Aquesta setmana hem vist la llargament anticipada cimera del pacte fiscal. Artur Mas ha citat tots els partits, sense excepció, per mirar de pactar una proposta “de consens”. Segons sembla, una proposta “de consens” tindrà més possibilitats de tirar endavant a Madrid.

Llàstima que el consens sigui impossible. No hi pot haver consens entre els que entenen que l’única manera de mantenir Catalunya dins d’Espanya és un sistema en què la Generalitat recapti els impostos i en pagui una proporció a l’Administració central i els que asseguren que el sistema actual és perfecte i només necessita alguns retocs. La primera posició trenca amb el model dels darrers 30 anys. La segona és més del mateix. No pot haver-hi un punt entremig, no aquesta vegada.

El consens és l’excusa dels porucs o l’arma dels immobilistes. És gràcies al consens, per exemple, que un ciutadà de Barcelona té fins a vuit (!!!) nivells administratius diferents per sobre (Districte, Ajuntament, Consell Comarcal, Àrea Metropolitana, Diputació, Generalitat, Estat, Unió Europea). Sempre hi ha consens polític per a afegir administracions, mai n’hi ha per suprimir-ne. De fet, l’única supressió administrativa la va dur a terme Jordi Pujol quan es va carregar l’Àrea Metropolitana de Barcelona al final dels 80, contra l’oposició socialista. Els consells comarcals, que avui són clarament disfuncionals, es van crear en la mateixa època per consens unànime.

Els successius governs de l’Estat també han buscat sempre el consens a l’hora de fer reformes laborals. En aquest cas, l’estratègia era simple: es deixava que els sindicats i la patronal negociessin i arribessin a un punt intermig... Que sempre equivalia a no fer cap reforma. Ara Espanya és el país amb més atur d’Europa, més que Grècia o Portugal.

Parlem del sistema electoral? Cada legislatura ha començat amb la promesa solemne que aquesta vegada sí que s’aprovaria la llei electoral catalana per consens... polític, no pas tècnic. Acte seguit, cada partit presentava la seva proposta, que curiosament sempre esgarrapava alguns diputats a l’adversari. El consens polític ens ha portat a ser l’única comunitat autònoma que encara funciona amb la llei prèvia a l’Estatut d’Autonomia.

Però el cas més paradigmàtic de com n’és d’absurd el consens és el de la darrera reforma de l’Estatut. Us en recordeu del consens gairebé total al Parlament de Catalunya del 2005? Tots els diputats, excepte el PP, es van embolicar en una cursa per veure qui proposava un Estatut més ambiciós per desbordar l’adversari. El resultat va ser un Estatut magnífic, però que cap dels dos grans partits no es creia. Artur Mas ho va demostrar rebaixant l’Estatut en la seva primera reunió amb José Luis Rodríguez Zapatero el 2006, en què va renunciar al quasi-concert econòmic i a la gestió dels aeroports (els únics avenços realment importants).

Els socialistes van fer la resta de la feina: primer, el propi president Montilla va ser el primer a dir que l’acord del Parlament només era una primera idea per a la negociació amb l’Estat. Després el “govern amic” del PSOE, que es va desentendre del procés i va deixar que el Tribunal Constitucional acabés de desmuntar els punts que representaven un canvi. El resultat el patim ara: l’Estatut actual és, de fet, més restrictiu que el que teníem en alguns aspectes, com la defensa de la llengua catalana.

Els Estats Units no van salvar Europa dels seus dimonis en la Segona Guerra Mundial “per consens”. Tampoc Margaret Tatcher va reformar de dalt a baix el Regne Unit “per consens”, ni François Miterrand va dur a terme el seu experiment socialista a França “per consens”. Si els líders històrics haguessin esperat a consensuar allò en què creien no haurien estat ni líders, ni històrics. I aquest és el problema: a força de buscar el consens a Catalunya hem entrat en un debat circular que ja fa dècades que dura.

Si a Convergència i Unió de debò pensen que el pacte fiscal que proposen és l’única manera de treure Catalunya de la crisi, que deixin de fer comèdia i el tirin endavant: amb Esquerra Republicana i Iniciativa tenen una majoria absoluta a favor. Si Artur Mas assumeix el risc de donar un salt històric, molts estarem disposats a seguir-lo en tot allò que calgui. Però si fa una reforma “per consens”, la història no el recordarà amb més simpatia que a Pepe Montilla.

Adrià Alsina

www.twitter.com/adriaalsina