Abans que Xavier Rius em proposés d'escriure en aquest diari, no m'imaginava pas que em transformaria en cronista mortuori. Acabem de viure un any terrible. Després de Jordi Barre, Jordi-Pere Cerdà i Elisa Revilla que, cadascú en el seu camp, van lluitar tant per a la defensa de la nostra llengua a la Catalunya del Nord, Josep Serra ens ha deixat. Si bé li tenia un respecte profund, no érem amics i per tant crec que puc parlar-ne amb objectivitat. Amb en Josep Serra, hem perdut un pilar de la catalanitat. Combatent de totes les lluites, va patir en la seua carn la tortura franquista abans de refugiar-se al Rosselló. Tossut, intransigent amb els enemics de Catalunya, culte, en Serra gaudia d'un carisma de 'rock-star. ' Era capaç de seduir tant els intel·le ctuals de la seua generació com el jovent gràcies al seu dinamisme i la seua integritat total. Director del Fiçó, el conegut setmanal satíric, president del Casal Jaume I de Perpinyà, membre fundador de Ràdio Arrels, en Serra sempre corria a la trinxera. S'estimava la gent i la gent l'estimava. Pensi en la seua companya Dolors i en llurs dues filles Marta i Joana. Permeteu-me un record personal. Quan em vaig assabentar que en Josep havia ingressat a la clínica de Sant Esteve del Monestir, em va passar pel cap visitar-lo i no ho vaig pas fer per peresa i per un pudor estúpid. Creieu-me. Quan ens vénen impulsos generosos, hem de seguir-los. Com sempre ho ha fet en Serra.