No sé vostès, però jo segueixo percebent que som en estat de ‘guerra’ per altres mitjans, i si més no som en estat de tragèdia absoluta i dramàticament irresoluble a curt termini.

Em fa asseverar aquesta opinió el fet de que tot el que m’envolta està trastornat, destruït o apocalípticament fora de control, si és que no ha desaparegut en la seva essència o identitat convencional.

Ja sé que les males notícies son matèria comú en tot suport periodístic o de caire acadèmic i professional, donat que  tothom explicita amb més o menys intensitat que encara no hem tocat fons i que 2012 i 2013 seran anys de calvari, que mai més viurem l’estat del benestar que durà fins fa tres o quatre anys, i que s’ha acabat el treball per a tots, els sous són miserables i els impostos ens martiritzaran fins a extrems mai vistos fins ara.

En aquest context, he d’afegir que qualsevol conversa entre gent propera, sigui familiar, professional o socialment ‘saludada’, irremediablement aflora l’estat d’ànim de cadascú en funció de si té feina o no, o si està a punt de perdre-la  –o a que es redueixin els seus ingressos dràsticament-, o el negoci se’n va a en orris.

Què ha succeït aquí?

Ningú no ho sap amb certesa, però la majoria orienta la seva rancúnia o odi cap a diversos causants del desastre. Té raó. Així que a mode de ranking o hit parade del crim potencial percebut, pot ser que vejam:

1)    La crisi es planetària i la culpa és de ‘los mercados’, eufemisme en el que destaca la maleïda especulació d’alta volada, la usura, la depredació social via dumping laboral, i la corrupció política que, com es comprova, es transversal i no exclou a cap partit ni poder fàctic.
2)    Els valors consubstancials a la nostra cultura i civilització s’han diluït o s’han manipulat sibil•linament per tal de abocar-nos a una societat nihilista, materialista i atemorida; brou de cultiu perfecte per dominar la població que, sense referents i amb por al futur, es torna fràgil, submisa i egoista.
3)    Les TIC, i els media, saturen amb informació desassossegada i  crispada. D’aquesta manera el ciutadà de bona fe es perd en un marasme de inputs difícils de processar, la qual cosa comporta irremediablement una incapacitat integral per a discernir i actuar eficientment al davant dels esdeveniments.
4)    Les bones costums, la urbanitat, el respecte al proïsme, la empatia, la solidaritat ben entesa, la fraternitat (no sectària ni endogàmica), i la cultura de l’esforç i el mèrit han desaparegut per complet.
5)    I, el patriotisme, el coratge, l’honor i el sentit del deure i de la feina ben feta  són elements injuriats i escarnits, ridiculitzats i considerats conservadors o, directament,  fatxes.

Així doncs, no és de estranyar que es mastegui la tragèdia, com en un combat del salvatge Oest, on una de les dues parts ha de palmar en l’enfrontament.

La pregunta que ens hem de fer és quina de les dues la guinyarà?

Com deia Luis García Berlanga al final del seu apoteòsic París-Tombuctú... tinc por!