En documents del segle XVIII, pot veure’s com els Borbó espanyols feien servir els tradicionals títols de rei d’Aragó, rei de València, rei de Mallorca i comte de Barcelona, igual com ho havien fet els seus predecessors de la Casa d’Àustria.

Aquest ús resultava del tot lògic perquè, amb els decrets de Nova Planta, Felip V no havia dit pas que els regnes d’Aragó, València i Mallorca i el Principat de Catalunya haguessin deixat d’existir sinó que, només, se’n canviava el sistema institucional.

Va ser durant el segle XIX, sobretot després del triomf del liberalisme, que va fer-se oficial el títol de rei d’Espanya, el qual en temps dels Àustria no hauria tingut sentit perquè aquests monarques no posseïen pas cap regne que es digués Espanya.

Arran d’aquests precedents, es pot considerar, en principi, que Joan Carles I d’Espanya és l’hereu dels títols reials catalano-aragonesos.

En temps de la Transició, es va proposar que el nom oficial de la comunitat autònoma constituïda sobre les províncies de Castelló, València i Alacant s’anomenés Regne de València.

Ara bé, a Madrid, van rebutjar la proposta al·legant que de regne, només n’hi havia un: Espanya.   

Si no hi ha, ni hi pot haver, un Regne de València, tampoc no hi pot haver un rei de València.

Evidentment, cal suposar que tampoc no s’haurien acceptat denominacions com ara Regne d’Aragó o Regne de Mallorca —ni tampoc, les de Regne de Lleó, Regne de Navarra, Regne de Múrcia, Regne de Castella o Regne de Sevilla— mentre que, en canvi, potser hauria resultat admissible la de Principat de Catalunya ja que dins d’un regne, sí que hi pot haver un principat, tal com ens ho demostra el cas d’Astúries.

En conseqüència, si Joan Carles I pot titular-se comte de Barcelona és, simplement, perquè aquest és un títol inferior al de rei, però no pas perquè, en el seu origen, hagués estat un títol de sobirania.

El 1941, a la mort d’Alfons XIII, el seu fill i hereu, Joan de Borbó —el pare de Joan Carles I— va decidir usar el títol de comte de Barcelona, pel qual fou conegut fins a la seva mort, esdevinguda el 1993.

Donades les circumstàncies polítiques, en què la Monarquia, abolida per la voluntat popular el 14 d’abril de 1931, no havia estat restablerta pel dictador feixista Francisco Franco, vencedor de la Guerra Civil, Joan de Borbó no podia pas proclamar-se rei d’Espanya; per això, el títol de comte de Barcelona li servia només per indicar la seva condició d’aspirant a la corona espanyola.

Com que el de comte de Barcelona era el títol de sobirania dels monarques quan Catalunya era un estat sobirà amb les seves lleis i institucions i, sobretot, perquè usant aquest títol, Joan de Borbó no es va proposar mai revocar el decret de Nova Planta del seu avantpassat Felip V, a mi sempre m’ha recat referir-m’hi com a comte de Barcelona.

Per això, vaig alegrar-me que, un cop mort, l’enterressin l'Escorial, al panteó dels reis d’Espanya, perquè s’havia plantejat l’amenaça que l’enterressin a Poblet.

Un hereu de Felip V reposant al costat dels reis que sempre es comprometien a respectar les llibertats de Catalunya i que, a més, sobretot els del Casal de Barcelona, sentien com a pròpies la llengua i la cultura catalanes, m’hauria semblat una abominació.

Imaginem-nos la tomba de Joan de Borbó, que mai no va protestar per la persecució de la cultura catalana duta a terme per Franco, al costat de la de Jaume I o la de Pere el Cerimoniós, autors de cròniques escrites en català, o de la de Martí l’Humà, que, en el seu discurs a les Corts Catalanes de Perpinyà, pronunciat òbviament en català, va lloar la llibertat dels catalans, o de la de Joan I, que instituí els Jocs Florals de Barcelona, certamen restaurat el 1859 i que, durant el franquisme, va haver de celebrar-se en la clandestinitat.

La senyera dels Quatre Pals, dita impròpiament de les Quatre Barres, prohibida pel règim de Franco, era el símbol de tots els monarques enterrats a Poblet.

Hi ha qui considera que a Felip de Borbó, l’actual hereu de la corona espanyola, li correspon el títol de príncep de Girona.

Ara bé, si Felip de Borbó fos, realment, el príncep de Girona, llavors el seu pare, Joan Carles I, hauria de ser el rei d’Aragó, cosa que, com hem vist, segons l’actual ordenament jurídic espanyol no és correcta.

Si Espanya s’entengués com la unió federal de Castella i de la Corona d’Aragó, llavors sí que Felip de Borbó hauria de ser príncep d’Astúries i de Girona, però no és pas aquest el cas.

Precisament en atenció al valor que va tenir el títol de comte de Barcelona, a mi m’agradaria que la República Catalana en prohibís l’ús a qualsevol persona, catalana o estrangera.