La Punteta · 13 de Juny de 2017. 09:23h.

XAVIER DEULONDER

L'1 d'octubre voteu sí

L’estat no és pas res més que l’aparell de què es dota la nació per administrar-se; per tant, per més que ens hagin intentat fer creure el contrari, l’existència d’un estat espanyol pressuposa la d’una nació espanyola que el legitima i li dóna sentit ja que si deixés d’haver-hi una nació espanyola, llavors, l’estat espanyol desapareixeria perquè s’hauria quedat sense raó de ser. En el món real, els estats plurinacionals o “anacionals” no existeixen pas perquè no tindrien sentit; un estat només pot funcionar amb normalitat si, a tot arreu del seu territori, la gent se sent identificada amb el discurs nacional que en legitima l’existència; al capdavall, la Unió Soviètica, Iugoslàvia, Txecoslovàquia, la República Democràtica Alemanya o l’Imperi Austrohongarès van dissoldre’s perquè va resultar impossible bastir un discurs nacional que els legitimés, de la mateixa manera que la continuïtat de Bèlgica depèn que flamencs i valons decideixin continuar considerant-se membres de la nació belga. En conseqüència, la primera raó per votar sí a la independència de Catalunya és la de posar fi a la fal·làcia, que ens hem cregut durant tot el segle xx, que era possible l’existència d’una nació catalana dins de l’estat espanyol. Igual com qualsevol altra nació del món, Catalunya només podrà exercir la plena sobirania si es constitueix en estat independent, perquè si no, com és lògic i natural, sempre haurà d’admetre la sobirania nacional espanyola, i, en tot cas, aspirar que Espanya accedeixi a concedir-li un determinat marge d’autogovern que sempre s’haurà de negociar amb Madrid. Mentre no sigui independent, Catalunya no podrà tenir mai seleccions esportives pròpies per la molt simple i senzilla raó que això no tindria sentit, mentre que l’endemà de la independència, l’existència de seleccions esportives catalanes internacionalment reconegudes serà una obvietat que no la discutirà ningú.

            En teoria, Espanya hauria pogut concebre’s de moltes maneres diferents, però, a la pràctica, des de fa segles, l’objectiu dels teòrics de l’espanyolisme sempre ha estat el de bastir un estat tan centralista i tan nacionalment uniforme com França. Com sabem, l’organització de les comunitats autònomes va ser una solució que, en un moment de crisi com ho era el de la fi del franquisme, es va adoptar com a única manera de donar resposta a les reivindicacions nacionals catalanes i basques; durant els quaranta anys següents, el propòsit dels governants espanyols sempre ha estat el de reafirmar el poder central de Madrid enfront dels de les comunitats autònomes, principalment Catalunya. En realitat, el centralisme espanyol és bastant més insidiós —i ximple— que el francès perquè París, tot i que s’hagi pogut beneficiar de la política de l’Estat, és ja de per sí una gran ciutat, mentre que Madrid no és pas res més que un poble on, al segle xvi, els reis van decidir establir-hi la seva cort; una manera, doncs, d’entendre Espanya és imaginar-nos que, avui dia, la capital de França fos Versalles, el poble on Lluís XIV va instal·lar-hi la seva cort, i que, encara que actualment França fos una república, el govern francès maldés per centralitzar-.ne la vida econòmica i social a Versalles. Evidentment, si tal com està configurada Espanya no ens agrada, sempre serà molt més senzill establir una Catalunya independent que no pas fer una Espanya diferent de la que ha existit durant els darrers segles.

            L’actual règim polític espanyol es basa en tota una sèrie d’acords polítics pels quals els franquistes quedaven impunes dels seus crims i, a més, imposaven les seves condicions en la configuració del nou estat, la primera de les quals fou la monarquia. Si algú s’ha passat aquestes quatre dècades esperant l’arribada del moment de fer una segona transició on es revisessin els pactes polítics dels temps de la fi del franquisme, resulta que l’ocasió ha arribat amb l’anunci del referèndum per al proper 1 d’octubre, en què la manera de trencar definitivament amb el franquisme i els seus hereus i continuadors és votar sí a favor d’una república catalana independent, recordant sempre que si el Valle de los Caídos continua dempeus és tant perquè els dirigents del PP són els fills, nebots, néts o gendres dels antics jerarques del franquisme com perquè els governs del PSOE, tant els de Felipe González com els de José Luis Rodríguez Zapatero, no van enderrocar-lo.

16 Comentaris

Publicitat
#15 Carlos Gomez, l´escupeta nasiunal, 15/06/2017 - 14:50

Jo ja me´estic plantejant anar.me´n a viure a la Republica Sovietica de Sant Narcis ara que el seu equip ha pujat a Primera Divisio.

Tinc una ganes boges de fer una revolucioneta a la catalana amb l´Arcadi Calzada i el Quim Nadal pero sense ofendre ningu eh ?

Jo com el Pujol : Catalunya primer

#14 Marta, Girona, 15/06/2017 - 12:11

L´1 d´octubre faré el que em doni la gana, però t´asseguro que fer-vos el joc amb aquesta aberració etnicista, ni ho somiïs.

#13 asd, Barcelona, 15/06/2017 - 10:58

El año pasado se votó en Tortosa mantener un monumento erigido para celebrar la victoria de Franco. El resultado fue mantenerlo.

#12 Francesccc, Castelldefels, 15/06/2017 - 09:36

un article escrit al segle XIX

#11 Lobisome, BCN, 15/06/2017 - 02:37

Espero con verdadero interés y aún mayor curiosidad su artículo del 2 de octubre, sr. Deulonder, hasta entonces reciba un afectuoso saludo.