Hi ha dos relats que expliquen l’esfondrament moral i electoral dels socialistes catalans durant els darrers anys. El primer diu que els pactes tripartits, l’aposta pel nou Estatut i les primeres retallades de Zapatero van allunyar el PSC del seu electorat metropolità tradicional, que li ha acabat girant l’esquena. El segon diu que les renúncies i la falta de discurs propi en defensa de Catalunya han acabat amb el delicat equilibri que feia del PSC el partit que millor representava la Catalunya plural. Per simplificar: el primer relat diu que el PSC s’ha allunyat del centre polític, mentre que el segon diu que és el centre el que s’està apropant al sobiranisme i descol·locant el PSC.

És impossible determinar quin dels dos relats és més encertat, gurús de tota mena han analitzat els darrers resultats electorals en un sentit i en l’altre. Al final, una part del partit –majoritària- ha assumit els principis del primer relat i una alltra part –minoritària- defensa el segon.

Com que la majoria mana, el PSC s’ha mogut en línia amb la solució òbvia al primer relat. El darrer congrés va entronitzar Pere Navarro, un esquerranista metropolità d’ideologia nacional difusa. Per la seva banda, Carme Chacón ha comptat amb el suport de l’aparell del carrer de Nicaragua per abraçar el discurs unitarista espanyol amb accents regionals i l’oposició frontal a les retallades a Madrid i Barcelona. Amb aquesta aposta doble, els socialistes catalans cercaven la recuperació del seu “centre” metropolità, la reidentificació amb l’esquerra i el poder –via dissolució prèvia- al PSOE.

La jugada ha fracassat, almenys de moment. Pere Navarro encara no ha aconseguit un perfil propi, Convergència i Unió segueix guanyant a les enquestes i el PSOE orgànic li ha donat una puntada a Chacón de España. Tanmateix, la majoria és la majoria, i no s’espera un canvi significatiu d’orientació. L’única sorpresa la podria donar Montserrat Tura, que no es va cremar al congrés, en unes hipotètiques primàries obertes per a la candidatura a la Generalitat.

Si el PSC continua la seva estratègia de més esquerra i més Espanya, Esquerra Republicana i Iniciativa farien bé de prendre’n nota. Sumats, les enquestes els donen un empat virtual amb els socialistes, amb possibilitats de sorpasso. A més, les dues formacions són perfectament complementàries en presència territorial i votants. És veritat que republicans i ecosocialistes tenen diferències irreconciliables, però no més que Convergència i Unió Democràtica. Podria funcionar una coalició de l’esquerra nacional tan bé com ho fa la coalició de centre-dreta? El país hi sortiria guanyant.

Adrià Alsina
www.twitter.com/adriaalsina