“El futbol és el més important d’allò que menys importa” deia encertadament Jorge Valdano. Però en aquest país, i el del costat que en aquesta pantomima si van junts, el que menys importa és allò que hauria d’importar quan comença la banalitat d’una lliga de futbol que presumeix de ser la més important del món gràcies a la propera bombolla nacional (els holandesos del PSV ja ens van tocar el crostó).

L’opi del poble, avui, comença la seva lliga. Una competició que farà oblidar la prima de risc, el rescat, els aturats o els desnonaments (les notícies de merda taparan la merda de notícies com diu Risto Mejide). Rajoy sembla esperar a que la pilota comenci a rodar per sol·licitar els diners a Europa (riurà com amb la selecció espanyola?) i Mas al nou projecte Vilanova per sol·licitar un crèdit a qui ens roba cada any (Espanya). Mentre, nosaltres embogirem amb les jugades de Messi, Iniesta i Xavi o dubtarem del nou entrenador evocant a Guardiola en qualsevol tertúlia. Entre tiqui i taca no ens adonarem i... intervinguts per uns i altres. I és que, adormits davant un televisor, on pagarem més que mai per veure el Barça (cap partit en obert), ens la fotran ben endins.

Estimar el club blaugrana, o qualsevol altre, no és sinònim d’estúpid ni et disposa a posar l’altra galta quan ja t’han bufetejat la primera. Aquesta lliga em fa molta mandra i m’avergonyeix enormement en veure-la viure en el país de les meravelles de l’Alícia (però no la Camacho, que no té res d’idíl·lica). En ella hi reconec les grans misèries típiques que ens han convertit en víctimes dels tòpics en àmbits més generalistes. I sí, em fa molta mandra tornar a començar.

Mentre a tots i cadascú de nosaltres ens retallen drets i ens encareixen viure (prioritats indiscutibles) al futbol espanyol se li permet encara un deute global amb l’Agència Tributària espanyola estimat en 1000 milions d’euros. Com ens tracta a nosaltres aquesta agència si li deixem de pagar 50 euros? Tanmateix els clubs són deficitaris, i a diferència de qualsevol empresa que retalla sous i inversions, continuen pagant ingents quantitats de diners a les seves estrelles o gastant bulímiques milionades en fitxar (deute estimat 2011 més de 4000 milions). La conversió en societats anònimes esportives va ser una estafa pagada per tots.

A la vegada segueix disposant d’estructures organitzatives tercermundistes i gens imparcials com el Comitè de Competició i el d’apel·lació amb la connivència d’una Real Federación Española de Fútbol comandada per l’etern Villar, que amnistia un senyor que li fot el dit a l’ull amb traïdoria a un similar, o d’una LFP amb el totpoderós Tebas.

I ni tan sols en el tema de les plataformes de televisió ens en sortim. Vergonyós l’espectacle generat amb l’amenaça de vaga paralitzant l’inici de la competició pels drets, és a dir els diners (un altre clàssic últimament) i solucionat en una reunió d’última hora ( típic en el nostre caràcter). Unes televisions que no respecten en absolut als afeccionats posant horaris brutals en molts dels partits. Ara fins i tot els dilluns a les onze de la nit (creant escola amb els més petits i els qui treballen).

I com a seguidor blaugrana ja em cansa ser conscient de la tornada del prepotent, disfressat de víctima, Mourinho. En temps pretèrits va assolir esgotar-me davant els clàssics amb la seva conducta i una oratòria fal·laç. Què si els àrbitres o el calendari; que si el teatre o la influència institucional blaugrana; què si per què o per què no... Aquest paio fa molta mandra, ràbia i vergonya ( i no confio en un canvi).

El món del futbol espanyol és molt representatiu d’aquest estat en fallida. Però sabeu què: no ho canviarem. Per tant: força Barça! i ja petarà tot plegat. El futbol també. Em queda l’esperança de treure la blaugrana i l’estelada (aquesta serà primer el dia 11 de setembre) al balcó a final de temporada.