La Punteta · 12 de Juliol de 2017. 07:22h.

NACHO MARTIN BLANCO

El diable del procés està en les premisses

El dia abans que el New York Times publiqués un editorial defensant, d’una banda, la celebració d’un referèndum sobre la secessió de Catalunya i, de l’altra, que el més convenient per a Catalunya és continuar formant part d’Espanya, vaig sopar a casa d’un matrimoni amic, espanyola ella i argentí ell, juntament amb altres parelles hispanoargentines. Vàrem parlar de tot en un to exquisit, que no es va truncar ni tan sols quan va sortir a col·lació la “qüestió catalana”.  

Mentiria si digués que em va sorprendre l’opinió que va expressar la majoria dels presents, que a grans trets coincidia amb el que l’endemà hauria de manifestar l’editorial del New York Times. A pesar de convenir que la separació seria calamitosa per a Catalunya, com el Brexit per al Regne Unit, alguns convidats es van mostrar partidaris de la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. Apel·laven a la democràcia i, com el New York Times, al suposat maltractament de l’Estat espanyol a Catalunya.

Reconec que el més fàcil per a mi hauria estat fugir d’estudi i seguir sopant com qui sent ploure, sobretot tenint en compte que tots els comensals coincidien que la secessió resultaria funesta per a Catalunya. ¿Per què discutir si estem d’acord en la conclusió? Però aquesta és exactament la posició acomodatícia que ens ha portat fins aquí, l’actitud de molts catalans no nacionalistes i també de molts espanyols no catalans que durant molts anys van preferir, per comoditat o per por de ser titllats d’anticatalans, defugir el debat de fons, no discutir les premisses nacionalistes mentre se suposava que aquestes no perseguien la secessió. Així, els nacionalistes anaven imposant la seva visió fatalista, sense reconèixer obertament que el corol·lari necessari de la seva esbiaixada interpretació de la realitat és en última instància la separació de Catalunya de la resta d’Espanya. El fantasmagòric discurs de l’alcalde de Blanes, comparant Catalunya amb Dinamarca i Espanya amb el Magrib, balbucejant de forma inconnexa les diferències ontològiques entre catalans i espanyols, parlant de valors, esperits i altres espècies d’origen nacionalista, és el producte més acabat d’aquest desistiment nostre.

Massa sovint els catalans no nacionalistes hem deixat en mans dels nacionalistes l’articulació i la representació dels nostres interessos col·lectius, com si admetéssim que hi tenen més dret només perquè se senten exclusivament catalans, com si la seva catalanitat fos més pura, més legítima pel sol fet de ser excloent. La nostra autocontenció ha permès els independentistes actuar com si Catalunya ja fos virtualment independent i els ha donat ales per imposar, entre d’altres, la idea que Espanya és un estat autoritari que discrimina els catalans, o que el referèndum que propugnen constitueix la quinta essència del principi democràtic.

En veure que tot això planava en l’ambient del sopar, vaig veure clar que no era moment de brindar pel fet que tothom tingui clar que la secessió seria un desastre per a Catalunya, sinó que convenia desmuntar la maleïdes premisses.

Vaig explicar que, a parer meu, defensar la independència de Catalunya és un objectiu tan legítim com defensar la seva permanència a Espanya. El que ja no em sembla tan legítim és intentar justificar aquest objectiu sobre la base de mentides i greuges imaginaris ni plantejar-ho en termes inacceptables per a qualsevol Estat democràtic de Dret, amb l’objectiu manifest d’impossibilitar la resolució de la qüestió catalana dintre d’Espanya. I això és exactament el que fan els partits independentistes des de fa cinc anys, plantejant la qüestió no com un objectiu polític sinó com un dret inalienable del poble català, eufemísticament denominat dret a decidir.

Els nacionalistes presenten la separació com una mena de pedra filosofal contra els problemes dels catalans, en un exercici de voluntarisme que, una vegada més, posa de manifest la seva proverbial tendència a donar respostes fàcils a problemes complexos. És evident que avui Espanya en conjunt té un problema de primera magnitud amb el creixement de l’independentisme en els últims anys. La qüestió catalana o, si es vol, el problema català s’ha agreujat. Però un referèndum binari només serviria per confinar i redoblar el problema a Catalunya. O és que algú amb senderi creu que es pot construir un Estat amb la meitat de la població del país en contra? El referèndum només serviria per passar de la qüestió catalana dintre d’Espanya a la qüestió espanyola dintre de Catalunya. Quin gran avenç!

La qüestió espanyola a Catalunya, d’altra banda, seria molt més difícil de resoldre de fora d’Espanya estant, perquè som molts els que a Catalunya ens sentim catalans en tant que espanyols i viceversa. La principal virtut del nostre Estat constitucional ha estat, precisament, la seva capacitat per integrar la seva heterogeneïtat, el pluralisme intern no només del tot sinó també de les parts, atès que si la nació espanyola és intrínsecament plural no ho són menys les anomenades nacionalitats històriques, entre elles per descomptat la catalana, cosa que els nacionalistes es neguen sistemàticament a reconèixer.

En aquest debat el diable està en les premisses i no en la conclusió, per la qual cosa resulta imprescindible refutar pertot arreu totes i cadascuna de les falòrnies que el nacionalisme fa anys que fabrica a discreció.       

1 Comentaris

Publicitat
#1 Arturo, Barcelona, 14/07/2017 - 08:01

Hay demasiado idiota acomplejado que admite lo de "el dret a decidir" por temor a ser tachado de "antidemócrata", cayendo en la burda trampa secesionista. Yo siempre les niego ese "derecho" y les invito a que digan qué organismo internacional les reconoce ese "derecho".