El passat dia 28 de juny, van reunir-se a Casp els presidents dels parlaments dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó —Aragó, el País Valencià, les Balears i Catalunya— per commemorar el sisè centenari del Compromís de Casp.

A la mort del rei Martí l’Humà (1396-1410), no hi havia pas un hereu clar i indiscutible a la corona.
La resolució d’aquesta crisi dinàstica el 1412, després de dos anys d’interregne, mitjançant un acord dels parlaments dels regnes d’Aragó, Catalunya i València va servir per afirmar a la Corona d’Aragó el model de monarquia pactista, en què el rei havia de compartir el poder amb les institucions dels regnes, vigent fins als decrets de nova planta de Felip V, que significaren el triomf de l’absolutisme monàrquic segons els models castellà i francès.

Pensem que, a les Corts de Cadis (1812), es va posar el pactisme catalano-aragonès com a model del que havia de ser un estat liberal.

En l’acte commemoratiu del Compromís, hi he trobat a faltar Hermeline Malherbe-Laurent, la qual, com a presidenta del Consell Regional del departament dels Pyrénées-Orientales, hi hauria estat la representant de la Catalunya Nord.

El 1412, ningú no discutia que Perpinyà era una ciutat tan catalana com Tarragona, Reus o Tortosa, però, és clar, el 1659, el Tractat dels Pirineus va cedir a França la major part dels Comtats de Rosselló i Cerdanya i, el 2012, pel seu tarannà espanyolista, als governants d’Aragó, València i les Balears ni tan sols se’ls deuria acudir enviar una invitació a Malherbe-Laurent.

Lògicament, al Parlament de Catalunya que, el 1412, va designar els seus tres compromissaris per acudir a Casp també hi havia representants de Rosselló i Cerdanya, però, sis-cents anys després, en les commemoracions només hi havien de participar els territoris inclosos dins d’Espanya.

La història hauria pogut evolucionar de tal manera que la Corona d’Aragó s’hagués mantingut independent de Castella i, per tant, avui dia, fos un dels estats membres de la Unió Europea.

Així doncs, els qui s’haurien reunit a Casp el 2012 serien els representants no pas de quatre comunitats autònomes espanyoles, sinó de quatre territoris constituents d’un estat federal, una situació molt semblant, doncs, a la que portaria la realització del projecte dels Països Catalans.

Per començar, en aquesta reunió, ningú no hauria hagut de defensar una obvietat com ho és que el domini lingüístic del català inclou també les Balears, una gran part del País Valencià i un petit territori aragonès denominat Franja de Ponent.

No cal dir que, en aquesta situació, el català seria una llengua plenament normalitzada a tot arreu del seu territori, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, on tindria la mateixa vigència que el danès a Dinamarca o l’anglès als EUA.

D’altra banda, els representants dels quatre territoris —i també el del govern federal— haurien aprofitat l’avinentesa del sisè centenari per discutir sobre la situació de la Corona d’Aragó dins de la crisi europea, és a dir, per parlar de les mesures i reformes que caldria adoptar per no acabar havent de ser rescatats igual com Grècia, Portugal, Castella i Irlanda.

Evidentment, sense l’espoli fiscal espanyol, Barcelona, València i Palma serien, dins de la Mediterrània occidental, uns centres d’activitat econòmica tan potents com Milà o Marsella.

Per tot això, espero que es comprengui el mal d’ulls que em va provocar la presència als actes commemoratius de Casp de la bandera espanyola, el símbol de l’estat que oprimeix els territoris de l’antiga Corona d’Aragó, constituït com a hereu de la monarquia absoluta que bastí Felip V d’Espanya mitjançant l’abolició dels furs dels regnes catalano-aragonesos.