La Punteta · 21 de Juny de 2017. 19:30h.

XAVIER RIUS

Director d'e-notícies

El cas Gregorio Morán

 

Com que dissabte passat vaig tornar a Belfast per tercer cop -adjunto prova fotogràfica- no vaig poder llegir la sabatina de Gregorio Morán fins l’endemà. Vaig anar-hi ligero de equipaje. Com el poeta. És a dir, sense ordinador.

Per això, des de la distància, tota la polèmica que s’ha muntat pel seu article sobre Juan Goytisolo és per aquest paràgraf?:

“Em solia trucar quan venia a Barcelona per prendre un cafè, cosa que no vam fer mai, sempre ens vam limitar a parlar durant hora i mitja sense res pel mig. En una d'aquelles ocasions vaig aprofitar per preguntar-li què havia trobat al llibre de Joan Sales, Incerta glòria, que va aconseguir col.locar a l'editorial francesa Gallimard. "A mi em sembla una variant de José María Gironella –li vaig dir–. No té la mínima altura literària".

"Em va respondre -continuava- que no l'havia llegit però que els seus amics catalanistes d'aleshores –penso en Castellet– li havien insistit tant que ell el va posar a disposició dels editors francesos. Em va alleujar, perquè sempre l'havia considerat un lector agut, però no un paranoic defensor de prosistes mediocres, parafaixistes i ultracatòlics." (les negretes són per facilitar les coses).

M’estalviaré el que li han dit uns i altres perquè ho poden trobar aquí. Però, per resumir, va de “ressentit” a “intolerant” passant per mentider, “comissari polític”, rabiós o ignorant. Rahola, que publica al mateix diari, deia a twitter que “escriu amb la bilis”. Veig que hi ha bon rotllo a La Vanguardia. Només he faltat a trobar Joan B. Culla.

Home, a mi també em sembla un excés verbal tractar Sales de “parafeixista” i “ultracatòlic”. En periodisme, si no ets Josep Pla, els qualificatius haurien d’estar prohibits. Encara que siguis Gregorio Morán. Però tots els que el criticaven s’han posat a a la seva alçada o l’han superat amb escreix.

Pel que fa a la qualitat literària d’Incerta glòria no sabria què dir. Vaig provar de llegir-lo fa anys i em vaig quedar a mitges. Segurament més per culpa del lector que de l'autor. Ara tinc una nova edició en llista d’espera. En anglès perquè el català ja l'entenc.

Valentí Puig també dispara sovint contra Manuel de Pedrolo -l’últim cop en la presentació del llibre-entrevista d’Ignacio Peyró- i  confesso que “Situació analítica” em va sacsejar molt de jove. Gairebé tant com “Camins de França”. De Puig i Ferreter. En canvi, el famós Mecanoscrit ni fu ni fa.

Potser entraríem en aquell debat d’autors o artistes que van tenir molta anomenada més per motivacions ideològiques que per la seva obra en si. Si Antoni Tàpies s'hagués dit Jiménez Losantos, posem per cas, hagués arribat tan lluny? Però no sabria dir si Sales -que es va suïcidar, per cert- és d’aquests.

En tot cas, té molt de mèrit denunciar els excessos a la rereguarda republicana durant la dictadura. L’oposició franquista et podia acusar de fer el joc a l’enemic. Literàriament, a Catalunya, va ser el primer. Llegint Homenatge a Catalunya, d’Orwell, ja es veu que aquella guerra no es podia guanyar.

El problema és que el sector sobiranista de la professió -o més aviat processista- ha aprofitat l’avinentesa per passar comptes. Ja vaig exposar en un article anterior la teoria que, a mesura que s’acosta un final cada cop més incert, el nivell de testosterona.

Jo, amb Gregorio Morán, no sempre hi estic d’acord. En temes com Israel, per exemple, discrepem segur. I sobre Podemos. Tampoc comparteixo el seu interès per alguns temes com la màfia italiana o el cinema d'autor. Però me’l llegeixo sempre. Desintoxica.

De fet, en comptes de tractar-lo de xarnego desagraït, li hauríem de donar les gràcies. Quan va publicar “La decadencia de Cataluña contada por un charnego” ara fa tres anys ja advertia que estàvem en declivi.

Potser el retret que se li pot fer és que era un recull d’articles. L’evolució del país en els darrers anys -des de l’arribada de Maragall a la presidència- dóna per un llibre nou de trinca. Fins i tot un tractat de psiquiatria. Però almenys incloïa l'article sobre Pujol vetat a La Vanguardia als anys 90. Malauradament, el temps li ha acabat donant la raó.

No s’esgarrifin, tampoc va ser l’únic en dir que estàvem en decadència. A l'altra banda,  David Madí ja va encunyar el 2007 el concepte de “dolça decadència” (1). La llavors mà dreta de Mas -jo diria que també el cervell- ho feia extensiu a la sociertat civil i al món intel·lectual (2). Van ser unes paraules profètiques.

L’exministre Josep Piqué va alertar mesos després que la decadència era ”irreversible” i es preguntava “on està la burgesia catalana?” (3), cosa que d’altra banda ha fet sovint en les seves incursions en premsa (2).

Com l’enginyer i escriptor Xavier Roig, per al qual llavors ja patíem una "decadència avançada" i ho atribuïa a "la mala qualitat” de la classe política (3). En això hem empitjorat. Espero que no el facin fora de l'Ara per recordar-ho.

Fins i tot Joaquim Maria Puyal va donar una entrevista a l’Avui -al seu deixeble Xavier Bosch- en la que parlava de “clara decadència”. Encara que suposo que ho circumscrivia a la llengua (4). Tant se val, la  llengua en el nostre cas ho és tot.

Finalment, voldria citar Quim Monzóm, que afirmava que “només aquells que es neguen a veure la realitat refuten que la decadència és evident” (5). A la cua de tots està també el manobre que signa aquest columna. M'encanta predicar en el desert.

Em temo, en efecte, que el procés és només una fugida endavant per amagar les nostres pròpies debilitats. Senzillament, no hem sabut fer-ho millor. Però el pitjor ha estat el silenci de la professió. Llevat el grup de periodistes Pi i Maragall -que aplega els unionistes-, crec que ningú més l’ha defensat en públic.

La polseguera revela, doncs, la feblesa de la nostra fibra intel·lectual. Un país sense autocrítica es un país condemnat a mirar-se el melic. I els nostres intel·lectuals, per anomenar-los d’alguna manera, són en la immensa majoria uns estómacs agraïts. Com poden exercir de consciència crítica si depenen d’una tertúlia de TV3, una col·laboració a l’Ara o tenen un càrref oficial?

Un nou país? Francament, fa una mica de por vist com es posen alguns per un parell de frases.


1) David Madí: “A sang freda, L’arquer, Barcelona 2007

(2) Op. cit. pàg. 298?

(3) El Mundo: “Lara, ¿el último burgués?”, 26 de gene del 2016

(4) Avui: ”Cap a on va Catalunya”, 9 de maig del 2008??

(5) Xavier Roig: “La dictadura de la incompetència”, La Campana, Barcelona, 2009, pàg. 171

(6) Quim Monzó: “Esplendor i glòria de la internacional papanates” Quaderns Crema, 2010. Pàg. 240

6 Comentaris

#7 marta, barna, 22/06/2017 - 12:39

Buena reflexion la suya señor Rius. Este pais es cada dia más represivo---lo digo por los vividores del procesiismo desde el respeto a los indepes autenticos y libres de subvencion

#6 pepe.----, andorra, 22/06/2017 - 10:52

En España, no hay unionistas, solo hay españoles y españoles q apuñalan a otros españoles por la espalda.

#5 pepe.----, andorra, 22/06/2017 - 10:51

entonces si va por Belfast ya sabe de sobra pq en España a los q no somos ni separatas ni independentistas se nos puede llamar unionistas desde el separatismo, pq no estamos separados de nadie, pq ya estamos unidos, pq en todo caso, solo hay separatistas y españoles, el resto, unionistas, es solo neolengua separata.

#4 Pepe, Alacant, 22/06/2017 - 10:24

El problema de buena parte de la sociedad catalana es que se cree con unas habilidades y valores que en la práctica es incapaz de demostrar, ante esa incómoda realidad reacciona con soberbia, ofuscación, y miedo, no con lucidez.

#3 Oriol, BCN, 22/06/2017 - 00:09

Per si li sembla que té algun interès, jo li dic la meva opinió: penso que el Morán la va encertar molt més ara fa uns tres anys, quan va escriure que Joan Sales fou un novel·lista "modest", "èmul de Georges Bernanos".