La Punteta · 24 de Gener de 2013. 14:13h.

TONI GALLARDO

Toni Gallardo

Els corruptes són uns aficionats

L’esport de moda és el linxament de polítics. Ja saben: que si tenen la culpa de tot, que si els privilegis, que si la casta, que si patatim i patatam... I és molt fàcil sumar-se al ramat. Els pecats de la política són tan nombrosos que mai no faltarà munició. Hi ha moltes mitges veritats que fa córrer cert populisme perillós. Però fins i tot les mitges veritats, tan pernicioses elles, tenen algun fonament. I hi ha extrems en la política que, sense ser delicte, són indecents i fan un mal horrorós a la vista.

Però tampoc no oblidem que som un país on necessitem culpables. No és pas per tradició religiosa o cultural. És simplement que aquí ningú no té la culpa mai de res i per això necessita que la tingui el veí. I com que un no pot buscar-se molts enemics a la vegada, acaba trobant un culpable únic. El boc expiatori.

Consti que no defenso els polítics, perquè els polítics, malgrat que no tots són iguals, s’han guanyat a pols la mala imatge que tenen. No els defenso ni jo, que em guanyo la vida com a consultor de comunicació política i els tinc, ells i els seus partits, com a clients. El que passa és que, com a persona particular, no m’agrada equivocar-me d’enemic. No és per motius morals, sinó de pura eficàcia davant dels problemes. Quan una situació té múltiples culpables, en traiem alguna cosa carregant la mà només en un d’ells?

Sé que em diran que estic massa ficat dins del sistema. Però m’és igual, perquè un servidor no subscriu coses impresentables i intenta usar el cap per a alguna cosa més que per portar gorra. Per això, em permeto dir que la política no és l’única causa del que està passant. I és possible que no sigui ni la principal. Però la seva capacitat de distorsió, de no resoldre problemes i de crear-ne on no n’hi ha, la converteix en un problema greu. En un obstacle seriós per superar la crisi i fer els canvis imprescindibles per deixar de ser un país decoratiu. Però que els canvis han de ser a molts nivells (financer, productiu, educatiu...) només poden negar-ho els ignorants i els necis, o els que s’hi juguen alguna cosa o volen que la culpa la continuï tenint un altre.

No hi ha millor exemple del que intento explicar-los que la corrupció. Ens hem posat les mans al cap quan l’extresorer del PP ha estat enxampat amb 22 milions d’euros a Suïssa. Plou sobre mullat: és l’enèsim escàndol, tot i que molt  gruixut pels diners en dansa. Ja no entro en si aquest import era el raconet que es feia l’interessat ni especulo, per tant, en l’autèntic volum de la cosa. No, només els proposo un simple exercici comparatiu.

A finals de 2012, un conegudíssim empresari espanyol va regularitzar la seva situació amb Hisenda. Va presentar voluntàriament una declaració complementària amb un import a pagar de 200 milions d’euros. No ha quedat clar si aquest exemple amb potes del proïsme tributari s’acollia a l’amnistia fiscal, o es posava al dia per la via rutinària. La forquilla del que havia defraudat es mouria, segons la situació, entre els 500 i els 2.000 milions d’euros. No és, per desgràcia, un cas aïllat. Qui en té la culpa? Només Hisenda, i els seus caps polítics, per no vigilar prou?

Potser les situacions no són equivalents, però la comparació confirma una idea molt subversiva, però no mancada del tot de fonament: els polítics corruptes són uns autèntics aficionats. I qui mana de veritat en aquest país és una oligarquia econòmica que ha manat sempre. I que deixa caure quatre molles al plat dels polítics (ai, els crèdits de campanya perdonats; ai, les canongies ben pagades en deixar la vida pública...) a canvi que cap llei o decisió perjudiqui la marxa dels negocis.

Que hem d’actuar contra la corrupció és innegable. És una vergonya i un escarni. No ens creguem que serà fàcil, perquè la naturalesa humana no es canvia així com així, però hi ha coses senzilles que ajudarien a frenar-la (un dia d’aquests els explico algunes idees). Ara, assumim també que la corrupció és una podridura molt escampada. Per començar, no hi ha corruptes sense corruptors. I sí, el problema moral comença quan ens pregunten si amb IVA o sense i contestem que sense. Però on l’hemorràgia és incontenible és allà on es regiren cireres de debò.

0 Comentaris