Com que l'altra dia em va donar lliçons -i també la Gemma Galdón, per cert-, avui voldria parlar de la deontologia professional de Rafael Ribó. Potser hagués pogut replicar en la mateixa roda de premsa, però com que l'ambient ja estava prou caldejat vaig preferir esperar-me a fer-ho per escrit just un parell de dies abans de la seva compareixença, aquest dijous, al Parlament.

Val a dir, d'entrada, que el tripartit es va atrevir a fer amb una institució com la del Síndic de Greuges una cosa que no va gosar fer mai Jordi Pujol en 23 anys: posar-hi un dels seus. Pujol, en efecte, va tenir dos síndics, però cap no era dels seus: Frederic Rahola (1884-1992) era proper a Esquerra i Anton Cañellas (1993-2004) va ser l'home que, al final dels setanta, va estar a punt d'enfonsar Unió.

En canvi, Ribó va arribar al càrrec després d'una intensa carrera política amb més de 20 anys de diputat al Parlament (1980-2001). Havia estat secretari general del PSUC el 1986, diputat al Congrés durant un breu període (1993-1995) i president d'Iniciativa per Catalunya (1987-2000). Era el torn de deixar pas a Joan Saura.

De fet, el tripartit no només el va tornar a escollir per un segon mandat a les acaballes de l'anterior legislatura sinó que fins i tot li va ampliar el termini a nou anys. En un país on prejubilen als 54, Ribó (Barcelona, 1945) tindrà feina fins als 74. Excel·lentment pagada, per cert, cobra més que un conseller: 124.000 euros anuals.

Com va aconseguir aquesta jubilació daurada? Molt senzill: uns mesos després de l'aprovació de la nova llei va fitxar el llavors diputat del PP Francesc Vendrell. El mateix que sospitosament havia convençut al seu partit per votar a favor d'allargar el seu mandat.

Quan defensava al grup parlamentari aquesta ampliació de cinc a nou anys, ningú no entenia res. Molts ho van entendre després del seu fitxatge. Ribó, que ja tenia 64 anys, tindrà feina fins el 2019. És clar que les lleis es poden canviar.

La veritat és que el cas de Francesc Vendrell mereixeria un article a part. Havia estat l'home fort de Josep Piqué al PP -més aviat el puny de ferro- com a portaveu del grup parlamentari i quan l'exministre va dimitir de tots els seus càrrecs el juliol del 2007 va quedar en una situació políticament precària.

Encara recordo una roda de premsa en què va assegurar que dimitiria després de l'estiu, però el temps anava passant i es va aferrar a l'escó. A la seva edat no només era difícil trobar feina sinó sobretot una feina tan ben remunerada com la de diputat.

Això sí: va dimitir de portaveu -o el van fer dimitir- i el llavors president del PPC, Daniel Sirera, tampoc no el va forçar a dimitir del seu escó, en un exemple de generositat en política no habitual amb el rival.

En els temps convulsos previs al congrés del  PPC del juliol del 2008 -amb tres candidats a la grenya-, va fer la viu viu primer amb Montserrat Nebrera, però després es va apropar a Camacho, a qui coneixia des dels seus temps a Madrid de lampista a la Moncloa. En fi, tot plegat deu fer tanta vergonya que el dia que vaig voler preguntar-li-ho al Parlament va fugir escales avall.

M'estalvio altres episodis llunyans com el dia que em va arribar un anònim -encara el dec tenir per casa- en el qual m'assegurava que Vendrell no era llicenciat en filologia. Com era un anònim i llavors encara me'n refiava de la gent l'hi vaig preguntar als passadissos del Parlament. Me'l va desmentir, és clar. Unes setmanes després ho vaig veure publicat a El Triangle sense que mai no hagi llegit cap desmentiment posterior a la notícia.

Però, tornant a la deontologia professional de Rafael Ribó -al capdavall el va fitxar ell- hi ha altres episodis memorables com quan li vaig preguntar si trobava "normal" gastar 5,6 milions d'euros en les obres de rehabilitació de la nova seu. Em va respondre que ho trobava "normalíssim".

Al Síndic, per cert, hi treballen 90 persones. Amb la crisi, han retallat sis places laborals, però cap dels acomiadats s'ha quedat sense feina perquè han tornat a la seva antiga Administració, segons va explicar el propi Ribó.

I com que parla tant de transparència, potser que lliuri un dia els comptes de la institució que dirigeix -incloses les factures dels viatges, ja que va assegurar que anava a hotels de "tres estrelles"- perquè durant la seva visita anual al Parlament dóna sempre a la premsa l'informe de gestió, però mai la liquidació pressupostària.

Un dia que l'hi vaig demanar en roda de premsa em va dir que era públic. "Llavors per què no ens el dóna ara?", vaig replicar. Es va empipar: "Estem en una roda de premsa per presentar l'informe de gestió, no de la liquidació pressupostària".

En fi, espero haver donat idees a algun diputat de la cambra abans de la compareixença de Rafael Ribó el proper dijous al Parlament ara que fins i tot el defensa, en nom de Catalunya, el portaveu del Govern. Ja li pot donar les gràcies el Síndic: de les primeres coses que va fer amb el nou govern de CiU va ser criticar les retallades. Com si un govern fes retallades per plaer.

Però de fet, el problema no són els seus viatges. El problema és si ha promocionat la seva parella sentimental. Si això ho arriba a fer Carlos Dívar -i que consti que n'he demanat la dimissió- estaríem demanant tots la seva dimissió. Però a Dívar el va posar el PP i a Ribó el va posar el tripartit. L'esquerra encara es creu moralment superior a la dreta.