La Punteta · 28 d'Octubre de 2016. 12:07h.

XAVIER RIUS

Director d'e-notícies

Jo també vaig ser becari

Una vegada, quan treballava a El Mundo vam publicar una informació del corresponsal a Roma segons la qual un fiscal de Torre Annunziata -una localitat propera a Nàpols- volia investigar l'aleshores arquebisbe de Barcelona, Ricard María Carles, per presumpte blanqueig de capitals. Crec recordar que fins i tot en demanava la detenció i extradició.
 
El director que teníem a la delegació de Barcelona -al que acaben de jubilar ara prematurament com a cap de premsa del FC Barcelona- va voler titular en portada, més o menys, que Itàlia demanava l'extradició de l'arquebisbe. Òbviament no era veritat perquè el que ho demanava era un fiscal. Abans ho havien d'aprovar els tribunals de justícia i, per descomptat, el Govern. Tothom que hagi fet informació judicial -que era el seu cas- sap que aquestes coses han de passar pel Consell de Ministres.
 
Però un titular era un titular. I el subdirector va fer un discurs defensant fil per randa, no cal dir-ho, el que deia el director i en contra del meu criteri. Al cap de mitja hora va trucar per dir que potser sí que jo tenia raó i que tituléssim diferent. El mateix subdirector que havia defensat una cosa va defensar aleshores exactament la contrària. El portaveu del PSOE al Congrés, Antonio Hernando, em recorda ara aquell subdirector. El director seria Pedro Sánchez. O potser fins i tot Zapatero perquè no n'encertava una. El declivi del PSOE va començar amb ell.
 
Al cap d'un temps em van defenestar. Ara d'això se'n diu 'bullying', però llavors simplement t'enviaven a galeres. Em van degradar. rimer vaig estar quasi un any fent la cartellera de cinemes i la columna de farmàcies. Una feina que aleshores, als diaris, estava reservada als becaris acabats d'arribar. Això sí devia ser el becari més ben pagat de tota la premsa perquè el sou no me'l podien tocar. Els migdies aprofitava per anar a la biblioteca del Parc de Joan Miró i llegir les obres de D.H. Lawrence.
 
Més tard, com que veien que no tirava la tovallola, em van traslladar a la secció de tancament. De vuit del vespre a tres de la matinada. També en funcions de becari. El meu cap en aquest cas va ser Ernest Bascompte, un bon tio. Aquí ens va agafar la mort de Rafael Alberti -segur que se'n recordarà-, el traspàs del qual es va saber just uns minuts abans de plegar. No em vaig agafar ni un dia de baixa. Ni tan sols per depressió, que acostuma a ser una excusa habitual en aquests casos. Al contrari, vaig continuar fent la meva feina.
 
En fi, potser vaig estar a punt d'avorrir el periodisme, però vaig aprendre molt sobre la naturalesa humana. No passaré comptes amb el meu exdirector d'aleshores perquè ja ho vaig fer fa temps. Al contrari, li estic eternament agraït: sense ell no hagués fundat e-notícies. D'això -un projecte comú amb Eloi Martín- ja fa més de setze anys. Des de llavors ningú m'ha tocat un titular. Professionalment no puc demanar res més.

 

Web personal

Twitter

Facebook

Més articles

Elogis

1 Comentaris

#1 josep soler llebaria, el de Sanes, 28/10/2016 - 16:22

Bonica història