Durant els darrers anys, han aconseguit força acceptació les teories proposades per Jordi Bilbeny que no sols Colom era català sinó que, a més, la Descoberta d’Amèrica fou una empresa tan catalana com la conquesta d’Atenes i Neopàtria pels almogàvers.

Evidentment, afirmen Bilbeny i els seus seguidors, si els manuals d’història no recullen aquesta versió és perquè els seus autors no han sabut adonar-se de la manipulació de les fonts i testimonis dels fets, perpetrada per una censura espanyola d’eficàcia orwelliana.

I d’ací, s’arriba a la conclusió que, tal com Bilbeny es permet d’afirmar-ho, si un historiador no accepta les seves teories això només pot ser perquè o bé és un pobre babau inepte o bé s’ha venut als sempre foscos i gens confessables interessos d’Espanya.

A més, com que apropiant-se de la gesta del Descobriment d’Amèrica sembla ser que encara no n’hi ha hagut prou, Bilbeny i els seus col·laboradors, aplegats en un autodenominat Institut Nova Història (INH), s’han posat a descobrir que una gran part de les obres de la literatura castellana del seu segle d’or, en realitat, van ser escrites en català per autors catalans i, així, resulta que no és pas veritat que, entre els segles XVI i XVIII, la literatura catalana patís un període de decadència.

Fruit d’aquestes elucubracions són el Llàtzer de Tormos —versió de l’INH del Lazarillo de Tormes— l’atribució de El Quijote a un suposat escriptor català anomenat Miquel Sirvent, etc., perquè, com es pot veure visitant la seva pàgina web, així com Hollywood és la fàbrica dels somnis, l’INH és la fàbrica dels deliris.

Per això, deu ser una pura i simple qüestió de temps que algun dels seus cranis privilegiats demostri, d’una manera clara i contundent, que la teoria de la relativitat va ser formulada per un científic català anomenat Albert Estany, exiliat després de la Guerra Civil per les seves actituds antifranquistes, mentre que Albert Einstein no és pas res més que una enganyifa creada per l’omnipotent censura espanyola, capaç d’enredar a tot el món sencer excepte a Jordi Bilbeny.

Doncs bé, imitant un cert personatge del programa humorístic Polònia, jo afirmo, així de ras i curt, que “les teories de Jordi Bilbeny i els seus seguidors són un recital de disbarats. Perdoneu, però algú ho havia de dir”.

L’arrel d’aquest mal, que jo intento combatre en la mesura de les meves possibilitats, no es troba pas en l’existència de l’INH, perquè de gent que diu ximpleries sempre n’hi ha hagut i n’hi haurà, sinó en aquells intel·lectuals que, amb força irresponsabilitat, han donat suport a Bilbeny.

El sociòleg Salvador Cardús, degà de la Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia de la UAB (2009-2011), és autor del pròleg del llibre de Jordi Bilbeny Brevíssima relació de la destrucció de la història; que potser no coneix cap historiador que hagi pogut assessorar-lo abans d’haver fet una atzagaiada com aquesta?

Lògicament, entre els professors d’història de la UAB —o entre els de qualsevol altra universitat digna d’aquest nom— no n’hi deu d’haver cap que atorgui cap mena de credibilitat a les pocasoltades de Bilbeny.

Que en anuncis d’actes de l’INH hi surti el nom de Salvador Cardús és, doncs, una cosa lamentable, un senyal inequívoc que en aquest país hi ha coses que no van ni amb rodes.

D’altres llibres de Jordi Bilbeny porten pròlegs d’Isabel Clara Simó o de Patricia Gabancho, les quals, per tant, han decidit avalar una determinada teoria sobre història així tirant pel dret, i sense encomanar-se ni a Déu ni al diable; bé, igual també es veuen amb cor de dir-hi la seva en qüestions de física quàntica o d’instrumentació electrònica.

Bilbeny mateix és el primer a admetre que els historiadors professionals rebutgen totalment les seves teories; ara bé, segons sembla, als tres intel·lectuals —i, en gran mesura, creadors d’opinió— que ací acabo d’esmentar, els deu semblar inconcebible la possibilitat que aquest rebuig es basi en la pura i simple aplicació del mètode científic, és a dir, d’allò que fa de la història una ciència i no pas una xerrameca sense sentit com ho és, per exemple, l’astrologia o la quiromància.
Ells deuen saber per què.

Si revistes serioses com ara l’Avenç o Sapiens no publiquen mai articles ni de Jordi Bilbeny ni dels seus col·laboradors, segur que això no vol dir res?

O, a la inversa, que en els simposis que organitza la gent de l’INH no hi hagi mai cap professor d’història de la Universitat.

Al Canal 33, que es presenta com el canal cultural de la televisió catalana, s’hi han emès reportatges sobre les teories de Bilbeny atorgant-los una aura de respectabilitat i de seriositat que, de cap manera mereixen; naturalment, a mi no em representaria cap problema que Bilbeny sortís a explicar les seves teories al Sálvame o a la Noria perquè el lloc de la història deixalla és, lògicament, la teledeixalla.

Algú pot observar-me que jo reconec molta autoritat als professors d’història de les universitats. En primer lloc, si han arribat on han arribat és perquè, tal com ho acrediten les seves titulacions, s’han passat força anys estudiant; a més, a ningú no l’obliguen a ser historiador, per tant, qui s’hi dedica deu ser per vocació ja que si algú desitja trobar una manera fàcil de guanyar diners, segur que es busca la vida per un altre cantó.

I, sobretot, les teories i actituds de Bilbeny portarien, com molt bé hauria de saber-ho veure algú vinculat al món universitari com ho és Salvador Cardús, a acomiadar immediatament tots els professors d’història de la universitat, que, com sabem, o són uns ineptes o són uns venuts, i oferir els seus llocs a les eminències de l’INH.