Si els comparem amb el balanç de José Luis Rodríguez Zapatero, els resultats de la política de Nicolas Sarkozy poden semblar meritoris. Ara bé, segons tota probabilitat, el futur president de la república francesa serà François Hollande. Fa temps que el corrent ja no passa entre els francesos i el president. Uns quants factors expliquen aquest desamor.

Més enllà de l'inevitable desgast del poder, els primers mesos de la presidència de Nicolas Sarkozy van deixar una imatge catastròfica en l'opinió. La nit de la seua elecció, no se li va acudir res de millor que celebrar-la al Fouquet's, un dels llocs més cars de la capital. Després, va passar les vacances al bord d'un iot d'un amic multimilionari. Des de llavors, el consideren com le président des riches (el president dels rics).

Aquesta mala gestió de la seua imatge, a més de mesures fiscals favorables als rics, va accentuar el malentès entre el poble i el cap d'estat. Contràriament a Jacques Chirac -possiblement el pitjor cap d'estat francès d'ençà de les croades- Sarkozy sempre ha palesat idees de dretes sense complexos. Chirac, antic signatari de la crida d'Estocolm, en el fons sempre va ser un home d'esquerre i François Mitterrand un home de dreta. Sarkozy encarna la dreta desacomplexada a la manera d'Aznar -un dels seus models- i sempre ha manifestat una simpatia forta pels Estats Units, oposada a la tradició gaul·lista i a l'amistat secular franco-russa.

Per acabar-ho d'adobar, Sarkozy ha rebaixat la funció presidencial fent-la més humana i més accessible. No ha protegir la seua vida privada. A molta gent li desplau que qualsevol internauta amb un clic pugui descobrir totes les anfractuositats més íntimes de la primera dama de França.

Des de l'execució del malaguanyat Lluís XVI, els caps d'estat francesos sempre han mirat de recuperar un poc de majestat. Solen presentar el president com un monarca republicà. Barrallant-se amb les persones que l'insulten, Sarkozy ha desacralitzat la funció presidencial. Un anònim es va negar a tocar-li la mà dient -li 'M'embrutes la mà' i el president, en lloc de callar com els seus predecessors, li respongué Casse-toi pauvre con! (fot el camp idiota!)

A França la premsa escrita i sobretot la ràdio constitueixen el darrer baluard del marxisme amb la CGT. Amb una violència rara, al·lusions gens afalagadores a la seua talla, el president és el dimoni, un petit Hitler... Amb la crisi que ha ridiculitzat les promeses electorals, sembla inevitable que Sarkozy perdi l'elecció presidencial. Ara, no s'ha d'oblidar que és un animal polític, amb una energia extraordinària durant les campanyes electorals. Com els anglesos al rugbi, Sarkozy no renuncia mai. A títol més anècdotic, quasi totes les meues prediccions vénen desmentides finalment...Ja veurem aquest cop.