François Hollande, el nou president de la república francesa, és un home molt simpàtic. D'antuvi, m'agraden la seua lluita contra el sobrepès i la seua passió pel futbol.

Més enllà de l'anècdota, diré que el nou president pertany a la categoria de ' les putes manyagues.' M'imagini que el lector endevinarà el sentit d'aquesta vella expressió rossellonesa que designa una persona aparentment afable i dura en la realitat. Rere el seu somriure permanent de granota, el seu aspecte manyac, François Hollande és un animal polític, un tauró d'alta mar que, amb els seus aires dolços, ha eliminat un per un tots els seus rivals socialistes i el mateix president Sarkozy.

Primer secretari del partit socialista francès del 1997 fins al 2008, Hollande sempre ha mirat de salvar la unitat d'aquesta olla de grills. Lluny de ser un partit monolític, el partit socialista francès es caracteritza per la diversitat dels seus corrents. Entre un socialisme modern, liberal encarnat per Manuel Valls i el socialisme marxista a la manera de Benoît Hamon, existeix tota una gama de sensibilitats difícils de conjuminar. El partit socialista no ha perdut els mals costums de la vella SFIO.

Per haver dirigit aquest pandemònium, François Hollande no és pas un càndid, una maduixa bosquetana, un personatge de dibuixos animats de Walt Disney com l'han presentat. El follet sense consistència que ha atacat la dreta és una guilla.

Durant les primàries socialistes organitzades a la tardor després de l'eliminació pintoresca de Dominique Strauss Kahn pels motius que tothom coneix, François Hollande va aparèixer com el favorit i, mentre els altres candidats l'estripaven, ell somreia sota la pluja, fugint de la polèmica. Durant el tradicional debat entre les dues voltes de l'elecció presidencial, Hollande — la fraise des bois— es va mostrar més agressiu, més tònic que Sarkozy.

Ara que comença el seu mandat, el president Hollande es prepara a posar-se el quitó de Nessos. Els grecs l'esperen com un salvador. Els francesos l'aprecien, però haurà de decebre els seus electors amb una política econòmica rigorosa o s'estavellerà contra el mur de la realitat, aixafat com una maduixa bosquetana.