La Punteta · 18 d'Octubre de 2015. 20:18h.

XAVIER RIUS

Director d'e-notícies

El suïcidi de Catalunya

Mas, dijous passat després de sortir al TSJC, rodejat d'alcaldes

Ara pensem per un instant, només per un instant, què tot això del procés no surt bé. Sí, ja ho sé que plantejar això després del bany de masses del president Mas de dijous passat sembla gairebé una heretgia. Però algú ha de tocar de peus a terra.

Què passarà, doncs, si després de tots els moments èpics no esdevenim independents?. N'hi ha un munt: la manifestació contra la sentència de l'Estatut, Plaça Sant Jaume aquell 20 de setembre del 2012, la Via Catalana, la V, la Meridiana, el TSJC. Què fem llavors com a país? Ens suïcidem?.

Al capdavall, la política catalana ha estat sovint una successió d’atzagaiades i de fracassos. Sovint més per errors propis que del contrari. Se’ns està acabant el temps. Els catalans no podem anar de derrota en derrota fins a la derrota final.

De fet, podríem recular fins a la batalla de Muret (1213). Com hagués canviat la història de Catalunya -i la de França- si el rei Pere no se n’hagués anat de farra la nit abans. En política, com en futbol, no es pot subestimar mai el rival.

La guerra del 1714, en el fons, també va ser un suïcidi perquè els 4.000 homes de la Coronela -imaginin fusters, boters o forners empunyant les armes!- enfront un exèrcit hispano-francès de més de 55.000 soldats tenien poques opcions de victòria.

A més, ja ens havia abandonat tothom: No he entès mai que mitifiquem tant el famós arxiduc Carles. Al cap i a la fi ens va deixar tirats com una burilla a canvi d’un imperi. Clar que entre ser emperador dels catalans i esdevenir emperador del Sacre Imperi Romà Germànic -amb el nom de Carles VI- no hi havia color.

Com els anglesos, d’altra banda. Els anglesos van tenir una mica de remordiments de consciència, però ja se sap que “Anglaterra no té amics, té interessos”. Frase que encanyaria anys després, ja al segle XIX, un primer ministre, però que posarien en pràctica molt abans. Per això Anglaterra va arribar a construir un imperi i nosaltres ens vam dedicar el tèxtil.

Enfront el despòtic Felip V, la historiografia catalana -sobretot la més romàntica- pinta l’arxiduc gairebé com un angelet. Conec poc la història de l'imperi austríac, però gairebé un segle després Napoleó s’enfrontava a un dels seus successors, Francesc II, i llavors era un dels més carques d’Europa juntament amb Prússia i Rússia. A Rússia, sense anar més lluny, encara hi havia serfs. No serien abolits fins el 1861.

En fi, tampoc voldria entrar ara en el debat d’Espanya contra Catalunya però tothom sap -juraria que també Jaume Sobrequès- que allò no va ser una guerra d’independència com ens volen vendre ara, sinó de successió. Potser fins i tot una guerra civil perquè aquí hem penjat la llufa a Cervera, però altres localitats com Ripoll, Manlleu i Centelles també es van passar al bàndol felipista.

M’estalvio, d'altra banda, de parlar dels tan elogiats miquelets atès que eren tant o més bèsties que els felipistes. Albert Balcells, a la seva Història de Catalunya, diu que es dedicaven més al pillatge "que no pas altra cosa" (1).

I això que fa anys em vaig trobar a twitter al llavors director general de Moritz i es vantava, al seu perfil, de ser un “futur miquelet, si cal”. Tots aquests que enyoren els miquelets no han fet ni la mili. Pel que fa als maulets feien més por que la CUP a la tieta d’Irene Rigau, segur que paradigma de la votant de Convergència de tota la vida.

La guerra, en tot cas, va dividir moltes famílies. De fet, els felipistes catalans es van aplegar a Mataró a l’espera de la caiguda de Barcelona i José Patiño, el del maleït Decret de Nova Planta, va tenir la col·laboració d’algun català il·lustre com el jurista Francesc Ametller, nascut a Castellar del Vallès. Ves per on el mateix poble que Lluís Corominas, vicesecretari general de coordinació institucional de CDC.

Segurament, si haguéssim guanyat els catalans haguéssim fet amb els castellans el mateix que els castellans van fer amb nosaltres perquè, en aquella època, no hi havia la Convenció de Ginebra sinó el dret de conquesta. Vicens Vives recorda al seu Notícia de Catalunya que fins i tot hi havia previst la "construcció d'una ciutadella a Madrid, des de la qual una guarnició comandada per un governador català tindria dominada la capital" (2).

I un altre historiador de renom com Joaquim Albareda, en el seu “Felipe V y el triunfo del absolutismo” -editat per la pròpia Generalitat el 2002, abans de la febrada-, afirma que “la resolución de resistir no implicaba una proyecto secesionista, sino la reivindicación del modelo ‘federal’ vigente hasta entonces” (3).

El cito en castellà perque vaig trobar un exemplar de rebaixes, a tres euros, a la Lliberia Navarro, davant de l’estació de Sants, on acostumo a treure-hi el nas de tant en tant perquè sempre s'hi troben relíquies. Però no pateixin, hi ha edició en català: “Catalunya en un conflicte europeu. Felip V i la pèrdua de les llibertats catalanes (1700-1714)”.

És veritat que aquella guerra s’hagues pogut guanyar -l’arxiduc va arribar a entrar a Madrid-, però es va perdre. Només era qüestió de temps: Lleida havia caigut el novembre del 1707 i Tortosa el juliol del 1708. Sovint les guerres les acaben decidint el pes demogràfic i el potencial econòmic més que no pas els herois o les estratègies militars.

Però aquí oblidem que Felip V no només va convocar les Corts catalanes per primer cop en cent anys -no es reunien des del 1599!-, sinó que li vam jurar també lleialtat. A canvi, va prometre les Constitucions. Sí, la repressió va ser terrible però just cinquanta anys abans ho havíem tornat a provar amb la Guerra dels Segadors (1640-1652).

En aquest cas l’espurna va ser la Unión de Armas del comte-duc d’Olivares. Fins i tot Gregorio Maranón, que va escriure la biografia del comte-duc (4) no li perdona: “En el asunto de Cataluña la tàctica del Conde-Duque no tiene disculpa” (5).

La Guerra dels Segadors va ser, en efecte, un altre episodi èpic de la nostra història. Però la primera República Catalana va ser efímera: va durar un setmana. El temps just entre la proclamació d’independència a càrrec de Pau Claris -diuen, diuen, diuen que va morir enverinat- i l’aparició de les tropes espanyoles per Montjuïc.

Encara sort que la batalla es va guanyar. Però per si de cas vam córrer a aixoplugar-nos sota el paraïgues de Lluís XIII. Com que llavors no hi havia internet el rei de França va trigar un any en acceptar.

I quan el monarca francès ens va retornar a Espanya, el rei Felip IV (1605-1665) va evitar prendre repressàlies, detall que també oblidem sovint. En canvi, els francesos ens ho van agrair escapçant després la Catalunya Nord: el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i la  meitat de la Cerdanya.

Al segle XX continuen o bé les atzgaiades o bé les derrotes. Entre les primeres cal recorar la invasió de Prats de Molló a càrrec de Francesc Macià (1926), que llavors ja tenia seixanta-set anys. Un edat en la que la majoria de jubilats acostumen a jugar a la petanca.

Sort en va tenir Macià del seu advocat, Henry Torès, un dels millors de l’època, que va convertir la vista en un judici polític. A diferència dels senyors Xavier Melero, Jordi Pina i Rafael Entrena, que han plantejat una defensa jurídica. La batalla està perduda de bell antuvi.

En cas contrari haguessin tancat Francesc Macià no sé si a la presó o al psiquiatra. Jo sempre m’he preguntat el mateix: si això de Prats de Molló era una invasió quines capacitats militars devia tenir Macià?.

De fet, de l’Avi sempre m’ha intrigat que passés de a coronel de les forces d’ocupació -bé devia jurar bandera- a símbol del nacionalisme d'esquerres. Una mica com Casanova, al que venerem cada Diada, però que va tornar a fer d’advocat i va morir tranquil·lament al llit. Res a veure amb una mort heroica i esgarrifosa com la del general Moragues.

Tot seguit tenim el 6 d’octubre. A hores d’ara també suposo que tothom sap que Companys va proclamar “l'Estat Català de la República Federal Espanyola” i no un estat indepdendent o un estat propi com deia Convergència a les eleccions del 2012. Ho reconeixia fins i tot Antoni Torjada l’altre dia en la sèria de TV3 sobre el president màrtir.

Finalment,  vam tenir un altre moment gloriós el 14 d’abril. Però aquí també ens van donar gat per llebre. Toni Soler, en un llibre que ja he citat en altres ocasions (6), explica amb pèls i senyals no només la rivalitat entre Macià i Companys, sinó com la cosa va anar diluint-se.

Francesc Macià va proclamar primera la República Catalana “en una confederació de pobles ibèrics”, després en una “federació ibèrica” i finalment van ressuscitar una institució medieval: la Generalitat. Tot plegat gràcies a les gestions de dos catalans, Lluís Nicolau d’Olwer i Marcel·lí Domingo, i el malagueny Fernando de los Ríos.

M’estalvio per no cansar al lector altres episodis històrics -com el Compromís de Casp- que en el millor dels casos van ser un gol en pròpia porta. Aquí sempre parlem de la decadència de Catalunya com si no fos cosa nostra. Ja saben: la pesta negra, les males collites o fins i tot els terratrèmols dels anys 1427, 1428 i 1448.

És curiós, en canvi, com deixem una mica de banda la Guerra Civil com un factor de la nostra decadència i això que va durar deu anys (1462-1472). Vostès s’imaginen com d’exhaust devia quedar el país?. Els EUA en van patir una de quatre (1861-1865) i Espanya una de tres (1936-1939)  i no cal que els hi expliqui les conseqüències. Sobretot en aquest darrer cas.

Saben que el rei Joan II fins i tot va bescanviar el 1462 els comtats del Rosselló i la Cerdanya al rei de França a canvi d’un crèdit per poder fer la guerra?. Jo ho vaig descobrir un dia llegint L’Avenç (7). Més tard és van poder recuperar, a empentes i rodolons, però com no volen que els francesos se’ls quedessin definitivament dos segles després si ja ho havien tastat?.

Per això semblava que, fins ara, anàvem bé. Ens ens havien dit que teníem el període de més autogovern en els últims 300 anys i val a dir que tenien raó. Ara sembla que tot això estigui a punt d’anar-se’n en orris. Que ens ho juguem tot a una carta.

Pujol, duran el debat de l’Estatut, va afirmar el 2007 que “quan has d’iniciar una jugada arriscada, com ara una guerra, has de saber quants soldats tens i quantes escopetes, tancs, avions, i saber fins quan la teva gent pot aguantar el cop” (8). No sé si hem tornat a cometre el mateix error.

En fi, perdonin la tabarra històrica, pero jo ho veig negre. Tant que l’endemà del passeig triomfal del president Mas em va agafar un rampell a primera hora del matí i vaig enviar un missatge directe a Alfons López Tena via twitter: “Cada vegada estic més pessimista. No sobre el procés, que també, sinó sobre el país”.

Em va contestar, suposo que em permetrà la indiscreció, amb un “Benvingut al club. Per què creus que m'he retirat? Els catalans van de pet al precipici, jo no els vull acompanyar”.  Espero que, tant ell com jo, ens equivoquem.

L’Alfons té fama d’esbojarrat perquè va ser l’autor intel·lectual de l’Espanya ens roba. Vaig ser el primer en criticar les formes de Solidaritat -si m’haguessin fet cas potser ara tindrien deu diputats com la CUP- però jo, que sóc de lletres i no vaig passar del rosa-rosae, tinc molt de respecte pels notaris.

La mateixa que pels enginyers aeronàutics (Josep Borell) o els catedràtics de física nuclear en excedència (Vidal-Quadras) encara que, en aquest cas, no hi combregui. El cervell dels polítics haurien d'estar ben estructurats: com els capítols de Moby Dick. A la política catalana falten ments cartesianes. Més Prats de la Riba i menys Companys.

 

(1) Varis autors: "Història de Catalunya, L'Esfera dels Llibres, Barcelona 2004, pàg. 502

(2) Jaume Vicens i Vives: "Notícia de Catalunya", Destino, Barcelona 1962, pàg. 157

(3) Pàg. 173

(4) “La pasión de mandar, Espasa Calpe, Madrid, 1992

(5) Pàg. 387

(6) Jaume Sobrequès: "Entre França i Catalunya. Els comtats del Rosselló i la Cerdanya a la tardor de l'Edat Mitjana", octubre 2010

(7) Toni Soler: "14 d'abril. Macià contra Companys", Columna, Barcelona 2011


(8) “Toc d’alerta. Els presidents Pujol i Barrera conversen amb Salvador Cot”, Dèria Editors, Barcelona 2008, pàg 20




 

Web personal

Twitter

Facebook

Més articles

Elogis

Insults

64 Comentaris

Publicitat
#38 BEJOTA, BCN, 23/10/2015 - 15:26

Cataluña ante el desafío secesionista.

Hasta los soberanistas abandonan Cataluña: Grifols traslada su tesorería.
La multinacional, que ha apoyado públicamente el proceso de Artur Mas, se llevará parte de la empresa a Dublín, aunque asegura que el desafío no tiene que ver.

#37 Alba P, Bcn, 22/10/2015 - 20:46

Ho hem de llegir en català i en castellà?? Però és doble tortura

#36 BEJOTA, BCN, 22/10/2015 - 12:42

EN CASO DE INDEPENDENCIA

Bruselas reitera que su posición sobre Catalunya no ha cambiado desde 2004

La Comisión Europea ha reiterado que su posición sobre la salida de Catalunya de la UE en caso de que se independice de España "no ha cambiado" desde 2004.

#35 Viento en popa, bcn, 20/10/2015 - 22:39

a toda vela navega un barco bergantin,
Al mando un Artur astuto,
Embarranca el velero en un escollo,
en su viaje a Itaca sin fin,
Abandonan las ratas el barco,
Cunde la desesperación,
Ni tan bueno era el capitan, ni tan buena la tripulación,
Para un viaje tan largo hace falta mas preparación

#34 Joan, Barcelona, 20/10/2015 - 16:39

Amb catalans tan covards, pusil.lànims i acomplexats com tu Rius no ens fan falta enemics per perdre les batalles, sovint, l'enemic el tenim a casa..

#34.1 catala, catalunya, 20/10/2015 - 19:27

#34

joan, suposo que ets un "demócrata" separatista/inependentista/sec esionista/de la secta?Com es que heu pogut engañar a tanta gent tant de temps? AIXÒ S'HA ACABAT!!

#34.2 critical, affaires "exteriors", 20/10/2015 - 22:22

Un estelado también puede tener autocrítica o sólo ha de obedecer consignas cual oveja de rebaño? Es justo lo contrario los pusilánimes son los que no ven mucho más allá de la incondicional parte y no ven el TODO.

#34.3 Pablo, Madrid, 21/10/2015 - 14:43

¿Te has planteado que a lo mejor tú eres enemigo de los catalanes?

Puestos a categorizar entre amigos y enemigos, buenos y malos....