Mentre a Grècia uns quants milers de vots decidien si el país estripava la baralla o intentava complir els compromisos per una vegada, vaig quedar amb uns amics que fa temps que no veia. Són amics d’aquells que van ser molt importants en una etapa de la vida però després han evolucionat per camins diferents, tot i mantenir l’estima mútua. Són informàtics, metges, enginyers, ben formats, però ara alguns són a l’atur. No són uns passotes, però paraules com Nova Democràcia, Pasok o prima de risc no els sonen més que la capital de l’Uzbekistan.

El tema que va monopolitzar la conversa fins l’hora de sopar el podríem titular “què faig amb els meus diners?”, i potser li podríem afegir un parell de signes d’exclamació per expressar la por latent. Algun havia tret ja els diners del banc, un altre estava mirant fons d’inversió en països europeus i un altre preguntava si era més segur tenir els estalvis en dòlars o en moneda xinesa... La veritat és que no vaig poder donar respostes gaire concretes. Això de fer d’assessor d’inversió personal et pot portar a comparar-te com l’aprenent de bruixot.

El que em sembla significatiu és que aquesta escena s’ha repetit diverses vegades durant les darreres setmanes: quedo amb algú i em pregunta on ha de ficar els diners per si sortim de l’euro o els bancs fan fallida. El punt següent és, invariablement, una diatriba contra els polítics –tots- i la seva incapacitat per ni tan sols reconèixer la veritat.

No tenim xifres oficials, però els bancs espanyols podrien estar perdent uns 10.000 milions de dipòsits per setmana, un ritme que, si bé encara no és catastròfic, sí és molt preocupant, perquè les injeccions de capital del Banc Central Europeu només serviran per cobrir la fugida de capitals. Això corrobora la percepció que, lenta però inexorablement, els ciutadans estan perdent la confiança en el Sistema, en majúscules. No es creuen els bancs, no es creuen els governs. Mentrestant, tots els corrents polítics aprofiten per fer córrer rumors que el govern de Mariano Rajoy podria estar a punt de caure. I a fe que caurà si l’interès del deute continua al 7%, perquè anem directes al rescat total.

Hi ha alguna solució? Quan els ciutadans ja no es creuen res, ja poca cosa es pot fer. Només esperar que els homes de negre en sàpiguen més que De Guindos, Montoro i companyia.

Adrià Alsina
www.twitter.com/adriaalsina