Les notícies i els rumors que ens arriben des de Madrid semblen indicar, d’una manera nítida i clara, que ens estem acostant a la fi d’una època: la de l’Espanya de les autonomies.

Durant la Transició, els demòcrates espanyols van admetre que calia fer concessions a les reivindicacions nacionals basques i catalanes.

Tenien la mala consciència que calia reparar els torts comesos per Franco i, a més, en aquells temps, mostrar-se favorable als particularismes regionals era una manera de desmarcar-se de l’anterior règim.

D’ací que d’autonomia, se’n concedís no sols allà on se’n demanava sinó a tot arreu d’Espanya.

Ara fa gairebé quaranta anys, doncs, a qui defensés la unitat d’Espanya amb uns termes i un discurs semblant als que avui dia fa servir Rosa Díez, se’l desqualificava com a nostàlgic del franquisme, igual com, en l’Alemanya de després de la II Guerra Mundial, tot aquell que sostingués postures nacionalistes o revengistes esdevenia, automàticament, sospitós de ser un neo-nazi.

L’unitarisme nacional a ultrança que havia practicat Franco no era gaire diferent del que s’usava a la França jacobina i republicana, però el fet d’haver-lo aplicat un règim dictatorial i feixista el deslegitimava.

Per tot això, durant les darreres tres dècades, ni que fos de mala gana, Espanya ha consentit el desenvolupament nacional de Catalunya.

Per posar un exemple entre molts, als espanyols, la recuperació de l’ús públic del català no els agradava gens i no s’estaven pas de dir-ho, però tampoc no feien res per bloquejar-lo.

A Catalunya, també molestava el recel espanyol envers l’avenç en l’autogovern, però, aleshores, la doctrina de Jordi Pujol era que, certament, les protestes eren justes, ara bé, al final tot s’aconseguiria negociant amb Madrid, motiu pel qual s’havien de mantenir les formes.

Es comprèn, doncs, que els independentistes fossin vistos com una nosa i que, sovint, es considerés necessari desautoritzar les seves cridòries eixelebrades.

Aquest precari equilibri entre forces contràries va començar a trencar-se amb l’arribada a la Moncloa de José María Aznar.

No es tractava pas de les diferències ideològiques que pogués haver-hi entre el PSOE i el PP, sinó que, per primera vegada, accedia al poder algú que no havia participat en la Transició.

Si, entre 1996 i el 2004, el president del govern espanyol hagués estat Manuel Fraga Iribarne les coses haurien anat diferent perquè, malgrat el seu passat com a ministre de Franco, Fraga era un home de la Transició, igual com Felipe González i Jordi Pujol.

Així doncs, si, com diuen alguns, ara s’ha d’esdevenir un xoc de trens, és perquè, d’una banda, el fracàs del procés de reforma estatutària ha dut a Catalunya a un notable increment del sentiment independentista, que va quedar clar en la manifestació del 10 de juliol del 2010.

I, de l’altra, a Espanya hi ha una forta sensació de cansament de les autonomies; per això, són molts els espanyols disposats a aprofitar l’actual crisi financera com a pretext per tornar al vell centralisme, que té el seu origen no pas en Franco sinó en l’absolutisme borbònic i el liberalisme espanyol del segle xix.

El rebuig visceral al catalanisme en nom de la defensa de la unitat d’Espanya ja l’havia practicat ara fa uns cent anys el polític republicà Alejandro Lerroux (1864-1949), qui, convé recordar-ho, si aconseguí ser una de les figures importants de la vida política espanyola va ser pel gran nombre de seguidors que trobà a Barcelona, on va començar la seva carrera política.

Fou un lerrouxista, Emiliano Iglesias, qui, el 14 d’abril de 1931, va proclamar-se governador civil de Barcelona per així intentar neutralitzar la iniciativa “separatista” de Francesc Macià, amb la qual cosa, la instauració de la República a Espanya no hauria anat acompanyada de la concessió de l’autonomia a Catalunya.

I després, durant la II República, la lluita contra l’autonomia de Catalunya fou un sentiment transversal, de cap manera exclusiu dels sectors d’extrema dreta contraris a la República.

Evidentment, jo no sé pas com serà la Catalunya del 2020; tanmateix, si d’una cosa crec que puc estar segur és que o bé serà un país independent dins d’Europa o bé una província espanyola amb una autonomia reduïda a la mínima expressió.

Sigui com sigui, doncs, a Catalunya, l’època del desenvolupament autonòmic va començar el 1977 i va acabar-se entre el 2012 i el 2013.