I jo em pregunto: què va fer Ernest Maragall a favor del pacte fiscal quan el seu germà, aleshores president, va promoure un nou Estatut? Res. Per què? Perquè llavors era Secretari del Govern. O què va fer quan CiU negociava el darrer acord de finançament -en portem cinc com recordaven Joan Puigcercós i Uriel Bertran- amb el PSC? Res. Per què? Perquè aleshores era conseller d'Educació.

Al contrari. Estic segur que Francesc Homs se'n recordarà perfectament que va haver de suar la cansalada per tancar un acord amb els socialistes abans d'aquell 30 de setembre del 2005. Al final van negociar in extremis a casa del propi Ernest Maragall que, per celebrar-ho, va cuinar una truiteta a l'ara Secretari General de Presidència. Ha passat a la història com el sopar de la truiteta.

Probablement la posició d'Ernest Maragall a favor d'una Agència Tributària pròpia per a Catalunya sigui ara sincera, però és més fàcil desmarcar-te del teu partit quan no tens cap càrrec oficial -llevat de la nòmina de diputat- i tens molt difícil repetir de diputat a les properes eleccions.

No cal dir que l'exconseller ha començat a ser ensabonat a les xarxes socials tot just trencar la disciplina de vot del PSC. No només per algun mitjà de comunicació sinó també per tuitaires de CiU; fins i tot n'he vist algun d'Esquerra. Albert Carné, cap de gabinet del conseller Mas-Colell, ho ha resumit amb aquestes paraules. "Avui Ernest Maragall ha dignificat la politica". M'estalvio esmentar-ne d'altres, però n'hi ha prou de fer un cercador al Twitter.

Encoratjo a partir d'ara tots els diputats de CiU a trencar la disciplina de vot -aquí, a Madrid o a Brussel·les- quan calgui. Encara millor: que Esquerra o Solidaritat presentin una iniciativa a favor de la independència, a veure quants hi voten a favor. Així ens estalviaríem maldecaps perquè el nou pacte fiscal -que en el fons és simplement un nou acord de finançament autonòmic- no entrarà en vigor fins el 2014. Estarem dos anys ballant-la.

A més, deu ser una coincidència, però Ernest Maragall s'ha desmarcat del seu partit el mateix dia que presenta el seu propi projecte polític. A veure ara si s'atreveix a passar al grup Mixt -que li pregunti a Laporta què es això de ser un diputat no adscrit- o encara millor a renunciar al seu escó.

Això d'anar per lliure deu ser cosa de família. De fet, sent conseller d'Educació ja li va publicar un article a Montilla a La Vanguardia -un memorable 14 de febrer del 2010- dient que el tripartit no tenia cap "projecte integral de país". Els resultats electorals ho van demostrar amb escreix, però ni Montilla es va atrevir a cessar-lo ni ell va dimitir.

Després la Federació de Barcelona el va deixar fora de les llistes a les eleccions del 2010 i el mateix Montilla va haver de repescar-lo. I encara recordo algun retret via Twitter al seu excap de llista -que almenys va tenir la honestedat de dimitir pels resultats- que feia posar els pèls de punta.

Al congrés del partit va restar invisible -la força de les idees d'un candidat es mesura en un congrés- però just després va llançar una proposta per articular un nou projecte polític a través del seu bloc. Divuit dies després, ningú no li havia donat suport. Per tot això, Ernest Maragall ha intensificat la seva tendència a anar per lliure en els darrers mesos.

Fins i tot divendres passat participava en un acte contra Eurovegas, en una sala del Parlament, al costat de dos ecosocialistes com Jaume Bosch i Lluís Tejedor i amb la direcció d'ICV asseguda a primera fila. Ara ha llançat això de Plaça 21. A l'hora d'escriure aquest article tenia 94 seguidors.

I, malgrat les crítiques, no cal dir que estic a favor d'una Agència Tributària per a Catalunya, però de debò algú es creu amb majoria absoluta del PP hi ha alguna opció a Madrid? Només cal veure que els populars catalans hi han votat en contra al Parlament.

Que no ens enredin: això del pacte fiscal només servirà per fer bullir l'olla dos anys. A més, la pregunta de debò és: si reclamem una Agència Tributària de què collons serveix la que hi ara a més de per recol·locar l'exconseller de Treball Lluís Franco?

No mitifiquem Ernest Maragall. En el fons només busca una sortida personal. Llàstima que tot un exconseller de la Generalitat es mogui per aquest tipus d'interessos malgrat el que pugui semblar. Si jo fos Pere Navarro demanaria demà mateix a Ernest Maragall que plegui de diputat.

PD/ Un expert en la política britànica com Lluís Foix em dia al Twitter que, a la Cambra dels Comuns, és habitual trencar la disciplina de vot. Però no és ben bé el mateix malgrat que ambdós països vam ser pioners en això de la democràcia: al Regne Unit els electors voten diputats, aquí voten partits.