Ara que Espanya es troba abocada a demanar el rescat, es parla molt de racionalitzar l’administració pública per disminuir-ne els costos; per això, s’ha proposat reduir-hi el nombre de municipis.

    Tanmateix, el passat divendres 3 d’agost, va aprovar-se, definitivament, la creació d’un nou municipi: Guadiana del Caudillo.
    En un acte d’autodeterminació municipal, el febrer del 2012, els veïns d’aquesta població van votar segregar-se de la ciutat de Badajoz, la unitat de la qual, com podem veure, no resulta pas tan sagrada i indissoluble com la de la nació espanyola; per això, en aquest cas, es va respectar l’exercici del dret a decidir.

    Evidentment, en una regió com Extremadura, on no es pateix l’espoli fiscal espanyol, sinó que, més aviat, s’hi esdevé el contrari, poden permetre’s, sense cap problema, instituir un nou ajuntament amb els costos que tal operació comporta.

    A banda d’això, el nom del nou municipi és una cosa que, en teoria, hauria de sobtar, perquè, és clar, resulta del tot inconcebible l’existència d’un poble alemany que, al seu nom, hi dugui la denominació “del Führer”.

    A la pràctica, però, dins de l’actual toponímia espanyola, “Guadiana del Caudllo” no és pas cap nota dissonant.
    Només que naveguem pel cercador Google podem comprovar com, avui dia, en els nomenclàtors d’alguns pobles i ciutats espanyoles encara hi surten avingudes dedicades al “Generalísimo” o a José Antonio, és a dir, a Franco i al fundador del partit feixista Falange Española, com també pot ser que ens hi trobem algun “Paseo del Caudillo”.

    Ens trobem, doncs, amb una mostra de què va ser, en realitat, la tan lloada transició democràtica espanyola, que, temps era temps, es va posar, a Espanya, com un model a seguir per a tot el món.

    Malgrat el seu caràcter criminal, el franquisme no és pas un règim condemnat, altrament, a ningú no li semblaria possible donar el nom “del Caudillo” a cap municipi, per més que fos creat arran d’una iniciativa urbanística del temps de la Dictadura.

    Excepte els quatre reaccionaris que se n’anaren als grupuscles d’extrema dreta, la major part de les jerarquies franquistes s’integraren a la democràcia sense haver de retre comptes de res, cosa lògica perquè en el bàndol de l’antifranquisme també hi havia culpables d’actes criminals comesos durant la Guerra Civil.

    Durant la Guerra, el franquista Carlos Arias Navarro (1908-1989) —alcalde de Madrid (1965-1973), ministre de la governació (1973-1974) i president del govern (1974-1976)— va guanyar-se el sobrenom de “El Carnisser de Màlaga”.

    Òbviament, processar-lo hauria dut a processar també Santiago Carrillo —secretari general del PCE (1960-1982)— per la seva implicació en les matances de Paracuellos del Jarama, esdevingudes el 1936.

    Si hi hagués hagut una ruptura amb l’anterior règim, no hauria resultat necessari emetre una ordre judicial per obligar Rita Barberà a retirar a Franco el títol d’alcalde honorífic de València.

   Igualment, tampoc no hauria passat que Pasqual Maragall s’hagués atrevit a reivindicar la memòria de Josep Maria Porcioles ni que un altre alcalde franquista de Barcelona com Josep Maria Socias Humbert hagués rebut la Creu de Sant Jordi de mans del govern de la Generalitat, en mans, aleshores, d’una coalició de partits d’esquerres.

   I, com és natural, l’enterrament de Joan Antoni Samaranch hauria estat un acte privat dels seus familiars, sense capella ardent al Palau de la Generalitat.  

   Segons el polític Antonio Cánovas del Castillo (1828-1897), espanyols només ho són els que no poden ser pas cap altra cosa. Doncs bé, espero que a la manifestació del proper Onze de Setembre, demostrem que aquest no és pas el nostre cas i, així, puguem passar pàgina tant del franquisme com de la “gloriosa” transició democràtica espanyola.