Han arribat dues iniciatives que pretenen trencar el famós oasi català a la ràdio i a la televisió. Aquest març, tornarà Som Ràdio i arribarà el nou Canal Català. D’on vénen aquests projectes tan diferents i què poden aportar a l’espai de comunicació català?

Som Ràdio és la iniciativa kamikaze de Fabià Rubio i Jonatan Vázquez, dos empresaris que l’any passat van muntar una emissora de ràdio independentista. Ho van fer de la mateixa manera que han crescut les emissores llatines, religioses i de tot tipus al dial de Barcelona els darrers anys: una antena sense llicència, alguns diners i molt voluntarisme.

La ràdio va tenir una certa rellevància entre l’independentisme mobilitzat, però va fracassar perquè anar de pirata i implicar-se en política és molt perillós. Sorprenentment, el procediment de multes i tancament que en altres emissores s’ha dilatat durant anys, va acabar amb Som Ràdio en només sis mesos.

Ara Som Ràdio torna des de Girona amb un plantejament més realista, basat en Internet i les xarxes socials. Ho fa sense subvencions i amb l’empenta renovada de Rubio i Vázquez, que no es cansen de repetir a tothom que ho vulgui sentir que la independència és a tocar.

A Nicola Pedrazzoli, en canvi, no se li coneixen simpaties independentistes. L’empresari italià es va establir a Sabadell a principis dels noranta i va muntar el Canal 50. Aquell canal local li va servir de plataforma per construir un petit imperi de producció d’espais de tarot, pornografia i concursos de trucades més o menys pirates, que col·locava en televisions de tot Espanya.

Pedrazzoli va donar un salt qualitatiu quan va pilotar la unió de televisions locals privades en el projecte de Canal Català, el gran guanyador de les llicències de TDT local del 2006. Canal Català funciona com una xarxa a l’americana, amb televisions locals independents que emeten algunes hores de producció en cadena. El programa estrella n’és el debat Catalunya Opina, presentat pel frare franciscà Carlos Fuentes. Pel seu plató han passat des de l’infame Carlos “Yoyas” fins a l’il·luminat Santiago Espot, passant per Josep Anglada de PxC, Jordi Cañas de Ciutadans, Salvador Sostres i d’altres prohoms del friquisme amb denominació d’origen Catalunya. Més que un debat, pur espectacle amb participació en directe de l’audiència.

Ara l’empresari italià ha sorprès tothom en llogar la freqüència televisiva de RAC105 per assolir cobertura nacional catalana i reconvertir Canal Català en “la Intereconomia catalana”. Al març, Canal Català es convertirà en una televisió independentista desacomplexada que calcarà el model de la cadena madrilenya amb dos espais estrella: Un informatiu-debat-espectacle amb tertulians bàsicament independentistes i un programa d’esports ultrabarcelonista.

L’espai mediàtic obertament sobiranista no és cap novetat a Internet, on veterans com Vilaweb i Racó Català conviuen amb la nova fornada de Nació Digital o Directe. Alguns són més friquis que d’altres, i alguns estan més mimats per certs partits que d’altres, però això entra dins la normalitat.

Tampoc és novetat en la premsa de paper, on El Punt Avui fa temps que juga la carta de l’independentisme i l’Ara, una mena de sobiranisme a punt de fer el pas. Una tendència a la qual s’han apuntat molts diaris comarcals, impensable fa deu o quinze anys.

En ràdio i televisió, en canvi, les grans iniciatives privades sempre han provat d’imitar el model catalanista light de Catalunya Ràdio i de TV3, aquell que sempre critica en Víctor Alexandre. En ràdio, RAC1 ha estat un èxit, però pel camí s’han quedat la Cadena 13, Onda Rambla i Ona Catalana, totes entre el regionalisme ben entès i el confederalisme a la Duran i Lleida. En televisió, no ha estat fins ara que el Grup Godó ha fet una aposta seriosa per mirar de replicar l’èxit de RAC1. 8TV vol arrabassar quota als grans canals catalans i espanyols per la via de la centralitat de Josep Cuní, centrista per definició.

Els impulsors de Som Ràdio i de Canal Català tenen una cosa en comú: No tenen complexos ni vergonya. Els primers estan convençuts que estem al caire de la independència; el segon creu que hi ha un mercat de sobiranistes que volen una resposta -més enllà del “ha ha” de l’APM- a les cadenes més agressives del nacionalisme espanyol. Els primers hi posen voluntat i convenciment; Pedrazzoli diu que hi invertirà 10 milions.

M’agraden els mitjans que aposten per la incorrecció política i contribueixen a acabar de desmuntar el famós oasi català, com fa e-notícies. Només espero que aquestes apostes no ens portin únicament més friquisme, sinó més discurs, més idees, més debat sobre el futur de Catalunya. I si pot ser, que hi guanyin diners. A partir de març farem com Joan Fuster: “Puix que parla català, vejam què diu”.

http://www.twitter.com/adriaaalsina