La Punteta · 3 d'Agost de 2016. 17:02h.

XAVIER RIUS

Director d'e-notícies

Homs no és Fouché

Homs, durant la roda de premsa

La decisió del Congrés de deixar l’antiga Convergència sense grup parlamentari per primer cop en 40 anys ha deixat Francesc Homs despullat. Ens pensàvem que era Fouché o Talleyrand, però no: és el Quicu. Perquè no és el mateix ser conseller de Presidència -de facto era el número dos del Govern- i el “gurú” del procés que ser un diputat del Grup Mixt a les golfes del palau de la carrera de San Jerónimo.

Com a titular de Presidència tens més de 300 milions per repartir entre els mitjans -inclosa TV3-, poses els tertulians de la cadena, truques al CAC perquè els hi donin una tele a El Punt-Avui, vas a un .Cat i estàs en família amb amics com Xavi Coral, Tian Riba i Francesc-Marc Álvaro o et fan un programa especial al Suplement de Catalunya Ràdio mentre vas en bicicleta.

Què se n’ha fet de tots els periodistes que li han fet la pilota fins ara? Han emmudit? Se’ls ha empassat la terra? Els han enviat de corresponsals a Brussel·les?.  Amb fons púlblics, per descomptat. Encara recordo un llibre de l’esmentat Tian Riba -he fet l’esforç fisic i intel·lectual de legir-me els seus llibes- en el que el definia com “l’autèntic ideòleg de tot el procés” i fins i tot “l’amo de Palau” (1).

Jo, el pes que Homs ha tingut en el procés, no he acabat d'entendre'l mai. Així hem acabat. L’exconseller té dos llibres: “Catalunya a judici” (2008) i “Dret a Decidir. Estació concert” (2010). També en aquest cas he fet l’esforç de llegir-me els dos i, com indica el nom del darrer, no surt la independència per enlloc la qual cosa corroboraria que el procés ha estat una fugida endavant.

No haurem sobrevalorat Francesc Homs tots plegats? Que consti que el Quicu i jo -per a mi, com per a Mas, és el Quicu- fa més de vint anys que ens coneixem. Ell no se’n recordarà, però quan era un simple director general d’Afers Interdepartamentals -encara amb Joaquim Triadú de conseller- me’l vaig trobar un dia deambulant pel Passeig de Gràcia.

Maragall havia donat una conferència a la Pedrera i anava com boig buscant el text. Si li vaig donar la transcripció que portava és perquè, casualment, en duia dos -una per a mi i una altra per a la redacció- i perquè òbviament era un acte públic. Sospito que volia fer mèrits davant de Triadú o de Pujol.

A partir de llavors vaig ser testimoni de la seva carrera fulgurant sempre a l’aixopluc d’Artur Mas. Suposo que la marxa de Madí li va deixar espai per córrer. Es tractava d’omplir un forat. La gran alternativa va ser quan CDC el va proposar a ell -al costat de Ramon Camp- de ponent de l’Estatut.

Duran ho va expressar amb aquestes paraules o similars: “amb tot el respecte, no té ningú més a Convergència per negociar l’Estatut?”. Aquí vam viure episodis memorables com el sopar de la truiteta a casa d’Ernest Maragall. Un ha acabat amb una prejubilació daurada a Brussel·les -paradoxalment l’home que va posar més traves a l’Estatut ha acabat indepe- i l’altra a Madrid.

Que consti que, a mi, el llenguatge de proximitat que feia servir quan les rodes de premsa de Consell Executiu -amb dites com “gat escaldat d’aigua tèbia fuig”- m’agradava. Però una cosa és el llenguatge i l’altra són les formes. Com el dia que li va dir “macarra” a Cristòbal Montoro.

A un ministre d’Hisenda, encara que sigui del PP, no se li pot dir "macarra". Pitjor: un portaveu del Govern no pot anar pel món dient segons què. Sospito que Oriol Junqueras encara ho està pagant perquè ha aconseguit desbloquejar la relació, si més no personal, amb Luis de Guindos però no amb Montoro. I el dels calés és el ministre d’Hisenda, no el d’Economia.

Crec que amb el temps li va passar a Francesc Homs el mateix que a Artur Mas: la síndrome de la Moncloa en plena Plaça Sant Jaume. Creure’s la seva pròpia bombolla -clar: només miren TV3-, envoltar-se d’una guàrdia de corps en comptes d’assessors que et diguin la veritat i veure enemics per tot arreu. Perdre la iniciativa -que és el que els hi està passant ara- és el pitjor que et pot passar en política: llavors ja no contoles ni els esdeveniments.

Mai sabrem si la seva marxa a Madrid va ser una puntada de peu cap amunt, la darrera mostra de confiança d’Artur Mas o fins i tot les deus coses alhora. Però tothom que va Madrid és perquè vol tornar. Si no fas com David Madí o Antoni Vives -entre d'altres membres del pinyol-, que se’n van anar al sector privat.

A Madrid hem vist l’Homs més esbojarrat: l’home que es presenta per president del Congrés dels Diputats -la tercera figura institucional de l’Estat- mentre el seu partit vota a favor de la independència al Parlament. O l’home que vota amb el PP per a la Mesa del Congrés sense tenir lligat el grup propi.

Perquè el problema de fons no és el reglament -fins i tot encara que hi hagi antecedents com diuen-, sinó el resultat electoral: amb ell de cap de llista l’antiga CDC ha tret el pitjor resultat de la seva història. El Pacte Democràtic per Catalunya almenys va arribar a onze diputats el 1977. I Pujol ho va considerar un pèssim resultat. S'esperava guanyar.

En canvi, no he sentit durant tota la roda de premsa d’aquest dimecres cap autocrítica. Ni per part d’Homs ni de Cleries ni de Marta Pascal ni del propi Mas. Malgrat que en cinc anys han passat de més d’un milió de vots, un 4,17% i setze diputats a la meitat en tot: 482.000 vots, un 2% i vuit escons.

M'han recordat tots plegats Oriol Pujol quan el 2012, després de perdre dotze escons al Parlament, va culpar successivament al PP, a Pedro J. Ramírez i a Duran en la primera roda de premsa després de les eleccions. No sé si necessàriament per aquest ordre.
 
Però el resultat electoral -i de retruc el quedar-se sense grup parlamentari- revela també que el catalanisme que encarnava CiU ja no pinta res a Madrid. La defensa dels interessos de Catalunya es dividirà ara -pel que fa a grups parlamentaris En comú Podem i el PSC tampoc en tenen- entre Esquerra i Ciutadans.

I sospito que els empresaris del tèxtil -si encara en queda cap- o els concessionaris de vehicles abans de trucar a Joan Tardà trucaran a Ciutadans. Ja ho ha dit el vicepresident segon del Parlament i membre de l’executiva del partit, José Maria Espejo-Saavedra: “Ciutadans  s'ha convertit en el partit català més influent al Congrés i a tota Espanya”.

Encara una darrera conclusió: si l’agost de l’any vinent hem de ser independents -el rellotge va començar a comptar amb la investidura de Puigdemont el passat 10 de gener- per què tants escarafalls per tenir o no grup parlamentari en el Parlament del país veí?. La independència no se la creuen ni ells.




(1) Tian Riba: “Crònica d’un trencament”, La Mansarda, Barcelona 2014, pàgs 142 i 143

 

 

Web personal

Twitter

Facebook

Més articles

Elogis

16 Comentaris

#14 Ericus Barcinus, En tránsito, 05/08/2016 - 10:26

La ciudad no es para mí: ¿se acuerdan del inefable Paco Martínez Soria? Pues eso.Ver al Homs en Madrid y recordar La ciudad no es para mí, es todo uno.

#14.1 Oriol2, BCN, 05/08/2016 - 14:08

Ei, no et passis, que el Paco Martínez Soria estaba entranyable en aquella pel·lícula!

#12 Rafel.la Cases i Noves, La Silvanya d'Amunt, 04/08/2016 - 16:45

Che, jo més que Fouché el veig Fou...amb un petit canvi de posició s'aclareix tot.

#11 Es lo que hay..., Barcelona, 04/08/2016 - 11:55

Gracias Señor Rius por arrojar luz a la situación política que vivimos en Cataluña. Luego leo, escucho otra prensa y todo esto es como si no existiera y me enfado y pienso que así nos va... pero gracias por escribir sobre lo que realmente sucede.

#10 Don Tancredo , El Carmelo , 04/08/2016 - 07:53

Homs no es Fouché ni Romeva es Metternich....

#9 Francisco, Lleida, 04/08/2016 - 00:44

Entro en e.noticies todos los días principalmente para leer sus articulos. Valoro positivamente sus opiniones.