risc, doncs, és caure en el cansament del catalanisme. De què serveix el catalanisme si en els darrers deu anys hi ha hagut tant de desgast? Toni Strubell en un altre llibre més antic ("El cansament del catalanisme", La Campana) ja advertia a mitjans dels 90 que la manca de resultats pot dur a la frustració, el desencís, la fatiga crònica.

Òbviament, l'actual diputat de SI ho deia pensant en la independència, però en aquestes coses sóc més escèptic que ell. Al capdavall en una democràcia l'èxit es mesura en vots i no pas en enquestes del CEO o en reportatges a la revista El Temps. Amb els números a la mà els diputats sobiranistes han passat de 23 a 14 (10+3+1).

No sé què diran els historiadors catalans -en cas que encara hi hagi catalans dintre d'un parell de segles- sobre aquest període de la nostra història. Però és el període d'autogovern més llarg des del 1714 i, pel que sembla, estem més fotuts que mai. Estem vivint la segona decadència catalana?

Un país, per avançar, necessita unes classes dirigents que empenyin del carro. Polítiques, però també econòmiques, socials fins i tot esportives. Fins ara, a Catalunya, només ha funcionat el Barça. I, per als qui no en som aficionats, el futbol es limita a ser un esport en el qual onze paios empaiten una pilota. La resta de classes dirigents -sobretot la classe política- no han estat a l'alçada. Per això anem tan malament.

 

 

Un llibre sense pèls a la llengua:

Contra la Barcelona progre

Crítiques i ressenyes:

http://www.contralabarcelonaprogre.cat/

També em pots seguir al Twitter:

@xriusenoticies

11 Comentaris

Publicitat
#8 Joep Pedrerol, BCN, 12/05/2012 - 02:18

Que tu vas destapar el cas treball? JUASJUASJUASJUJASUJASUJASJUASJUASJUASJAS

#6 josemiguel, El Prat de Llobregat, 11/05/2012 - 16:01

Yo puedo hablar por el período histórico q he contemplado.Tras el franquismo,el catalanismo aparecía como el resarcimiento de una comunidad excepcional,q al librarse de ataduras iba a ser la maravilla del mundo.Al final,resulta q no hay para tanto.Pero ahora todo se basa ya en alimentar esa ilusión

#6.1 mala memòria !!, bcn UE, 11/05/2012 - 23:05

No es para tanto?Venim d'un país amb carrers sense asfaltar,quatre bombetes pels carrers,i dius que "no es para tanto"? En 30 anys Catalunya ha fet un progrés sideral.Si tu no has evolucionat ni progressat,ni el teu barri,ni la teva ciutat,...és que ets un fracassat i no vius a Catalunya.

#6.2 josemiguel, El Prat de Llobregat, 12/05/2012 - 10:16

Antes de llevar las cosas al terreno personal,¿podrías hacer un esfuerzo de entender lo q he querido decir?Por cierto,en todos los mapas,el Prat aparece dentro de Cataluña

#6.3 -emilio, a, 12/05/2012 - 14:04

mala memoria, mi punto de vista coincide con josemiguel, en los años 70 Cataluña era algo excepcional dentro de España, su economia era mas que el doble que la del resto de España, las diferencias eran muy grandes, hoy en cambio es una mas entre las 17 regiones de España-

#5 Josep, BCN, 11/05/2012 - 09:03

Allò de "región del Nordeste" sense Lleida és del primer franquisme. Desprès ja era "Cataluña, cuatro provincias: Barcelona, Tarragona, Lérida y Gerona". Jo tinc més de 50 anys, sóc d'abans de l'EGB y mai he vist en els meus llibres (conservo alguns) allò de "Región del Nordeste".

#5.1 jordi, barcelona, 11/05/2012 - 13:36

I tant! Jo també en tinc més de 50, també sóc d'abans de l'EGB, i apreníem les províncies, també les catalanes, cantant els seus noms i precisament en aquest ordre, amb aquella cantarella infantil amb què també recitàvem les taules de multiplicar.

#5.2 Cimarron, Bcn, 16/05/2012 - 20:05

Aixo era les "regiones históricas". Després hi havia les "regiones naturales" on Lleida es treia de Catalunya i posava a la "cuenca del Ebro". Per tant tots dos teniu raó.
Lo que es estrany es que aquestes regiones naturales anessin també per provincies.

#4 Nimzowitch, Rupit, 10/05/2012 - 23:43

"Un país, per avançar, necessita unes classes dirigents que empenyin del carro." i les classes dirigents diuen que fins que no hi hagi una majoria social que empenyi el carro no podran tirar endavant.

#3 Xipolleig, Barcelona, 10/05/2012 - 23:23

Amic Rius, en la provocació s'han d'emprar arguments sòlids, raonaments convincents i no vells tòpics,mitges veritats o hipòtesis ucròniques.
Els suposats dirigents,són només suposats,cap d'ells ha manat,hauran governat però no manat.
L'independentisme els ha sobreviscut a tots ells