La Punteta · 10 de Juliol de 2017. 10:12h.

XAVIER DEULONDER

El progressisme conservador dels Comuns

Per lògica i per sentit comú, la idea mateixa de progressisme conservador sembla tan incongruent com la del cercle quadrat; ara bé, així com trobar la quadratura del cercle resulta impossible, a Catalunya el progressisme conservador és una actitud força estesa i, a més, darrerament n’hem tingudes unes quantes mostres.

El Periódico s’ha dedicat a difondre el patrimoni dels alts càrrecs del govern de la Generalitat i a suggerir les multes que els podrien caure per la seva implicació en el referèndum del proper 1 d’octubre. La indignació és del tot legítima i comprensible, però no hi ha pas cap motiu per sorprendre-se’n; un bon exercici d’hemeroteca pot ser estudiar l’elaborada combinació de discurs ideològic d’esquerra progressista amb una defensa aferrissada i intransigent del règim del 1978, que ha caracteritzat aquest diari barceloní durant tota la seva història, en total sintonia amb els posicionaments polítics del PSC, el PSUC i les seves organitzacions successores: ICV i Catalunya en Comú.

Pablo Iglesias ha fet una crida a no acudir a les urnes el dia 1 d’octubre perquè, segons ell, com que no compta pas amb el vist-i-plau del govern espanyol, el referèndum, convocat pel Parlament de Catalunya, no ofereix garanties d’eficàcia jurídica. La sola celebració del referèndum de l’1 d’octubre posarà en crisi l’actual sistema polític espanyol perquè s’haurà demostrat que, tot i tenir la llei de la seva banda, disposant, doncs, si més no en teoria, de la possibilitat d’enviar els tancs a Barcelona, l’Estat no haurà tingut força per evitar una iniciativa democràtica que contradiu de ple el marc constitucional vigent; per això, tal com va assenyalar-ho el president Carles Puigdemont, fins i tot si en el referèndum guanyés el no, ja res no seria igual com abans ni a Catalunya ni al conjunt d’Espanya; en conseqüència, si fos de debò un partit disposat a liquidar el règim del 1978, Podemos hauria de cridar a participar en l’1-O, ni que fos fent propaganda pel no a la independència. Evidentment, el posicionament de Pablo Iglesias en contra del referèndum del proper 1 d’octubre m’ha confirmat les sospites que si, un dia, Podemos assolís un èxit electoral tan contundent com el del PSOE el 1982 i Iglesias es passés unes quantes legislatures a la Moncloa, governant amb una àmplia i còmoda majoria absoluta, l’evolució ideològica, i, fins i tot, social, de Podemos i els seus dirigents seria semblant a la de Felipe González i la cúpula del PSOE; realment, Pablo Iglesias sembla una mena de reencarnació del Felipe González dels temps de la Transició, un polític amb un discurs crític, que algú pot interpretar com a rupturista, però que no proposa cap alternativa concreta, i que, sobretot, sempre pretén controlar els possibles moviments de protesta per assegurar-se que no arribin mai massa lluny. En què havia de consistir el canvi que el PSOE prometia el 1982? No s’explicava pas i tothom podia entendre-hi el que volgués, igual com passa avui dia amb el programa polític de Podemos. De debò que resulta inversemblant imaginar-se, d’ací unes dècades, un ex-president del govern Pablo Iglesias formant part del consell executiu d’una gran empresa espanyola i vivint a nivell d’alt estànding? Recordem que, en el Congrés del PSOE celebrat a Suresnes el 1974, Felipe González es definia com a marxista revolucionari, i, d’altra banda, que, fins 1982, la seva vestimenta —amb americana de vellut i, gairebé sempre, sense corbata— donava una imatge informal com que la que dóna ara la cua del cabell de Pablo Iglesias.

Segurament, no es tracta pas que Pablo Iglesias, Xavier Domènech i Ada Colau siguin uns revolucionaris incapaços de veure una revolució que s’està esdevenint davant seu mateix, sinó que, simplement, el seu objectiu és ocupar l’espai que, durant els darrers quaranta anys, han ocupat el PSOE, Izquierda Unida, el PSC, el PSUC i ICV, i per la resta, anar tirant. A Catalunya, els que desitgin fer net del règim del 1978 tenen una opció clarament rupturista com ho és acudir a les urnes el proper dia 1 d’octubre, mentre que refiar-se del discurs radical de Pablo Iglesias i Podemos significa córrer el risc que el règim actual es perpetuï una generació més; òbviament, a la resta de l’Estat, els que esperin un esdeveniment que provoqui una greu crisi política que posi en entredit el llegat de 1978 no tenen més opció que desitjar que l’1-O resulti un èxit de participació.

           

6 Comentaris

#7 antoni, Barcelona, 15/07/2017 - 03:22

Mare meva quina poca objectivitat tens fill meu, encaixaries perfectament a les nodo-tertulies de TV3, quina poca autocrítica, els unineuronals s'impossen cada día més.

#6 Oriol, BCN, 15/07/2017 - 01:14

Tens tota la raó. Aquest país s'ha tornat tant de dretes que hi ha qui pensa que l'Iglesias és comunista. Podemos i la seva esfera són més aviat oportunistes que volen ocupar un espai polític determinat. Això sí, el fet que provinguin de la Universitat fa que tinguin un toc diferent, no necessàriament millor.

#5 pepe.----, andorra, 12/07/2017 - 12:23

contra el expolio y el terror totalitarismo del separatismo, Barcelona autonomía. Esa es la unica solucion para q los de Can Fanga se libren de una vez por todas de mantener con sus impuestos el separatismo y asi poder revertir todas las injustas leyes q nos aplican los chicos de provincias q bajan a can fanga a llevarse los dineros sin trabajar.

#3 Mark, Bcn, 10/07/2017 - 22:26

El no colaborar con el fascio es ser conservador?? Yo diría que es tener dos dedos de frente.

#2 Teniente Dimitri, BCN, 10/07/2017 - 13:50

Ser de izquierdas y nacionalista es un Oximorón. (No confundir con los amigos del porrón).
Lecciones de democracia las justitas.