La Punteta · 17 de Setembre de 2012. 07:27h.

ADRIÀ ALSINA

Consultor de comunicació

Els tres arguments del NO

Viure la setmana de la Diada des de Washington ha estat francament dur. Twitter, les emissions de TV3 per Internet i les pàgines d’Internet de tots els diaris han substituït el veure, tocar, palpar l’eufòria col·lectiva que ha desfermat la manifestació. Potser per això, en comptes de fer el conte de la lletera amb el nou Estat Català com fan alguns, prefereixo observar què fa el front del “No”. De moment.

Si em llegeixen habitualment, recordaran que ja vaig alertar que els catalans espanyolistes encara no havien articulat un discurs contra la independència fa un any, i també fa tot just dos mesos. Després de la manifestació, en canvi, sembla que comença a perfilar-se un argumentari pel “No”, que segueixen al peu de la lletra tant les cúpules dels partits unionistes (PSC, PP i Ciutadans) com, principalment, els mitjans editats o pensats des de Madrid.

Sortosament per als partidaris de l’estat propi, els arguments en contra són relativament dèbils, per això n’he fet una petita llista que pot ser útil per a qui estigui indecís:

1.Catalunya s’empobriria
És la mare de tots els arguments, ja que ataca la línia de flotació del que s’ha anomenat “independentisme de butxaca” sorgit de la reclamació pel dèficit fiscal. Les persones o mitjans que diuen que Catalunya s’empobriria utilitzen tres línies de raonament principals:

La primera és que el dèficit fiscal és una invenció dels nacionalistes. És el clàssic discurs de “els impostos els paguen les persones, no els territoris”, que Alejo Vidal-Quadras va utilitzar amb profusió a 'El Gran Debate' de Telecinco dissabte passat. La resposta és molt simple: els impostos els paguen les persones, però les inversions es fan als territoris. Per tant, com passa en qualsevol democràcia avançada, les dades sobre on es construeixen carreteres o aeroports o a qui es donen beques d’estudi (Catalunya només rep el 10% de beques universitàries, la meitat del que li correspondria per població, per exemple) són extremadament rellevants.

La segona línia passa per dir que la independència passa automàticament per convertir-se en un estat pària al món. Sortir de la Unió Europea, de l’euro i del “sistema”, per utilitzar les paraules d’Isabel Duran, de 13TV. Albert Rivera, de Ciutadans, està abonat a aquest argument, i no es cansa de repetir que vol que CiU “expliqui als seus votants que vol treure Catalunya d’Espanya i, per tant, de la UE”.

El problema és que això és fals. D’entrada, perquè ningú no et pot obligar a utilitzar o no l’euro ni qualsevol altra moneda, i la pròpia Andorra, Montenegro o desenes d’estats al món que utilitzen el dòlar americà com a moneda corrent en són testimonis. Sobre la Unió Europea, la pròpia Comissió s’ha contradit en menys de 24 hores sobre el tema, un fet que els mitjans madrilenys no han reflectit. En tot cas, algú s’hauria de preguntar qui pagarà l’enorme deute espanyol amb l’eurozona si fan Catalunya fora de la Unió. Digui el que digui l’ordenament internacional, que ens és favorable, la pràctica farà que Catalunya es quedi, peti qui peti.

Un subproducte de l’estat pària és el famós boicot comercial, espontani o induït. De moment, cap mitjà espanyol s’ha atrevit encara a cridar al boicot com van fer, irresponsablement, contra el cava fa pocs anys. El cert és que el mercat espanyol cada dia té menys importància per a l’economia catalana (els estudis que branden els partidaris del no estan clavats als anys 90) i que si realment es promogués un boicot comercial contra Catalunya qui més perjudicat en sortiria seria Espanya, especialment si els bascos fossin solidaris amb els catalans. Només caldria tancar la frontera a les exportacions que passen per l’eix mediterrani (el 45% del total d’Espanya) per a que el Govern d’Espanya tornés ipso facto a la taula de negociació.

La tercera línia de raonament passa per una sèrie d’estudis sobre el presumpte cost de la independència. La portada de La Razón del 12 de setembre era molt clara: “El coste del adiós a España, 40.000 millones de euros”. L’ABC afegia que la independència portaria Catalunya a tenir una renda per capita més baixa que la de Xipre. La renda de Xipre és gairebé com l’espanyola, per cert.

En tot cas, la veritat és que ningú no pot donar una xifra raonable del que li costaria a Catalunya tenir un estat propi per la senzilla raó que encara ningú no ens ha explicat com seria aquest estat. Si les ambaixades estarien en palaus amb piscina com les espanyoles o en oficines com les sueques, si tindríem exèrcit i de quines dimensions (les paraules de Mas en aquest sentit em semblen poc indicatives, encara) o de si mantindríem ministeris tan divertits com el d'Habitatge. Per acabar, el més graciós d’aquest argument és que sembla que les estructures d’Estat espanyoles les mantingui el cel... Quan Catalunya paga el 20% en impostos.

Un altre mite que circula sobre el cost de l’estat propi és que es trencaria una presumpta caixa única de la Seguretat Social i els pensionistes es quedarien sense cobrar. Com va explicar molt bé Xavier Sala-i-Martín a 'Divendres' la setmana passada, a Espanya tant les pensions com les prestacions d’atur les paguen els qui treballen ara mateix; no hi ha cap caixa a llarg termini. Si avui els treballadors espanyols que cotitzen paguen els jubilats espanyols, demà els treballadors catalans podrien perfectament pagar les pensions dels jubilats catalans, perquè a més tenim més treballadors (menys atur) i menys jubilats que a la resta d’Espanya.

2.Divideix els catalans
La cantarella de la divisió social o del “conflicte civil”, com ha arribat a dir Alicia Sánchez-Camacho sense que ningú no l’empresoni per apologia de la lluita armada, ja fa anys que dura. En fan bandera tots els partits unionistes, incloent-hi el PSC, que diu que la seva proposta de federalisme no divideix els catalans. Que potser divideix més la independència que permetre o no l’avortament, o les bodes gais? O rescatar els bancs amb diner públic? Aquestes mesures s’han anat prenent per majoria als parlaments tot i tenir-hi una part important de la població en contra. Perquè la democràcia serveix per decidir, no per paralitzar. Per cert, el federalisme sí que no divideix ningú: ningú no ho vol a Espanya.

D’altra banda, l’argument no deixa de ser sorprenentment racista. Qui són aquests catalans que, segons sembla, agafarien les armes contra una decisió democràtica del poble català? Els xarnegos? Els negres? Els llatinoamericans? El 5% que se sent només espanyol? El 37% que se sent català i espanyol sortiria al carrer i arrasaria les ciutats en protesta? Les enquestes de Telecinco i d’El País d’aquest cap de setmana ho deixaven prou clar: un 76% dels catalans vol un referèndum sobre la independència, un 51% hi votaria que sí (i només un 18% que no) i el 80% acceptaria el resultat, fos quin fos. Sembla difícil que esclati un “conflicte civil” en un tema que suscita tanta unanimitat.

3.És impossible legalment

El tercer argument ens confon amb un mar de consideracions jurídico-polítiques que acaben, invariablement, en “la secessió no hi cap en la Constitució”, com va dir Herman Tersch al debat de Telecinco. Aquesta és la posició oficial del Govern espanyol i del PSOE. I això ho diuen els que no van tenir cap problema a modificar la Constitució per la porta del darrere fa un any a dictat, no dels ciutadans, sinó d’Alemanya.

És curiós que aquest sigui l’únic argument que parteix d’una realitat incontestable: la Constitució Espanyola es basa en la “unitat indivisible de la nació espanyola” i, per si fos poc, prohibeix els referèndums “autonòmics”. És clar que això diu més dels fantasmes i les pors espanyoles que de la viabilitat d’un procés democràtic d’independència. La sentència del Tribunal de l’Haia sobre Kosovo ja va dir que la secessió unilateral no només era perfectament legal internacionalment, sinó que era l’única possible, encara que Sèrbia hi digués el contrari. I és que quan un es vol divorciar marxa de casa, tant se val si l’altre hi està d’acord o no.

Aniran sortint més arguments, segur. I alguns que encara van de demòcrates s’aniran traient la careta, com el director de l’ABC quan va dir a Telecinco que “Catalunya és d’Espanya”. Ens diran que la independència és un projecte de les elits, quan les enquestes demostren que el 70% dels independentistes són de centre-esquerra i a Pedralbes no ho veuen clar. Ens diran que estem intoxicats pels mitjans de comunicació nacionalistes, quan Catalunya és l’únic lloc on es pot escollir entre els mitjans catalans i els madrilenys. Ens diran que el nacionalisme català és totalitari, quan l’únic que s’ha imposat amb bombes és el nacionalisme espanyol. Ens amenaçaran amb l’exèrcit, quan aquest 12 d’octubre només desfilarà la infanteria perquè ni tan sols els queda benzina per moure tancs ni avions.

I aleshores serem independents.

Adrià Alsina
www.twitter.com/adriaalsina

75 Comentaris

#44 ¿Verdad, Alsina?, 21/09/2012 - 13:16

Por tanto, que CAT se independice no significa que vamos a tener una caja con 16.000 M más cada año, y en eso consiste La Gran Estafa, pues, repito, que esto no es un pago vía impuestos sino sólo un supuesto contable.

#43 Carlos K, bcn, 21/09/2012 - 13:14

De ahí salen la mayoría de los famosos 16.000 M, y es lo que justifica la considerable diferencia en los importes que dan las diferentes metodologías empleadas para el cálculo de las balanzas fiscales.

#42 Carlos K, bcn, 21/09/2012 - 13:12

De esta forma, en el año 2009, el resultado de la balanza fiscal de CAT por el método de flujo monetario se engorda ficticiamente con 15.617 millones de euros, y por el método de carga-beneficio, en 15.276 M.

#41 Carlos K, bcn, 21/09/2012 - 13:08

Para satisfacer este supuesto, se calcula el importe proporcional que debería pagar CAT para que el déficit del estado quedase igualado a 0, y se añade a la balanza fiscal catalana como déficit fiscal

#40 Carlos K, bcn, 21/09/2012 - 13:07

Una mención aparte merece el tema de la NEUTRALIZACIÓN. Se consideran unas Balanzas Fiscales Neutralizadas aquellas que parten del supuesto que el Déficit Público del Estado es 0, cosa que de por sí ya provoca cierta sonrisa.