La Punteta · 26 de Juliol de 2015. 11:59h.

XAVIER RIUS

Director d'e-notícies

La llista dels egos

Ignasi Planas, assegut a primera fila a la presentació de la llista del sí

L’altre dia deia que Raül Romeva, com a cap de llista, ens donarà tardes de glòria, però no han hagut de passar ni dos dies perquè l’encertés. Diumenge passat, a La Vanguardia, afirmava que “aventures unilaterals són impossibles”. Mentre que l’endemà, a l’acte de presentació de la llista conjunta, es feia el valent: “si l’Estat espanyol bloqueja l’autogovern procedirem igualment a la proclamació d’independència”. Oriol Junqueras, que és qui l’ha posat, devia picar-li el crustó.

Amb Romeva passarà el que passa amb els independents: no estan acostumats a la vida de partit. Els independents, quan surten escollits, es descontrolen. Se’ls hi puja l’èxit al cap. Bé, amb Romeva, ha passat abans. I tant la vicepresidenta Neus Munté com Marta Rovira li han hagut ja de parar-li els peus. El festival només ha fet que començar.

De fet és el que els hi va passar als d'Iniciativa: que al Parlament europeu anava per lliure. Era més amic de Tremosa i Junqueras que dels seus. Per això no és que plegués perquè s’havia tornat sobiranista, és que va plegar perquè no repetiria d'eurodiputat. També li va prometre a Joan Herrera que no aniria a cap altra llista.

Però l’exemple clàssic d’això que deia dels independents és el de Baltasar Garzón, que va fitxar com a número dos del PSOE a les eleccions del 1993 -fins i tot va desplaçar Javier Solana- amb l’esperança que el fessin Ministre de l’Interior. Al final li van donar un caramelet: el Plan Nacional contra les Drogues. Al cap de tres mesos va marxar amb un cop de porta i va aprofitar per reobrir, en tornar a l’Audiència Nacional, el cas dels GAL. Amb els resultats ja coneguts per al PSOE.

José Bono, que va propiciar l’operació, explica al primer volum dels seus diaris -aprofitin: ara ha sortit el segon-, que els independents “no están acostumbrados a la vida partidaria y desconocen el valor de una mínima disciplina entendida no al modo castende sino como una responsabilidad compartida” (1). Els partits, en efecte, no han de ser com els exèrcits però entre un exèrcit i un foc de camp segurament trobaríem un punt intermedi. Mirin Podemos. Ja li hagués agradat a Alfonso Guerra tenir un partit tan disciplinat.

Tenim un exemple més proper, a casa nostra, amb Montserrat Nebrera. Nebrera era la quota mediàtica del PPC a les tertúlies de la Corpo -com Gemma Calvet, però aquesta no se sabia si era d’Iniciativa o d’Esquerra fins que es va passar als republicans- abans de convertir-se en el fitxatge estrella de Josep Piqué per a les eleccions al Parlament del 2004.

Va passar el mateix: aspirava, com a mínim, a ser portaveu del grup parlamentari i li van donar la presidència de la comissió de Justícia perquè s’entretingués. Allà va començar el rebot. Li va faltar poc per començar a conspirar, fins i tot contra el propi Josep Piqué. De seguida va muntar un sopar multitudinari al Majestic amb el suport de l’Opus. Jo hi era: va fer una entrada triomfal en pla estrella de Hollywood.

Després va disputar a Alicia Sánchez-Camacho el lideratge del partit al congrés del 2008. M’ho vaig passar pipa: els delegats del PP escridassant Javier Arenas. L’exministre de Treball no se’n sabia avenir. Devia pensar que s’havia colat, per error, en una assemblea de la CUP.

Montserrat Nebrera va perdre pels pèls -amb un 44% dels vots-, però va sortir a collibè com els toreros. Tant se val, li va faltar paciència i cintura. Com a Josep Maria Vila d’Abadal a Unió. Almenys va tenir la dignitat de plegar de diputada quan se’n va cansar. Marina Geli ha resistit fins al final (de bon rotllo, Marina).

A les eleccions del 2010 es va presentar amb el seu propi partit: Alternativa de Govern. Va aconseguir 2.208. Sí han llegit bé: el 0,07 dels vots. Encara recordo l’inici de la campanya: va ser a l’estàtua del timbaler del Bruc, a la localitat del mateix nom, sota un sol de justícia. Si ho arribo a saber no em moc de Barcelona. I un altre dia també ens va convocar en un terrat del Poblenou. A la seu d'una productora on, segons els rumors, hi gravaven pel·lis porno. Em sap greu pel seu home, que és bon tio.

Més tard va festejar amb Anglada, va acabar d’alcaldable de CiU per Sant Just Desvern -no deu haver-hi, doncs, tanta diferència entre Plataforma i Convergència-, va tirar la tovallola per por a perdre i ha acabat a les tertúlies del Cuní. Això sí, donant lliçons.

Tant per tant que hi posin també l’alcaldable de Reagrupament per Barcelona, Ignasi Planas. El dia de la presentació de la llista del sí el vaig veure assegut a primera fila -Xavier Trias el van fer seure a la quarta, per dissimular- i vaig pensar: què ha fet aquest senyor per seure a primera fila?. Treure 2.628, un 0,38% dels vots a les darreres eleccions municipals. I això que la candidatura, Millor Barcelona, era la unió de Regrupament + Solidaritat.

Potser que el posin també a la tetúlia del Cuní on trobarà altres perles com -a més de l’esmentada Montserrat Nebrera-, l’expresident de Caixa Girona, Arcadi Calzada. Aquest és aquell que venia quadres. També va voler substituir Fèlix Millet després del cas Palau. De pas, rejovenirà l’edat mitjana dels tertulians, que falta que fa. No malpensin: no m'estic oferint ni boig.

L’únic independent que conec que se’n va anar sense fer soroll és Manuel Pizarro. L’home en qüestió  va saltar a la fama per oposar-se a la fusió d’Endesa i Gas Natural amb un exemplar de la Constitució a la mà. Se’n recorden?. Jo no ho hagués fet mai, però val a dir que va aconseguir aturar l’operació. Tampoc vaig entendre llavors una oposició tan aferrissada -més enllà de l'anticatalanisme de sempre- perquè Endesa va acabar sent italiana antes que catalana.

Però a Pizarro li va servir per iniciar una carrera política al PP -en aquest cas va ser fitxatge estrella de Mariano Rajoy el 2008- truncada per la segona victòria de Zapatero. Amb el Partit Popular a l’oposició, tampoc van saber treure-li el suc i se’n va anar, discretament, al sector privat. Amb tota segurat hi devia guanyar més calés que fent de diputat ras i curt. Durant la campanya va perdre per punts un debat televisiu contra Pedro Solbes, però la història li ha donat la raó: allò no era una “desacceleració” sinó una crisi com una catedral.

Encara recordo que el 2007 van cometre l’error de fer-lo comparèixer al Parlament per la gran apagada de Barcelona d’aquell estiu. Vaig veure com passava per sobre de diputats amb tanta experiència com el republicà Joan Ridao -ara al Consell de Garanties Estatutàries- o el socialista Jordi Terrades. No va ser una compareixença parlamentària, va ser un combat d’esgrima. Però el senyor Pizarro era El Zorro i la resta els dolents de la pel·lícula. Si mai me’l trobo en un trajecte de l’Ave o un pont aeri li recordaré aquella tarda memorable.

En fi, és el problema dels independents. De fet, això d’independents és un eufemisme. És com Oriol Junqueras, que també era independent i en un any i mig va passar d’eurodiputat independent a Brussel·les a líder d’Esquerra. De fet, va començar a militar la primavera del 2011 i el setembre ja n'era president (2). Mai havia vist una carrera política tan fulgurant. Espero que no acabi igual.

Però llavors la pregunta és: què farem amb un Parlament farcit d’independents si la llista del sí no guanya folgadament el proper 27-S? Raül Romeva ja ha dit que si no guanyen, plega. Cosa que demostra no només poca confiança en la victòria, sinó unes conviccions polítiques molt febles.

Llavors qui governarà aquest país? qui farà les lleis si, al Parlament de Catalunya, en comptes de polítics hi ha un líder veïnal, un cantautor, un activista?. Jo no m'acabo d'imaginar Eduardo Reyes en una ponència parlamentària, per exemple, però mai se sap.

Quan parlen de la societat civil, sempre penso en Carme Forcadell, que ara va de tres. A les eleccions municipals del 2007 l’assembla d’ERC de Sabadell no la va votar ni d’alcaldable. Va perdre les primàries contra Magí Rovira, que ja havia estat alcalde de Sant Llorenç Savall en dues ocasions (1991-1999 i 2003-2005).

L’escenari, malgrat tanta eufòria, és per posar-se a tremolar. Un periodista amb el nas d'Arturo San Agustín deia aquest dissabte a La Vanguardia: "de vegades temo que el futur sigui molt pitjor del que alguns temem" (3). N'hi ha que fa temps que ho diem. Espero que no l'encerti.


(1) “Les voy a contar. Diarios”. Planeta. Barcelona, 2013. Pàg. 298

(2) "Revoltats". Ara Llibres. Barcelona, 2015. Pàg 120

(3) La Vanguardia (suplement "Qui"): "Política i tomàquets", pàg 11, 25 de juliol del 2015

Twitter

Web personal

Més articles

Elogis

Insults

32 Comentaris

Publicitat
#23 quedicenen, BCN, 29/07/2015 - 11:25

Saludos! Llevo años escribiendo en vuestto medio y mandando noticias. También en mi blog os he citado. Pero esta vez no he visto nada igual , Enric Vila de Singulardigital http://www.elsingular.cat/cat/notices/2015/07/hitler_i_els_espanyols_111151.php ha escrito algo que da miedo,

#22 Oriol2, BCN, 29/07/2015 - 10:15

És possible que guanyi els "Junts pel Sí", i que fins i tot arribin a fer la DUI. Però si no es posen d'acord per fer-la, comencen a barallar-se entre ells, etc. (que és el més probable), estic gairebé segur que cap a Cap d'Any es repetiran les eleccions.

#21 Elisenda, Barcelona, 28/07/2015 - 13:14

No, "la llista dels eguitos"... ah no, calla, que per una vegada podria ser que no estés parlant d'ell mateix.

#21.1 Xavier Rius, Martorell, 28/07/2015 - 18:51

Senyora, amb la mala imatge que té de mi agraeixo molt que s'empassi els meus articles

#21.2 pepe, andorra, 28/07/2015 - 20:36

elisenda, reina, pareces un abogado cutre intentando desacreditar ad hominem a un testigo pq no puedes hacerlo con los argumentos. Si es q no hay nada nuevo bajo el sol, q decia un tal horacio, creo.

#21.3 Elisenda, Barcelona, 29/07/2015 - 00:08

Senyor, li agraeixo molt que només hagi trigat 5 hores i mitja a no entendre'm, i això que el meu escrit és la meitat de la meitat de la meitat de llarg que els seus. Jo dic que, "per una vegada, PODRIA SER que no estés parlant d'ell mateix"... a vostè no cal llegir-lo, sempre repeteix el mateix.

#21.5 Kropotkin, Vic, 29/07/2015 - 13:25

Elisenda, no sus metais con el Rius y el pepe, hombre, que son dos grandes periodistas.... Jua, jua, jua,....

#21.6 pepe, andorra, 29/07/2015 - 14:32

y tu koprotroll, eres un gran troll, espero q al menos, te saques para un buen hotel este agosto. Elisenda, guapa, digas lo q digas, tu argumento es claramente ad hominem. Gracias por tu aclaracion, q solo incide en lo mismo, el mismo argumento q xipofeo, por cierto. Ni q fuera malo el autocitarse.

#21.9 Casper, Bcn, 30/07/2015 - 10:33

Felicito públicamente al Rius por tener unos seguidores tan brillantes. Con amigos como el Pepe de Andorra no necesita enemigos.

#20 guillermet, l'Ampolla, 28/07/2015 - 11:45

Independent és un vocable mal aplicat als qui previament han militat en un altre partit. L'adjectiu apropiat seria el de renegat. Romeves, Gelis i altres catecumens dels canvis de camisa serien un exemple epònim.

#19 comisionista feliz, barcelona, 28/07/2015 - 01:40

Simplemente quería compartir un enlace. De un catalán universal.

Sabiduría vital sea cual sea la "ideología"

https://vimeo.com/23087462