Un dels herois de l’esquerra contemporània és François Mitterrand. Quan el seu Partit Socialista va guanyar les eleccions el 1981, el primer govern d’esquerres francès des de la Segona Guerra Mundial es va embrancar en una onada de nacionalitzacions. El Govern va prendre el control de 36 bancs i diversos grups industrials, com les fàbriques d’acer. El resultat va ser un desastre per a l’economia francesa, que va entrar en un espiral d’hiperinflació i deute del qual en va sortir gràcies als reflexos del president, que va abandonar aquesta política suïcida al cap de només dos anys.

De fet, Mitterrand no es recorda per aquest episodi de bogeria socialista, sinó pel seu paper clau, juntament amb el canceller alemany Helmut Kohl, en la construcció de la nova Europa del Tractat de Maastricht de 1992. Això fa que les lliçons del seu primer període s’hagin oblidat.

O això sembla, si hem de fer cas a les promeses del flamant president de França, François Hollande. Ja des d’abans de les eleccions, la retòrica antitancament de fàbriques anava pujada de to. Arnaud Montebourg, que ha estat nomenat ministre “per a la recuperació productiva” (sic), va destacar per dir que prohibiria a les fàbriques no només sortir del país, sinó fins i tot moure’s dins França. I anava de debò, fins i tot a risc de fer el ridícul: Montebourg va liderar una campanya contra l’empresa de càmpings Kawan Villages quan aquesta va intentar traslladar alguns càmpings des de la regió de Borgonya fins al sud-oest de França.

El ministre de Treball, Michel Sapin, ha promès que acomiadar serà tan car que les empreses no s’ho podran ni plantejar. I tindrà feina, perquè tots els analistes preveuen una allau d’acomiadaments durant els propers mesos, després d’una treva gens casual durant la campanya electoral. Segons la patronal, uns 45.000 llocs de treball podrien desaparèixer properament mentre empreses com PSA Peugeot-Citroën o Carrefour es troben en dificultats. Si el govern es dedica a posar-los encara més difícil retallar costos, moltes empreses podrien fer fallida.

Però sens dubte, les mesures més polèmiques que s’han anunciat són dues: fer que els que tenen ingressos superiors a un milió d’euros l’any paguin un 75% d’IRPF, i marcar un sou màxim per a les empreses públiques de 450.000 euros l’any. L’esquerra populista somia amb aquestes mesures, també a Catalunya.

I al Regne Unit també hi somien. De fet, el primer ministre David Cameron ja ha obert les portes a les empreses que, previsiblement, traslladaran les cúpules directives de París a Londres. És impossible que una empresa pugui ser competitiva si ha de pagar un 75% extra d’impostos sobre el sou dels seus directius. D’altra banda, el límit de salaris a les empreses públiques podria comportar retallades de fins al 70% dels sous d’alguns directius, que també optaran per marxar a d’altres països. Això farà que les empreses públiques s’hagin de conformar amb contractar directius de segona fila.

Catalunya hauria d’observar amb atenció què passa a França, i no només per aprendre dels errors de l’esquerra populista. El nostre país ja és un dels primers receptors d’inversió francesa, i en cas que el Partit Socialista acomplís les seves promeses,  aquest flux es podria multiplicar. No ens aniria malament si alguns d’aquests 45.000 llocs de treball en risc a França per polítiques antieconòmiques acabessin arribant al nostre país. Seria com un Eurovegas industrial, per què no donar-li les mateixes condicions? Per què no crear una zona amb impostos reduïts per a empreses industrials franceses, ja que estem disposats a fer-ho per als casinos americans?

Adrià Alsina

www.twitter.com/adriaalsina