Han acabat els Jocs de Londres. Molts segurament coincidiran amb mi que han estat meravellosos, plens d'emocions. Centenars d'esportistes han viscut el seu minut de glòria. Alguns, pocs, quedaran a la memòria de molts. D'altres sols els recordaran els seus veïns i demà passat tornaran a ser persones tan anònimes com ho eren abans. Sols seran populars en els seus cercles restringits. D'altra banda, centenars d'esportistes s'hauran preparat com a negres per tenir com a única compensació haver participat en unes Olimpíades.

Però l'espectacle ha estat grandiós, gent lluitant al límit i donant-ho tot, encomanant-nos les emocions de la victòria i, també, de la derrota. Estèticament ha estat una meravella que feia que a molts ens costés aixecar el cul de la cadira. Fins i tot aparentment han estat un jocs nets on els casos de dopatge han estat mínims.

Això vol dir que s'ha imposat el joc net? Ho dubto. Si al llarg de l'any el degoteig de positius està a l'ordre del dia, és més que estrany que en un esdeveniment d'aquesta magnitud de cop i volta tothom vagi net i a més algun d'ells aconsegueix fites que els entesos no dubten en qualificar d'estratosfèrics.

Davant de tot això un no pot fer altra cosa que malpensar. És evident que des de fa temps hi ha una lluita entre les agències d'antidopatge per combatre el possible consum de substàncies no permeses i alguns laboratoris que treballen per elaborar productes dopants que no es detectin en les anàlisis que es fan habitualment. Ja va passar amb l'EPO que durant un cert temps no el detectaven els controls.

També cal dir que els responsables de la lluita contra el dopatge sovint se'ls escapa de la mà, els ciclistes, per exemple, no poden curar-se un mal de queixal sense que doni positiu. Hi ha països en què era legal prendre tot el que es pogués comprar en una farmàcia...

A mi m'agradaria que tots els esportistes competissin en igualtat de condicions, però com dubto que això passi. Com a espectador em quedo amb el gran espectacle que m'han ofert aquests jocs, les emocions que m'han fet viure, el que uns esportistes fessin el "més difícil encara" (i si no es batessin rècords, el negoci decauria). Al cap i a la fi, els Jocs no deixen de ser un gran espectacle de circ.

Jo em quedo amb els jocs que he vist i m'interessa relativament poc com ho han aconseguit. Com diu la dita, d'allò que els ulls no veuen el cor no se'n dol.