La Punteta · 19 de Maig de 2017. 11:35h.

NACHO MARTIN BLANCO

Els catalans i les coses d’Espanya

S’estén la sensació que ens acostem al desenllaç del procés sobiranista l’inici del qual s’acostuma a situar al setembre del 2012, coincidint amb la decisió d’Artur Mas, que, enlluernat per l’exuberant manifestació de la Diada d’aquell any, va convocar eleccions amb l’objectiu d’obtenir una majoria “excepcional” o “indestructible” a favor de l’eufemístic “Estat propi”. I és que, per molt que ara sembli mentida, CiU mai no es va presentar a unes eleccions amb un programa nítidament independentista.

Els líders de Convergència sempre van menysprear el pes electoral dels seus socis d’Unió. Ara, no sembla forassenyat pensar que la presència moderadora dels democristians de Duran i Lleida resultés determinant en l’èxit d’una federació que en els seus bons moments va aconseguir atraure votants d’allò més diversos des del punt de vista, entre d’altres, dels sentiments d’identitat. Es tracta d’un aspecte crucial -digui el que digui Gabriel Rufián- en una societat com la catalana en què el sentiment majoritari dels ciutadans mai no ha deixat de ser el de “tan català com espanyol” (38%) i en què, segons l’última enquesta del CEO, només un 19,8% se sent exclusivament català. La resta, la immensa majoria, se sent espanyol en major o menor mesura. Convé recordar que aquest sentiment d’identitat dual està molt més estès a Catalunya que en altres realitats properes com la d’Escòcia, on el percentatge de ciutadans que diuen sentir-se tan escocesos com britànics se situa -segons l’última enquesta de YouGov- en el 29%, mentre que el 28% se senten només escocesos.      

Sentir-se espanyol, per cert, no significa necessàriament emocionar-se amb himnes, banderes i mites fundacionals, sinó considerar-se part d’una comunitat humana amb “continuïtat” en el sentit que dona al terme Julián Marías, és a dir, tenint en compte el passat, és clar, però sobretot el futur, l’element projectiu que dona sentit a l’expressió “nosaltres els espanyols”. I els catalans, molt majoritàriament, seguim tenint molt presents la resta dels espanyols, ens segueix preocupant especialment la seva sort; ens seguim sentint solidaris i singularment concernits pel que passa a la resta d’Espanya; seguim votant en les eleccions generals i prenent diàriament decisions que demostren que, a pesar de la retòrica de la confrontació que presideix el nostre debat públic, seguim molt connectats al conjunt d’Espanya. Continuem en la convicció, per dir-ho en termes d’Ortega, de saber-nos espanyols, per sort amb diferents accents i visions d’Espanya -també de Catalunya, per cert-, però en tot cas seguim comptant en la nostra quotidianitat amb el projecte suggestiu de vida en comú del qual parlava Ortega. La principal trampa de l’anomenat “dret a decidir” és que el seu exercici podria acabar privant-nos del nostre dret a seguir codecidint amb la resta dels espanyols sobre aquesta realitat de la qual els catalans ens sentim, legítimament, part essencial. És per això que resulta tan inconsistent la pretensió que un pot ser independentista sense deixar de sentir-se espanyol.  

Diguin el que diguin Rufián i companyia, hom no pot separar-se de l’Estat espanyol sense desentendre’s de la resta dels ciutadans espanyols, de la mateixa manera que no és possible separar-se de la Generalitat sense abandonar a la seva sort el conjunt dels ciutadans de Catalunya. En qualsevol cas, no sembla gaire avantatjós l’afany del Govern català de precipitar la ruptura d’aquest espai de convivència i solidaritat entre ciutadans i obligar-nos a escollir entre continuar decidint com a catalans i espanyols o començar a fer-ho exclusivament com a catalans. O exclusivament com a espanyols, perquè a ningú se li escapa que, arribat l’improbable cas, la secessió suposaria l’èxode de molts catalans que no voldrien deixar de decidir sobre les coses d’Espanya, ni convertir-se en estrangers a casa seva. Ho reconeixia amb la seva natural desinhibició l’exjutge i exsenador Santiago Vidal. Segons les seves inquietants indagacions, més de la meitat dels jutges que exerceixen a Catalunya “se n’anirien al seu país, Espanya”, en cas de secessió, la qual cosa constituiria en opinió de Vidal una bona notícia per la flamant república, que es deslliuraria així de “quintacolumnistes”. El mateix passaria amb fiscals, policies i altres funcionaris de l’Estat destinats a Catalunya, que en paraules alteroses de Lluís Llach, “patiran” i “seran sancionats” si no acaten les lleis sorgides de la il·legalitat. I el mateix amb empresaris, autònoms i ciutadans del comú d’aquests que, en paraules del jutge Vidal, el Govern català té “fitxats de forma il·legal”.

És dur, però, arribats a aquest punt, cal començar a parlar clar. Que consti que ho dic amb aflicció, com a fill d’un aquests jutges que Vidal anomena quintacolumnistes, un home enamorat de Catalunya que fa gairebé quaranta anys va escollir Barcelona, podent elegir qualsevol altra destinació d’Espanya, per formar una família i continuar desenvolupant la seva carrera i aportant el seu inestimable capital humà a la societat catalana. Potser Vidal va parlar més el compte, però no hi ha dubte que de les seves paraules es trasllueix la naturalesa essencialment excloent del procés sobiranista. Cal preguntar-se fins quan pensen els independentistes seguir intentant ocultar les ominoses conseqüències del seu projecte rupturista, que, lluny d’avançar cap a una Catalunya rica i plena, ens abocaria, en cas de consumar-se, a una Catalunya migrada i dividida.              

 

1 Comentaris

#1 jere, Vilanova i la Geltrú, 21/05/2017 - 10:56

El sr. Nacho Martin parla amb mala fe o viu en el seu mon, no a la Catalunya real. El moviment sobiranista ha ultrapassat l'aspecte identitari. Que un 80% dels catalans tenim un orígen espanyol i un 75% volem votar en un referèndum sobre la independència, no el fa pensar? No creu que hauria d'aprofundir l'anàlisi?