La Punteta · 13 de Març de 2017. 07:23h.

XAVIER DEULONDER

El cas Palau

Al cap de gairebé vuit anys de la descoberta que, malgrat els seus il·lustres antecedents familiars, si una cosa es mereixia Fèlix Millet era passar-se una temporada entre reixes i, en tot cas, tenir la possibilitat de sotmetre’s a un pla o tractament de reinserció social, però, de cap manera, rebre la Corbata d’Isabel la Catòlica, la Clau de Barcelona, la Creu de Sant Jordi, el títol de Senyor de Barcelona i la Creu d’Or de l’Agrupación Española de Fomento Europeo (AEFE), ser nomenat confrare d’honor per la Confraria del Cava de Sant Sadurní d’Anoia ni, encara menys, ser distingit com a Conciutadà que ens Honora, perquè, més aviat, és una deshonra ser-ne conciutadà, tal com ho saben a l’Ametlla del Vallès, ha començat, per fi, el judici per l’espoli del Palau de la Música Catalana. Com ja sabem i ha quedat de nou demostrat, la justícia espanyola no es caracteritza pas per la seva celeritat, cosa que, a segons qui, li pot anar molt bé; així per exemple, un dels inculpats en el cas, Ramon Marc Martí, administrador de l’empresa Publiciutat, ha quedat absolt no pas perquè no fos veritat que el 5 de setembre del 2007 girés una factura il·lícita al Palau per finançar irregularment Convergència, sinó perquè l’acusació per aquest delicte de falsedat documental no li va ser formulada fins al 25 de setembre del 2012, és a dir, vint dies després del termini de cinc anys necessaris per a la prescripció del delicte, i, evidentment, no havent estat mai condemnat per un tribunal, no tindrà antecedents penals.

Dit això, la primera pregunta no sols és com va ser que no es va descobrir una pràctica delictiva que no va tractar-se només d’un fet puntual sinó que va cometre’s contínuament durant dècades, sinó com fou possible que, tot i l’immens espoli, el Palau de la Música no se n’anés a la ruïna, cosa que només pot explicar-se suposant que els fons que rebia de les institucions eren molt superiors a la quantitat de diners que necessitava per continuar funcionant. La segona és que, admesa l’òbvia implicació de Convergència, per què no es parla també de les relacions de Millet amb la FAES i José María Aznar, durant el govern del qual el Palau de la Música va començar a rebre subvencions del Ministeri de Cultura i de l’Institut Catalunya Cultura, sucursal catalana de la FAES, entitat de la qual Millet va arribar a fer-se’n membre? Segur que no té cap importància el sopar d’Aznar a la casa d’estiueig que Millet té a Menorca? El sentit comú ens diu que qualsevol persona que hagi tingut tractes amb Millet és, automàticament, sospitosa.

Curiosament, si la corrupció de CDC deslegitima el projecte de constituir Catalunya en estat independent, el cas Nóos no deixa pas en entredit la monarquia espanyola, ni tot l’entrellat de Gürtel, Púnica, els ERE, etc es poden usar com a argument contra la unitat d’Espanya; és clar que no hem de permetre que casos de corrupció es tapin amb l’estelada, però a mi em sembla que amb el que representa aquest símbol no s’hi deu sentir gaire identificat Luis Bárcenas, per posar només un exemple entre molts. Trobo molt bé que la CUP hagi cridat a comparèixer Artur Mas al Parlament; si el Cas Palau n’afecta la credibilitat com a dirigent polític no crec que passi res perquè, com sabem, en el seu dia, es va renunciar al lideratge moral que exercia Jordi Pujol; així doncs, no hi ha ningú que sigui imprescindible.

El PDeCat pot veure’s molt tocat pel llast de les corrupteles de CDC, del tot previsibles en un dels partits que va tocar poder en el règim del 1978, mentre que, en canvi, malgrat que se’l pugui considerar una organització dedicada al desviament de fons públics, el PP no té cap problema per anar guanyant eleccions. I encara hi ha qui diu que si els convergents han optat per la independència és perquè hi veuen un mitjà per poder evitar haver de retre comptes a la justícia espanyola pels seus casos de corrupció; més raonable em sembla creure’m els malpensats que asseguren que la millor tàctica que podria usar l’advocat defensor de CDC al Cas Palau seria la d’aconsellar al partit que reprengués el seu autonomisme complaent i mesell d’abans del 2012, és a dir, tornar als temps en què ni més ni menys que el diari ABC va nomenar Jordi Pujol español del año.

 

 

 

1 Comentaris

#1 PepetCabrejat, Bcn, 13/03/2017 - 08:49

Y si tu mas yo mas, elis, elis.